El discurs de Rubalcaba
Francesc Moreno
L'encara vicepresident, portaveu del Govern i ministre de l'Interior, Alfredo Pérez Rubalcaba, ha assistit aquest diumenge a Barcelona a una trobada amb la premsa, primer, i amb militants i dirigents del PSC, després, no en qualitat de número dos del Govern sinó en la de futur candidat a la presidència. La primera qüestió que es planteja és si, un cop nomenat efectivament candidat, mantindrà o no el seu lloc al Govern. No es tracta d'un problema d'incompatibilitat legal sinó de la dificultat d'encarnar un projecte que, necessàriament, ha de diferenciar-se del que ha protagonitzat Zapatero, per molt que Rubalcaba no renega de l'actuació del Govern. Aquesta és, des del meu punt de vista, una de les més grans dificultats que tindrà el càntabre, fins i tot si decideix sortir del Govern (no només del Ministeri de l'Interior, cosa que ja es dóna per descomptada).
Rubalcaba sembla que vol superar el problema a base d'acceptar errors però reivindicant el que és essencial de les decisions adoptades i no fugint de convertir la lluita contra la crisi en tema central de la campanya.
No es tracta de distreure's amb altres qüestions, sinó de rebatre el PP en el que serà, de facto, l'únic tema de la campanya: qui inspira més confiança per recuperar l'economia i l'ocupació, sense desmantellar l'estat del benestar.
Per aconseguir els seus objectius Rubalcaba haurà de transmetre a la població que ja estem sortint de la crisi i que el que està en joc és si se'n surt reformant en el que és imprescindible l'estat del benestar, opció socialdemòcrata, o desmantellant-lo.
Si la població no creu que estem sortint de la crisi la seva batalla està perduda. L'estat del benestar només es pot defensar des de la recuperació econòmica. I, més enllà de les xifres macroeconòmiques, el canvi de perspectiva per als ciutadans té un punt d'inflexió molt
clar: acabar amb la crisi bancària i que el crèdit torni a fluir encara que sigui de forma limitada. Per a això s'ha de tancar la reestructuració de les caixes i aconseguir que els directors de sucursals no s'amaguin quan un futur client truqui a la porta. Pot això passar a la tardor? Difícil, però aquí rau una de les claus que la població percebi el canvi de tendència. No es tracta que les coses canviïn radicalment, el que és impossible, només que es vegi una predisposició diferent.
En cas contrari, les oportunitats dels socialistes són molt escasses i passen per un fet que segurament no es produirà: denunciar que la política econòmica es decideix a Europa, i que Europa està en mans de la dreta. Amb un BCE que manté un euro sobrevaluat, prop d'1,5 dòlars (em ric jo de la crisi de l'euro), que decideix la seva política monetària preocupat exclusivament per la inflació i que no permet que s'emeti deute públic comunitari perquè desapareguin els diferencials de tipus d'interès, ho tenim més que negre. I, és clar, si això no es pot canviar, algú haurà de plantejar algun dia la disjuntiva entre sortir de l'euro o acceptar resignadament destrossar un model de societat. Però qui li posa el cascavell al gat?
Francesc Moreno
Director d'El Debat
