Quan he llegit que el 2013 entrarà en vigor la llei de benestar animal per a les granges de porcs, m'he recordat de la Peggy. Per a qui no ho tingui clar en una comarca tan plena de porcs com Osona, amb aquesta llei es tracta que els animals visquin millor, que tinguin una alimentació adequada, un lloc prou ventilat i ampli, que no els facin un soroll excessiu, que no se'ls maltracti innecessàriament i, fins i tot, que tinguin joguines.

I ara us explico qui era la Peggy: era una cria de porc senglar que, morta la seva mare, una família de Cantonigròs va decidir endur-se a casa. La idea de futur amb el senglar era de clara filosofia pagesa: quan creixés, la matarien i se la menjarien. Però ai, va passar el que no havia de passar i és que algú li va posar un nom: Peggy. I la Peggy ja no va ser la cria per engreixar sinó un animal de companyia... de companyia salvatge però de companyia.

M'explicava la pagesa, una dona molt intel•ligent i divertida, que, cada vegada que tenien intenció de matar-la, els mirava amb aquells ullets i la mirada trista, i no tenien cor per a res que no fos continuar alimentant-la i tractant-la com si fos de la família. La pagesa estava enfadada amb ella mateixa perquè deia que ella era pagesa i els pagesos maten els animals perquè els animals són per menjar; però que quan es trobava davant de la Peggy perdia l'oremus.

Quan he llegit això de la llei de benestar animal per a les granges de porcs, he pensat que estava molt bé, però m'he demanat immediatament si, d'altra banda, no tindrem el problema de criar Peggys, de no fer-los així més pròxims a nosaltres i de no trobar-nos amb problemes emocionals el dia que s'hagi de portar les pobres bèsties a l'escorxador. Ja sé que als humans condemnats a mort se'ls tracta amb guants de seda, se'ls alimenta d'allò més bé i després no hi ha gaire escrúpols a fer-los seure a la cadira elèctrica, però els humans són els humans i no fan mai tanta pena com uns quants centenars de Peggys tancats en una granja i mirant-nos amb aquells ullets innocents i penedits de no haver fet ben bé res de dolent.

Així que no em queda més que animar els senyors grangers en aquesta nova etapa i dir-los que no oblidin mai la seva condició de pagesos i la dita, tan certa, que diu que cada porc -mort- val un imperi. Encara que es digui Peggy.