Encara no ha començat la campanya electoral….com a mínim, no ha començat en termes jurídico-administratius. Però està clar que tots els partits polítics tenen/tenim les eleccions massa al cap darrerament. El temps que ens espera, aquests poc més de dos mesos, seran complicats. M’agradaria poder afirmar amb rotunditat que a Badia hi haurà joc net. M’encantaria. Però per a aconseguir-ho, és clar que tots, sense excepció, hem de posar de la nostra part. Tots detectem fàcilment quines actuacions barroeres enrareixen el clima entre els participants actius de la vida política badienca. És evident que si el portaveu d’un partit polític insulta un conjunt de votants, un partit, o un col·lectiu, està sent protagonista i responsable d’un dels factors que provoquen la mala reputació de la política. Però…hi ha petits detalls que també intervenen directament en generar aquest ambient tèrbol, però que, precisament perquè són petits, els autojustifiquem. Crec que, a hores d’ara, hauríem d’esforçar-nos especialment en detectar aquestes mínimes coses, i procurar evitar-les. Tots les fem. Jo també, evidentment. Així que potser ens hauríem de posar les piles i centrar-nos en no creuar aquestes barreres. És qüestió d’elegància, de tarannà…i també és un tema pragmàtic. Les coses es fan millor quan es fan ben fetes.
Per què ho dic això? Fàcil. És molt fàcil criticar en abstracte sense dir a qui ho fas. Però fent-ho, només aquells que estem dins de l’huracà polític entenem (i no sempre) a què fan referència les acusacions. La resta de la població només veu una crítica dirigida cap a no se sap qui. I això provoca la sensació de que tots som iguals, tots fem les coses malament, tots perdem el temps criticant-nos els uns als altres. D’altra banda, el fet de no posar el nom fa que l’al·ludit no es decideixi a respondre, donat que no se l’ha interpel·lat directament. Per tant, el que ha llençat la crítica en abstracte, aconsegueix un doble propòsit: acusar tots els adversaris polítics (donat que, encara que es refereixi només a un, no sé sap a qui i, en conseqüència, el dubte recau sobre de tots), i que ningú li respongui per a donar la seva versió dels fets. Jugada mestra, oi? Sí, en efecte. Però…a costa de què? de la integritat de la política, de la seva imatge, del seu prestigi.
He comentat aquest tema amb diversos portaveus polítics i, en abstracte, tots estan d’acord amb mi. A la pràctica, no tots estan disposats a renunciar a aquesta pràctica. Però…donat que demanar és gratuït i sommiar també, m’agradaria que aquest escrit fos motiu de reflexió sincera, i que decidissim tots plegats (jo també, insisteixo) no caure en aquesta pràctica tan usual.
Deixa el teu comentari