Avui podrem llegir desenes i desenes d’articles d’opinió sobre el que va passar ahir als carrers del voltant del Parlament. Ara, una cosa portarà a l’altra i d’aquí a deu dies, poder ni tan sols això, haurà desaparegut de la primera plana el segrest que la democràcia va patir ahir a Barcelona, i crec sincerament que no ho hauríem d’oblidar fàcilment, tampoc podem caure en l’anècdota, perquè la reflexió -àmplia- s’ha d’imposar, una reflexió transversal, en tots els sentits.
Per una banda, ahir, l’actitud d’alguns indignats va portar no tan sols al suicidi del moviment, sinó que a més vam transmetre internacionalment una imatge tercermundista de Catalunya.
Ens fregàvem les mans per la campanya turística que se’ns venia a sobre, i els beneficis que podria tenir per l’ocupació. Espero i desitjo que res canvii, però ahir vam transmetre la mateixa sensació que ha portat a molts turístes a descartar altres països com a destí de les seves vacances.
Per altra banda, sé que hi ha molta gent, moltes famílies, que ho passen malament, ho veig cada dia, famílies que no poden pagar el rebut de la hipoteca, o que no poden pagar el lloguer del pis on viuen, però també sé, que molta d’aquesta gent no s’ha apropat encara a la Plaça Catalunya, que molta d’aquesta gent viu en silenci les dificultats de la crisi econòmica.
Ens hem fartat d’anunciar que aquest Govern hem heretat un país, amb un 20% de pobresa, un 30% de fracàs escolar i un 40% d’atur juvenil. Ahir qui va donar la cara, va ser el fracàs, no sé si l’escolar o el fracàs com a societat que veu com part de les noves generacions pugen amb uns valors ben diferents als que teníem fa tan sols 35 anys, i veus com ara, n’hi ha que incomprensiblement prefereixen instal·lar-se en l’exclusió, en la marginalitat.
Els antisistema han estat imposant la seva majoria, llegeixo avui en un diari. Són els mateixos que a l’any 2006 ja van arruinar l’anunciada celebració d’una cimera europea sobre habitatge a Barcelona. Una cimera que no és va celebrar perquè no se’n podia garantir la seguretat dels participants. Han passat cinc anys, la crisi ara colpeja de valent, però no ens podem permetre, que cinc anys després restem en mans d’aquesta minoria amb actituds fatxendes i maleducades. Fins i tot per respecte a aquelles persones que de bona fe s’havien apropat al moviment dels indignats per veure si allí trobaven un alè d’esperança a la seva situació, una esperança que ahir, els mateixos indignats van posar en risc, perquè actuant com ahir, no treballem per la recuperació de l’ocupació, actituds com la d’ahir porten simplement a l’exclusió.
