L’Esquerra més “tradicional o institucional” i els moviments dels indignats han de saber trobar més punts de contacte. No hi ha prou amb dir que “hem entès el missatge” o “que tots ens sentim interpel·lats” per part dels polítics o bé mantenir criteris com que tots els polítics som iguals, tot i que es dediquin a negar-ho algunes de les persones més significatives dels seus referents com Vicenç Navarro. Tinc la sensació que estem vivint un moment de distanciament que no ens ajuda i que pot ser negatiu per ambdues parts i sobretot per negatiu per crear espais transformadors de cara al futur.
Per una banda hi ha sectors d’esquerra transformadora vinculats a partits, sindicats i entitats que veuen amb certa incomoditat el moviment del 15M. El fet de posar en el mateix sac a tothom que participa de les institucions és molt dur per la gent que porta anys donant la cara. Alguns dels que increpen a polítics com Joan Herrera no tenien ni idea que era la taxa Tobin del flux de capitals quan ell ja havia portat la proposta al Congrés, sent rebutjada de forma sistemàtica o bé costa d’acceptar que algú vulgui donar lliçons als sindicats sobre com actuar davant les reformes laborals quan CCOO i UGT van protagonitzar una Vaga General dura, difícil i exitosa. No és fàcil acceptar-ho, però com deia en un dels meus darrers articles cal estar disposats a aprendre d’aquests moviments, però no hem d’estar disposats a acceptar lliçons, que és molt diferent.
És evident que milers de persones no es senten representades en aquests moments ni pels partits, ni pels sindicats. I això passa en gran part en l’àmbit de les esquerres. Hi ha molts factors que ho expliquen (crisi econòmica, tendència a la desmobilització en general, campanyes de premsa, consolidació de nous poders no elegits ...) però també és cert que nosaltres cometem errors, alguns destacats, i que a més sols construirem alternatives potents si comptem amb bona part del moviment d’indignats (i indignades). No veure això és reduir el nostre futur, per exemple com a ICV-EUiA, a la supervivència política. Cal empassar-se la dosi justa d’orgull per ser conscient de que moltes de les nostres propostes estan recollides a les assemblees que s’estan celebrant, amb formes diferents, amb un nivell de debat molt divers i amb objectius diferents per part de gent diversa del moviment, però o fem uns i altres l’esforç d’escoltar i teixir complicitats o no ens en sortirem.
Avui dimarts hi ha una crida a acampar davant del parlament per tal d’evitar que es pugui celebrar el plenari del Parlament de Catalunya. Aquesta és una bona opció per teixir complicitats? Jo crec que no. Hi ha gent que anirà al Parlament a expressar el mateix que bona part de la gent que els hi vol impedir el pas. Hi ha grups parlamentaris que votaran en contra dels pressupostos i de la llei Omnibús, és positiu mirar d’acallar la seva veu? Intentar impedir la celebració d’una sessió parlamentària crea complicitats amb sectors socials d’esquerres i transformadors o aïlla el moviment? Sols dels que penso que el moviment del 15M ha de ser una veu potent i alternativa per sortir de la crisi actual i per canviar la política, però aquesta veu no pot pretendre ser la única. Escriure l’article abans de veure què passa no em permet treure conclusions i per tant ho seguiré amb atenció, entre d’altres coses perquè vull mantenir viva la possibilitat de seguir transformant la societat a partir de la meva militància a ICV-EUiA i participant de les assemblees al meu barri.
