ARA Emprenem

Sovint sentim que el sector públic és el culpable de la crisi a Europa. Es diu que els governs han gastat més del compte, endeutant-se per sobre de les seves possibilitats i que ara cal pagar per aquests excessos en forma d’austeritat. Ja vaig parlar en articles anteriors de que aquesta afirmació és simplement falsa:

Del total del deute espanyol (un 337% sobre el PIB a l’inici de la crisi, l’any 2008) només un 47% corresponia al sector públic i el 290% restant al sector privat. Deixant el sector públic de banda, se’ns diu que els ciutadans també hem estat uns irresponsables. S’afirma constantment que “hem viscut per sobre de les nostres possibilitats”. Com si tothom hagués participat en la mateixa mesura en la bombolla immobiliària generada per l’orgia de crèdits provinents d’Europa (principalment d’Alemanya). Doncs bé, resulta que l’any 2008, a l’inici de la crisi, les famílies eren responsables d’un deute equivalent al 85% del PIB.

Ara bé, no totes les famílies s’han endeutat per igual. El Banc d’Espanya ens facilita una informació curiosa: l’any 2008 (any d’inici de la crisi) només el 50’1% de les llars estava endeutada, mentre que el 49’9% no tenia cap mena de deute. Amb això en tindríem prou per rebutjar l’afirmació de que “hem viscut per sobre de les nostres possibilitats”. A tot estirar, podríem afirmar que un 50’1% de les famílies han viscut per sobre de les seves possibilitats. I tampoc seria cert del tot. El Banc d’Espanya proporciona dades del deute en funció de la renda de les llars i aquest és el resultat:

El gràfic s’ordena de famílies amb rendes superiors a famílies amb rendes inferiors i ens mostra com només un 16’5% de les famílies més pobres d’Espanya (el 20% inferior) tenia alguna mena de deute. En canvi, el 20% més ric tenia entre un 64’7% i un 68’5% de famílies endeutades. Pel que fa a la classe mitjana, un 63’6% de les famílies que conformen aquest grup tenien algun deute l’any 2008. Ara bé, no tots els deutes són iguals.

Els humans tenim l’estranya mania de viure sota un sostre i això ens costa diners. Durant molts anys el preu de l’habitatge ha anat augmentant molt més del que ho feien els salaris, el que va obligar a moltes famílies a endeutar-se per poder dormir sota cobert. Aquest tipus d’endeutament no pot considerar-se igual que aquell provinent de la compra de segones residències o directament per inversions especulatives. Per tant, de totes les llars endeutades a l’inici de la crisi, quantes ho estaven per compra de primer habitatge i quantes per altres raons?

La conclusió és clara: l’endeutament per compra de primera llar augmenta a mesura que disminueix la renda. El 73’4% del deute de les famílies més pobres correspon a l’adquisició de l’habitatge habitual. Per al 10% de famílies més riques, aquest tipus d’endeutament només afecta al 42’2% del grup. Per tant, si la majoria de famílies pobres s’han endeutat per comprar la primera llar, per quina raó s’han endeutat les famílies més riques? Doncs bàsicament per la compra d’altres propietats immobiliàries (ja sigui segona residència o inversió). Un 42’8% de l’endeutament de les famílies més riques d’Espanya correspon a aquest concepte.

Resumint:

• La meitat de les famílies espanyoles no tenien cap deute en el moment d’inici de la crisi. No tothom ha viscut per sobre de les seves possibilitats.
• Les famílies més pobres s’han endeutat menys que les famílies riques.
• La majoria de l’endeutament de les famílies pobres ha estat per la compra de la llar habitual. Endeutament inevitable per l’augment del preu de l’habitatge durant la bombolla immobiliària al mateix temps que els salaris creixien poc o gens.
• Una bona part de l’endeutament de les famílies més riques correspon a la compra de propietats immobiliàries diferents a l’habitatge habitual.

Per tant, un 50% de la població no ha participat de l’endeutament privat i aquelles famílies de renda baixa que hi van participar ho van fer per la compra de l’habitatge habitual. El drama és que són precisament aquestes famílies (les menys culpables de la situació) les que més pateixen els efectes de la crisi en forma d’atur, retallades de serveis públics i augment d’impostos.