Els fets de juny

juny 16, 2011

El que va passar ahir a l’entorn del parc de la Ciutadella de Barcelona, conseqüència directa de la convocatòria d’una acció pensada per aturar el funcionament del Parlament de Catalunya, no es pot interpretar només a la llum de les primeres hores, sempre imprecisa i fràgil. Hi haurem de tornar de manera periòdica perquè, com passa sovint al nostre país, mai no acabem de posar-nos d’acord en les anàlisis nacionals. Avui tenim una mica més de perspectiva i també noves dades: sabem, per exemple, què n’opinen analistes de les més diverses tendències, i quin és el detall d’accions que ahir, per proximitat i per impacte emocional, no estàvem en condicions de valorar prou bé. La pel·lícula dels fets que podem fer avui ja no és només la suma de les seqüències personals sinó que la podem completar amb les aportacions fonamentals de periodistes i analistes.

I la pel·lícula és esfereïdora. No és per anar a dormir tranquil. Hem assistit a un intent deliberat d’aturar el sistema democràtic, que és un comportament propi dels totalitarismes (de dreta i d’esquerra), i que només l’acció policial i la determinació del President i els diferents líders polítics han aconseguit fer fracassar. No vull ni pensar en les conseqüències que hauria comportat que ahir el sistema hagués col·lapsat, per covardia o per imperícia. Avui n’estaríem parlant en uns termes de molta més preocupació i gravetat. Però no hi va haver ni covardia ni imperícia: el sistema és, malgrat les seves imperfeccions i les seves mancances, robust. S’ha de ser molt valent per decidir continuar caminant fins al Parlament quan t’envolten bàrbars. Ho dic per la Marina Geli, per l’Ernest Maragall, per en López Tena, per en Gerard Figueras, per en Josep M Llop, per en Joan Boada o per la Montserrat Tura, entre molts d’altres. Cap diputat, ni un, es va fer enrere i va preferir retirar-se i desistir d’assistir al Ple. Qui no podia accedir a peu va buscar la manera d’arribar-hi per altres mitjans. No vol dir que ningú no passés por: estic convençut que qui més qui menys va patir en algun moment per la seva integritat, i tenir por és tan humà com no tenir-ne. De fet, tenir por però malgrat tot persistir en la idea d’arribar al Parlament és encara més lloable.

Els fets de juny portaran cua. La seva gravetat fa impensable que ens en puguem/haguem d’oblidar com si fos una tempesta d’estiu. Per això aplaudeixo la determinació amb què el Govern i el Parlament han entomat la seva responsabilitat.

Publicat a: General