Aquest any la Diada ha estat una celebració especialment emotiva per la nostra agrupació. Volíem preparar una carpa solidària amb el Pakistan, i alhora teníem clar que enguany, després de la sentència del nostre Estatut d’Autonomia i de la manifestació de l’onze de juliol, la celebració de la Diada havia de tenir un accent important. La unió d’ambdues intencions es va aconseguir amb el que vam batejar com “Senyera Solidària”: convidaríem a la gent a mistela i carquinyolis, i qui fes una aportació econòmica, rebria a canvi una senyera catalana. Dit i fet: divendres 10, des de les 11 del matí fins gairebé les 20h, la nostra agrupació va estar a la carpa que vam preparar al costat de la porta de l’Ajuntament. Es va apropar força gent, interessats en saber què eren aquelles fotografies que havíem penjat. Però el gran dia va ser, lògicament, dissabte dia 11.
A les 10 del matí vaig anar a la Plaça Major, optimista i amb ganes de comprobar el que m’havien dit. Uns minuts abans, els meus pares, que havien estat esmorçant en una de les terrasses de la Plaça, m’havien comentat que uns operaris havien estat netejant-la. I és clar, tenint en compte que durant tres anys seguits jo mateixa m’he estat queixant de la vergonya que suposa que en una data tan assenyalada com la diada la Plaça Major estigués plena de brutícia, el fet que per fi enguany els responsables polítics haguessin intervingut per aconseguir una Plaça neta en condicions, m’omplia d’alegria (què trist, oi, que m’hagi d’alegrar per veure la nostra Plaça Major neta?). A les 10:30, vam començar a preparar la carpa, i vam donar un cop de mà a l’associació Badia Sardanista, que s’estava encarregant de les preparacions necessàries per a la posterior ballada de Sardanes.
A les 11 va començar el moviment de gent. D’entrada, la confusió que teníem els portaveus en saber a quina hora era la ofrena floral institucional. Habitualment es feia a les 12 en punt, però per algun extrany motiu, aquest any es veu que s’havia de celebrar a tres quarts de dotze. Jo no vaig rebre cap notificació ni invitació, cosa extranya. Però el que més em va sorprendre va ser consultar la web de l’ajuntament (aquella web de la qual el responsable de comunicació està tan orgullós degut a la seva teòrica diària actualització) i veure que la celebració de la diada era un fet inexistent. Quants actes institucionals i festius tenim a Badia al llarg de l’any, a part de la diada i la celebració de la nostra independència? No era necessari posar l’hora i el lloc de l’ofrena? curiós…
El responsable de protocol de l’ajuntament em va confirmar que l’ofrena es faria a tres quarts, motiu pel qual nosaltres vam haver d’avançar l’ofrena de la nostra agrupació (que consistia, com ja és habitual, en un coixí de flors amb la senyera estelada) quinze minuts. Aquest any, sorprenentment, hi havia més ofrenes que mai.
Finalment l’ofrena institucional es va fer passades les 12 del migdia. Primer, col·locació de les flors, i després, cant dels Segadors. Segona sorpresa del dia: després que alguns membres de la cobla preguntessin als membres de Badia Sardanista i a mi mateixa quantes estrofes té el cant dels Segadors (tres, senyors, en té tres!!!!), els músics van decidir a darrera hora escurçar el nostre himne nacional i tocar només dues estrofes. Es veu que la crisi també afecta a la música. Increible: l’any passat, la cobla en va tocar quatre, d’estrofes. Aquest any, dues. A veure si amb una mica de sort l’any que ve podem cantar els Segadors com toca. Potser hi té a veure que els músics no fossin catalans sinó francesos. No ho sé…
A continuació, ballada de Sardanes. Aquest any vaig prometre a alguns dels membres de Badia Sardanista que ballaria amb ells. I així ho vaig fer. Divertit i inoblidable. Vaig estar anant amunt i avall entre la ballada de Sardanes i la nostra carpa. I no vaig poder deixar de sorprendre’m al comprobar que molts dels nens que s’acostaven a mirar no sabien què eren els carquinyolis. Fins i tot algun va preguntar si era un menjar típic del Pakistan.
En fi, va ser una bona diada. I des d’aquí aprofito per felicitar la feina feta per tots els membres de l’agrupació de Convergència, pel suport i ajuda de Badia Sardanista, i evidentment, per totes aquelles persones que es van acostar a la nostra carpa a fer una aportació solidària amb el Pakistan, inclosos alguns regidors d’altres partits.
2 Responses
setembre 12th, 2010 at 13:42
Tot plegat molt emotiu, m’alegro molt que aquest cop es complisin les teves espectatives.
setembre 12th, 2010 at 14:06
Merci Irene!!!
Deixa el teu comentari