Opinió

Un nou gegant alça el cap a l’est d’Europa. El Xakhtar Donetsk ha aconseguit donar color i vida a una zona històricament grisa, el Donbass. Grisa per les mines de carbó, per les fàbriques. En aquest blog ja vaig explicar l’origen del Xakhtar fent un recorregut per la història del Donbass durant els anys durs de l’estalinisme, quan la ciutat de Donetsk va dur el nom del dictador i el nom del club era un homenatge a Alexei Stakhanov, el miner que es dedicava a treure tones de carbó solet per aixecar la productivitat soviètica.

El Xakhtar va tenir els seus moments de glòria dins del futbol soviètic, però és ara quan toca el cel amb una ratxa de victòries consecutives a la lliga ucraïnesa fins hi tot que la del Barça, i amb grans actuacions a la Champions, empatant a Torí contra la Juve i derrotant el Chelsea. Un èxit dissenyat i planificat, però també polititzat.

La història moderna del Xakhtar no es pot separar de la història del seu país i els èxits del primer ministre Víktor Ianukóvitx, triomfador de les eleccions parlamentàries del darrer cap de setmana. Ianukóvitx simbolitza la Ucraïna de la gent que parla rus i mira amb certa nostàlgia cap a Moscou, amb qui es vol portar bé. Una Ucraïna russòfona contraposada a la que parla ucraïnès i vol allunyar-se de Moscou. No és un estat senzill, amb l’est del país i Crimea plena de gent de parla russa, i l’oest i el centre d’ucraïnesa. I amb altres minories nacionals escampades pel territori (les minories serien el 30% de l’estat). Un estat on el futbol és un i altre cop polititzat, com explicava en referir-me als conflictes fronteres amb Polònia, parlant del Karpaty Lvov.

Els èxits del Xakhtar esdevenen un triomf de l’est del país, dels russòfons, del Donbass i del primer ministre Ianukóvitx. I també una derrota de Kíev i de la gent que voldria que el rus no fos llengua oficial. Una prova ben clara de la politització d’aquest club la trobem la primavera del 2004, quan es va produir la famosa revolta popular contra el presumpte frau electoral que havia donat el triomf a Ianukóvitx. La coneguda com a Revolució taronja que va portar a Ianukóvitx a acceptar la derrota malgrat haver rebut més vots que el seu rival, Víktor Iúsxenko.

Tot i que la comunitat internacional va donar suport als manifestants que, vestits de color taronja, van denunciar un frau en tota regla, el Xakhtar va decidir desmarcar-se clarament d’aquesta corrent canviant fins i tot de samarreta per no portar el mateix color. Perquè el Xakhtar es va decantar, i ho va fer a favor de Ianukóvitx. El club de Donetsk ha vestit de taronja des de sempre, però aquells dies del 2004 va vestir de blanc per deixar clar que no volien tenir res a veure amb els manifestants.

Les eleccions del 2004 enfrontaven als russòfons que liderava Víktor Ianukóvitx, governador de Donetsk des de el 1997, i la corrent nacionalista ucraïnesa de Iúsxenko. El Xakhtar doncs, es posicionava amb Ianukóvitx. I com era d’esperar, el Dinamo de Kíev ho va fer amb Iúsxenko. Els dos candidats a la presidència simbolitzaven les dues realitats del país, i els dos tenien entre els seus millors donants de fons econòmics els presidents dels dos clubs de futbol eternament enemistats. Iúsxenko apareixia en públic amb els germans Surkis: Ihor, president del Dinamo de Kíev, i Hryhoriy, president de la Federació de Futbol Ucraïnesa. Ianukóvitx, que havia estat molts anys governador de Donetsk i el Donbass, es deixava veure amb Rinat Akhmétov, que no només milita al partit de Ianukóvitx, sinó que va ser un dels principals donants per finançar la seva campanya electoral.

Malgrat aquell escàndol del 2004, Ianukóvitx és actualment president d’Ucraïna i té de nou Akhmétov, un dels 150 homes més rics del món, segons Forbes, al seu costat. Rinat Akhmétov és una de les figures claus de tot plegat. Fill de miners, es va fer ric en el procés de privatitzacions posterior a la caiguda de la Unió Soviètica. I el 1996, quan ja era multimilionari, va comprar el Xakhtar, el club que havia vist com el seu president Akhat Bragin moria en un atemptat amb explosius al mateix estadi del club. Bragin era soci en negocis d’Akhmétov, però també tenia relacions amb grups criminals que sobre el paper estaven darrere del crim. Akhmetov, llavors vicepresident del club, va assumir la presidència i mai ha estat involucrat en aquell atemptat. De fet, ha guanyat dos casos on va denunciar periodistes que el vinculaven al crim organitzat. Des del 2007 és parlamentari i gaudeix d’immunitat, i els seus negocis tenen la seu a llocs com Montecarlo.

Per guanyar-se l’opinió pública, Akhmétov ha fundat diferents associacions benèfiques, entre les quals hi ha la Fundació per un Govern Eficient, fundada, evidentment, quan els seus socis eren a l’oposició. I evidentment, també, Akhmétov presumeix del seu Xakhtar, al qual ha convertit en una potència internacional que ha superat l’etern domini del Dinamo i que ha guanyat una Copa de la UEFA. I per fer-ho, ha superat la xarxa teixida pels germans Surkis, que, dominant la Federació, escombraven cap a casa, cap al Dinamo. Actuant a l’ombra, ha buscat suport en altres multimilionaris, com Alexander Iaroslavski, del Metallist Kharkiv, i ha aconseguit que fins a 35 delegats de la federació ja li donin suport obertament.

Amb la sensació que aviat potser també controlarà la Federació, Akhmétov ha invertit diners en crear un club que sobre la gespa sigui modèlic i es converteixi en el seu millor ambaixador: fitxa bé, pispa les joves promeses al Dinamo, té un estadi de luxe, unes instal·lacions modèliques i ha estudiat com treballa La Masia per millorar el seu futbol base. El resultat és un equip fantàstic amb un estadi espectacular.

La divisió entre les dues Ucraïnes doncs, és ben clara al futbol. Ianukóvitx, l’home que vol que el rus sigui llengua oficial a les escoles, treballa de bracet amb Akhmetov, que aquest 2012 ha comprat unes plantes elèctriques valorades en 3 bilions d’euros al mateix estat amb el vistiplau del president. Ambdós simbolitzen aquesta Ucraïna on encara trobem carrers amb noms de l’era soviètica dedicats a escriptors russos com ara Tolstoi i Dostoievski. A la resta d’Ucraïna els han canviat el nom, i a Kíev, el carrer Tolstoi ara es diu John Lennon.

Rinat Akhmetov és un dels grans valedors polític –i econòmic– de Ianukovitx, ja que aquest, quan va ser governador de Donetsk, va tenir un paper clau en l’enriquiment d’Akhmetov, facilitant processos de privatització que mai van ser investigats per la justícia. En els dies de Ianukovitx com a governador de Donetsk, el nombre d’inversions en la ciutat va ser desorbitat, i les empreses d’Akhmetov sempre van ser pel mig. Un d’aquests projectes va incloure la remodelació de l’estadi del Xakhtar. Des del 2004, Akhmetov i Ianúkovitx són conscients que les minories (russa, tàrtara o cosaca), no arriben al 30% d’Ucraïna, per la qual cosa els seus només poden pujar al poder dividint els partits nacionalistes ucraïnesos i venent una imatge de triomfadors. Amb un holding que controla més de 100 empreses i gairebé tota l’energia del país, Akhmetov veu com el Xakhtar és la cara amable dels seus èxits.

La oposició en canvi, pateix. Iúsxenko, que el 2005 va anul·lar operacions de compra de béns estatals d’Akhmetov, ha acabat arraconat, i la seva successora, Iulia Timosxenko, és a la presó. I el Dinamo de Kíev veu com ara fins hi tot lluita per mantenir-se com a segon poder, patint per l’impacte de clubs com el Dnipro o el Metallist Kharkiv, clubs controlats en part per socis de negocis d’Akhmetov. Al final, Ucraïna s’ha tenyit de taronja. Però no per la revolució del 2004, sinó pels gols dels jugadors del Xakhtar.

Akhmetov i Ianúkovitx viuen grans dies. El Xakhtar guanya i Ianúkovitx derrota a les urnes el Bloc de Iúlia Timoixenko i la formació de nova creació, també opositora, l’Aliança Democràtica Ucraïnesa per a les Reformes, del boxejador Vitali Klitsxko. Un Klitsxko, derrotat a les urnes però no al ring – com és veu al dibuix de la premsa –, amb una història fantàstica que ja explicarem un altre dia.

Temps afegit:

“The Ukranians”, Andrew Wilson. Yale University press, 2000

Wilson s’ha especialitzat en Ucraïna i té publicats diferents llibres sobre aquest estat, des de la fi de la Perestroika a la revolució taronja del 2004. Els seus llibres es poden comprar per internet.

Serà defecte d’històriador frustrat, però la major part d’entrevistes que somio fer no les puc fer ja que els protagonistes són morts. Un d’ells seria Bela Guttmann. La seva figura em sembla màgica, i com no podia ser d’una altra manera, un duel entre el Barça i el Benfica és l’excusa perfecta per recordar la seva vida. Potser és una història força coneguda, però sempre queden orelles que no l’han sentit. I com si fos un narrador de contes que camina de poblet en poblet explicant la mateixa màgica història, la repetiré una vegada més.

Hi va haver una època en què encara quedaven narradors de contes orals que entrenien els nens al matí als poblets i espantaven els adults de nit a la taverna, vora del foc. Va ser aquella època medieval quan va néixer la rondalla del jueu errant. La rondalla parlava d’un jueu que li va negar aigua a Jesús quan aquest duia la creu sobre les espatlles. Jesús, en una actitud poc cristiana, enlloc de perdonar-lo l’hauria condemnat a caminar sense aturar-se fins el dia en què el Mesíes tornés de nou a la terra. Un caminar sense fi que venia a ser una metàfora de la diàspora jueva interpretada en clau cristiana: si els jueus no tenien un regne i vivien ara aquí, ara allà, era un càstig diví.

Segons alguns periodistes, la famosa maledicció de Guttmann va ser de fet una recriminació de l’estil “treballant així, no guanyareu una Copa d’Europa en 100 anys”. Però a Portugal molts creuen cegament que Guttmann tenia una part de bruixot i els va llançar un mal d’ull. Anècdota que afegeix mística a una vida increïble que permet explicar a la perfecció tota la màgia i totes les misèries del segle XX. Guttmann va ser un home del segle XX, per sobre de tot. Amb la passió, problemes i sorpreses que tot això comportava.

Guttmann va néixer a Budapest amb el canvi de segle, el 1899. Els seus pares, Abraham i Esther, eren professors de ball jueus que s’estimaven Hongria. Al seu fill li van posar un nom hongarès de fet. A casa es parlava yiddish i hongarès. Poc se sap del pis on deurien viure, però sí que se sap que els Guttmann eren ballarins experts que feien ballar als seus alumnes, de classe alta, tant els balls nous com els més clàssics. Amb 16 anys, el seu fill també va començar a donar classes de ball. Budapest era llavors una ciutat fascinant, moderna i oberta a les noves modes. Una ciutat plena de tertúlies sobre ciència, literatura i sobre què calia fer amb Hongria. El nacionalisme hongarès s’obria pas. I els joves s’enamoraven de les noves modes, com el futbol. Per als Guttmann deuria ser una decepció que el seu fill deixés de ballar sobre terres de marbre i fusta amb sabates de xarol per fer-ho vestit de futbolista sobre la gespa. Just abans de la Primera Guerra Mundial, Àustria i Hongria eren els alumnes avantatjats d’Anglaterra sobre un camp de futbol. Hongria es va tornar literalment boja amb aquest esport. El 1915, durant la Primera Guerra Mundial, Guttmann, que era massa jove per combatre, comença a jugar en un equip de barri, el Torekvas. I amb l’Hongria ja independent posterior a la guerra, fitxa el 1919 pel poderós MTK, club propietat de jueus, llavors. El 1921, Guttmann guanya la seva primera lliga i debuta com internacional marcant un gol contra Alemanya. Era un migcampista elegant, segons les cròniques de l’època. Heretant els passos de ball dels pares, ballava sobre la gespa. Però fora era un enfant terrible. Segons els historiadors que han explorat la seva vida, Guttmann tenia ben clara una cosa: calia desafiar l’autoritat si es tenia clar que aquesta no feia un ús apropiat del poder. El 1924, Guttmann presenta una queixa a la federació hongaresa ja que no considerava apropiada la forma de preparar els Jocs Olímpics d’aquell any. Guttmann afirmava que no era bona idea una expedició on hi havien més directius que no pas jugadors. L’hotel es va convertir en una gran festa d’hongaresos amb càrrec que volien gaudir de les nits de París, desorientant els jugadors. Guttmann, home treballador i malalt per fer bé les coses, va decidir actuar un cop la seva protesta va ser rebutjada: va penjar rates mortes a la porta de les cambres dels directius. Una nova anècdota de la que no tenim proves que sigui certa. Ara bé, sí que sabem segur que Guttmann va jugar dos partits als Jocs i acte seguit no va tornar a la selecció.

Abans dels Jocs del 1924 però, ja era evident que Guttmann no se sentia còmode a Hongria. A l’estat hi manava l’almirall Horthy, que entre discurs nacionalista i crida a les virtuts de la nació hongaresa, criticava els jueus. Home de caràcter, Guttmann va decidir marxar a Viena, fitxant el 1922 per un dels millors equips de l’època, el Hakoah. Podríem escriure llibres sobre aquest club. Fundat el 1909 per un dentista i un escriptor de comèdies per cabarets, era l’equip de la comunitat jueva de Viena (Hakoah vol dir “força” en hebreu). El Hakoah jugava de blanc i blau, amb l’estrella de David al pit. I era un bon equip.

Amb Guttmann com a estrella, el Hakoah va quedar segon a la lliga el 1922. El 1923, el club va fer una gira per Anglaterra esdevenint el primer equip continental en guanyar un partit en territori britànic, després de golejar 1-5 el West Ham, campió aquell any de Copa. Finalment, el 1925 el Hakoah va guanyar la que era considerada millor lliga europea de l’època, la d’Àustria, amb un final propi de novel·la. El porter, Alexander Fabian, hongarès com Guttmann, es va trencar el braç. El tècnic va decidir que era millor que passés a jugar de davanter per posar un defensa de porter, cosa que el reglament deixava fer llavors, i Fabian va fer el gol que donava el títol. El Hakoah era el club de moda i Guttmann se sentia feliç. A Viena, una ciutat que bullia d’activitats, es va graduar en psicologia.

Poques ciutats podien seduir més a Guttmann que la Viena de llavors. I una d’aquestes poques ciutats era nova York. El 1926 el Hakoah, convertit en un símbol per als jueus de mig món, inicia una gira pels Estats Units. A Nova York el Hakoah juga partits davant més de 40.000 espectadors, la major part jueus que volen veure aquelles estrelles. Llavors Nova York tenia una gran activitat futbolística gràcies a les comunitats d’immigrants, i diferents lligues. Així doncs, un club anomenat New York Giants va oferir un munt de diners a Guttmann, que va decidir no tornar a Viena. Del 1926 al 1932, Guttmann – el segon per la dreta a la foto– va viure a Nova York guanyant diferents títols i fundant amb altres jugadors clubs com el New York Hakoah o el Hakoah All-stars. Les seves experiències van ser increïbles: ho va perdre tot al crack del 1929, i va recuperar els diners jugant. El trobem fent-se fotografies amb estrelles dels musicals i amb actors. I estudiant fort psicologia. Finalment, el 1932, Guttmann torna a Viena per retirar-se al seu Hakoah de Viena, club tenia llavors pocs anys de vida. El club va morir el 1938, quan Àustria va caure en mans de Hitler.

Les primeres experiències de Guttmann com a tècnic són com no podia ser d’altra manera, al Hakoah, del 1933 al 1935. El 1935, rep una oferta d’un club holandès, l’Enschede, gràcies a una carta de recomanació d’un dels millors tècnics de tots els temps, l’austríac Hugo Meisl. Segons una altra llegenda de la seva vida, Guttmann va demanar una milionada com a premi si guanyava la lliga. El president, conscient de que el club patia per no baixar, va acceptar. La llegenda diu que el propi president va acabar complicant la vida als seus jugadors per evitar un triomf que l’hauria arruïnat.

Havia començat al vida errant del tècnic, que després d’estudiar psicologia, tenia clar que podia mantenir un fort lligam amb els jugadors dos o tres anys, però no més, ja que els exigia una disciplina espartana. Torna breument a Hongria, on guanya una lliga i la prestigiosa copa Mitropa com a tècnic del Ujpest. I de sobte, la foscor: comença la Segona Guerra Mundial i ningú sap on s’amaga. Però sobreviu, a diferència del seu germà, assassinat a un camp de contentració nazi. Quan li van preguntar més endavant sobre com va sobreviure al mig del III Reich, es va limitar a dir “amb l’ajuda de Déu”. El 1964 de fet, Guttmann va escriure una autobiografia que ha donat peu a moltes d’aquestes llegendes, on només dedica quatre línies a tota la Segona Guerra Mundial. Segons s’ha dit, hauria aconseguit arribar a Suïssa gràcies a contactes fets dins del món del futbol.

Guttmann torna a començar, com a tècnic del Vasas de Budapest. Era una època de postguerra dura i el sou li pagaven en aliments. El 1946 el trobem a Bucarest, Romania, al Ciocanul. El 1947 torna a Budapest per entrenar el Kispest, club con començava a destacar un jugador anomenat Ferenc Puskas. La relació no va ser gens bona, ja que Guttmann substituïa l’anterior tècnic: el pare de Puskas. Una nova llegenda diu que Guttmann hauria ordenat a un jugador, al descans d’un partit contra el Gyor, a romandre als vestuaris castigat per jugar tant malament. Guttmann hauria preferit jugar amb 10 homes, però Puskas va ordenar al seu company jugar. En veure-ho, Guttmann va abandonar la banqueta, va seure a la graderia llegint un diari i va marxar en tren. No el van tornar a veure, al club.

El 1949, nou destí: Itàlia. Com tants hongaresos, Itàlia era el lloc ideal per fugir del règim comunista. De nou, la vida de Guttmann viu episodis estranys, com per exemple rebre una oferta de la Roma, arribar a la ciutat i trobar-se que al club no en saben res d’ell, o oferir els serveis al Pàdua, veure que no es creuen que ell sigui el famós Guttmann, i firmar un contracte on podia ser acomiadat si es demostrava que ell no era qui deia ser. I després de ser acomiadat del Milan quan era líder, Guttmann va passar a demanar als contractes clàusules on exigia no ser acomiadat amb l’equip líder. Incansable, Guttmann deixa Itàlia després d’un cas fosc: un accident de trànsit amb dos nens morts.

El 1958, salta a Portugal per entrenar el Porto i fer-lo campió de lliga. El Benfica, ferit en el seu orgull, li ofereix unes grans condicions de treball i el pispa al seu etern rival. Del 1959 al 1962, Gutmann crea el millor equip portuguès de tots els temps: tres lligues i dues Copes d’Europa – a la foto–, derrotant a la final el Barça i el Madrid. A més, fitxa un jove anomenat Eusebio després d’escoltar en una perruqueria que l’Sporting de Lisboa ha fitxat un jove africà molt bo. Guttmann decideix intervenir i canvia la història del futbol portuguès enduent-se el jove davanter.

La resta és llegenda. Guttmann es baralla amb el club per la manera de preparar la Intercontinental contra el Santos de Pelé i per qüestions de diners. I diu la famosa frase convertida en maledicció. Des de llavors, el Benfica porta 50 anys sense guanyar la Copa. I ha jugat cinc finals.

Guttmann, jueu errant, va seguir entrenant fins el 1973, quan tenia 74 anys. El trobem descobrint nous estats, com l’Uruguai (Peñarol) o Suïssa (Servette). Es retira amb el Porto després d’haver entrenant 21 clubs  en 12 països diferents. El 1973 torna a Viena, on compra un apartament a Walfischgasse, prop de l’Òpera. Mor el 1981 amb 82 anys després d’haver guanyat mil partits i haver vist mig món. Però curiosament, el seu darrer títol el va guanyar el 1962. És a dir, des de que va marxar del Benfica el club no ha guanyat més la Champions, però Guttmann tampoc va guanyar cap més títol. Descansa al cementiri jueu de Viena. On Eusebio el va visitar el 1990.

Poc sabem de com va passar la Segona Guerra Mundial Guttmann. El gran escriptor hongarès Ferenc Karinthy té un petit llibre, editat en castellà per Funambulista, on explica la història d’un jueu que sobreviu amagant-se a cases de dones que el reben per ser un bon amant. Malgrat viure en una ciutat ocupada pels nazis, amb els soviètics a les portes, fugint de la mort, el protagonista curiosament no deixa d’interessar-se pels resultats dels partits de futbol. A Budapest, el futbol és gairebé una religió. Guttmann i Karinthy la van compartir. De fet, Karinthy, que també va ser jugador de waterpolo, li va dedicar llibres al seu club, el Ferencvaros.

Barça-Spartak. Dos clubs que a casa seva són estimats amb bogeria. L’Spartak és de llarg el club amb més massa social a Moscou i Rússia, malgrat que ja fa 9 anys que no guanya cap títol. Caldria omplir planes per explicar les raons que han convertit aquest clubs en els més estimats a la seva terra. De fet, ja s’han omplert pàgines de bons estudis acadèmics on destaquen dos noms propis: Joan Gamper i Nicolai Starostin, un home que va guanyar lligues com a jugador, tècnic i president de l’Spartak. I que fins hi tot va dissenyar l’escut del club, que havia fundat.

Sembla ser que Nicolai Starostin va rebre amb bons ulls la revolució del 1917. El 1921 el trobem orfe de pare, mort per tifus i esdevenint un dels joves que funda al districte de Presnensky un club d’esports anomenat ‘Cercle d’esports de Moscou’. Starostin va ser l’ànima de la secció de futbol d’un club ideat per un jove anomenat Ivan Artemev. Un club que no és res més que l’actual Spartak, encara que amb un altre nom. La glòria però, se la va endur un Starostin convertit en un d’aquells joves incansables capaç de tocar totes les tecles. Durant la dècada dels anys 20 veiem els quatre germans Starostin jugant tant amb la secció de futbol com la d’hoquei de l’Spartak i formant part de les primeres convocatòries de la selecció soviètica d’ambdós esports. La fotografia dels quatre germans treien el cap per la finestra d’un tren que els duia a un partit de la selecció era l’orgull de la seva mare. Nicolai, el més llest dels germans, també teixia una xarxa de contactes que van portar a l’Spartak a canviar de nom un munt de cops, en funció del paraigues que tenia el club. Perquè Starostin volia jugar al millor equip i guanyar sempre. I no eren temps fàcils. Per començar, per la pròpia estructura de l’esport soviètic.

El sistema esportiu de la URSS teòricament promovia un esport destinat a gaudir de l’esforç físic sense competir. La idea era generar seccions d’esports dins de grans estructures com fàbriques o sindicats per oferir lleure als obrers, però mica en mica el cuc de la competivitat va picar a tothom i va néixer una lliga de futbol on els clubs feien el que calia per guanyar. Així, els serveis secrets van pispar l’associació esportiva del Sindicat d’electricistes, la societat Dinamo, aixecant una xarxa de clubs de primer nivell. L’equip de l’exèrcit era el CSKA. El dels treballadors dels ferrocarrils el Lokomotiv i aquell de les fàbriques de cotxes, el Torpedo. Clubs que donaven instal·lacions als seus afiliats però també feien trampes per atreure bons jugadors o comprar els àrbitres. Si un jugador acceptava jugar al CSKA, sabia que faria un servei militar més còmode, però fer-ho al Dinamo t’alliberava d’investigacions de la KGB. De fet, era el Dinamo de Moscou, el que més trampes feia, especialment a mesura que va ser controlat pel temible Lavrenti Pavlovitx Beria, que de jove havia jugat a futbol a la seva Geòrgia natal. En una època d’intrigues polítiques i lluites de poder, aconseguir que l’equip patrocinat pels serveis secrets derrotés al de l’exèrcit era significatiu. Però el gran rival del Dinamo no era el CSKA. Era l’Spartak d’Starostin.

L’Spartak va esdevenir l’equip del major sindicat de treballadors després d’haver format part de les estructures d’un sindicat de treballadors d’aliments primer i el de les joventuts comunistes després. De fet, va ser clau el dia que Starostin va entrar en contacte amb Alexander Kosarev, cap de les joventuts comunistes, que va fer seu el club batejant-lo com “Spartak” en honor del gladiador Espartac, considerat un símbol de la revolta dels pobres. Starostin va tenir la idea del disseny de l’escut en forma de rombe.

L’explosió del futbol com a gran espectacle soviètic coincideix amb la ‘gran purga’, aquell període de finals dels anys 30 quan Stalin i Beria van executar i deportar milers de persones, militars i intel·lectuals. Llavors Starostin s’acostava als 40 anys i mica en mica es centrava a dirigir i entrenar el club, tot i que seguia jugant de tant en tant. A la gespa, els altres germans ( Alexander, Andrei i Pyotr) encara jugaven, i les dues germanes de la família eren jugadores de l’Spartak de voleibol. Eren temps estranys en què Stalin esdevenia cada dia més monstruós, i el futbol es va convertir en l’esport més popular ja que era un espai d’alliberació. Segons Alexander Vainshtein, el que va ajudar a Starostin a escriure les seves memòries el 1989, l’Spartak “era estimat ja que no estava vinculat a una estructura del poder. Al camp es podien escoltar frases impensables més tard com “mateu els polis” quan es jugava contra el Dinamo”. Segons l’antropòleg armeni i soviètic Levon Abramian, “escollir el teu club era l’únic espai de llibertat. El poder deia a la gent on militar, què pensar i què dir, però l’equip era cosa teva”.

Així doncs, la fama dels Starostin, pal de paller de l’Spartak, no deixava de créixer. Una anècdota de l’època anterior a un partit amistós amb un equip estranger explicava com un periodista va preguntar per l’alineació. “En defensa, Starostin. Al mig del camp, Starostin. A la banda, Starostin. De davanter, Starostin”, va bromejar un periodista rus dient la veritat. El periodista estranger va pensar que “Starostin” volia dir “futbolista”. El 1937 per exemple, l’Spartak va ser l’únic club local que va poder derrotar la famosa selecció basca que feia una gira per recaptar diners per la República. Starostin, que va participar en diferents amistosos contra equips estrangers, va encapçalar una campanya per organitzar una nova lliga soviètica d’estil occidental. Va triomfar i la lliga va néixer, donant encara més força a la rivalitat Dinamo-Spartak. Des de la primera edició, el 1936, fins la darrera abans de la guerra, el 1941, totes les lligues les van guanyar aquests dos clubs: tres el Dinamo i tres l’Spartak.

Però els èxits de l’Spartak no servien per protegir els seus protagonistes. Durant les purgues va caure Kosarev, el cap de les joventuts comunistes, l’Spartak va passar a ser controlat pel principal sindicat de treballadors, fet que va permetre al club guanyar cada cop més simpaties i passar a ser el ‘club del poble’. Starostin va liderar les gestions per passar de ser l’equip de les joventuts al dels treballadors. A més, a mesura que el Dinamo era identificat com el club de la KGB, més gent estimava l’Spartak. La rivalitat era ferotge i d’aquests anys daten informes d’incidents violents a les graderies. També d’aquesta època data el primer informe que demostra que la KGB volia empresonar Starostin per mètodes de treball occidental. L’Spartak també seria acusat de desafiar Stalin en organitzar un partit de futbol al mig de la plaça roja davant d’Stalin el 1939, quan aquest havia demanat una desfilada d’estil militar d’esportistes. El club d’Starostin però, va preferir fer un partit desplegant una gespa natural en pocs segons. El vídeo del partit és espectacular (el podeu veure el minut 06:55 d’aquest documental). Stalin, que ni hi entenia ni li agradava el futbol, va aguantar més de 30 minuts de partit. Però per a la KGB aquell partit era una errada. Era poc grandiloqüent. El Dinamo per exemple, havia desfilat sobre carrosses amb atletes fent exercicis impossibles, espectacle més del gust del dictador.

Finalment, el 20 de març del 1942 els quatre germans Starostin i altres cares conegudes de l’Spartak van ser detinguts i portats a la temible seu central de la KGB, la Lubyanka. Segons la versió més coneguda, Beria n’estava tip d’ell i el va voler castigar. Fins hi tot es parla d’un partit amistós a inicis dels anys 20 entre un equip de Tbilisi i un de Moscou on Starostin hauria humiliat futbolísticament a Beria, de qui sabem segur que va ser futbolista. Però costa documentar l’existència d’aquest matx amistós. Tampoc és segur si tal com el mateix Starostin va comentar anys més tard, un dels arguments centrals de l’acusació era que havia format part d’un complot per assassinar Stalin durant un espectacle esportiu. El que sí sabem del cert és que Starostin va passar gairebé dos anys tancat a la Lubyanka, patint tortures i sent condemnat per “introduir pràctiques burgeses a l’esport soviètic”. La versió més romàntica i estesa explica els fets d’aquesta forma basant-se en part en les memòries del protagonista, publicades el 1989, però el 2003 es van desclassificar documents on hi deia que els Starostin també eren acusats de robar menjar aprofitant la seva posició i de subornar autoritats per evitar anar al front durant la Segona Guerra Mundial. I ben cert és que cap dels Starostin era al front el 1942, en plena guerra contra els nazis. Però també és cert que aquests suborns eren una pràctica molt normal, i els que eren condemnats per fer-ho solien ser enemics de Beria.

El 1945 es quatre germans van ser condemnats a 10 anys als gulags. Curiosament, els quatre van viure relativament bé a aquells inferns ja que els dirigents dels camps es morien de ganes de xerrar amb ells de futbol i jugar partidets. Nicolai Starostin, coses de la vida, va acabar jugant a un equip de la xarxa dels Dinamo tocant a l’oceà àrtic, com demostren fotografies com aquesta (Starostin és el de l’esquerra). Es tractava de salvar la vida en un infern on la gent moria per un crostó de pa, treballant a -50 graus. Els Starostin mai van viure als barracons dels presos, aprofitant-se del fet de ser herois esportius.

El 1955, Nicolai Starostin torna definitivament a Moscou i esdevé president de l’Spartak. En pocs mesos, Starostin va passar de presoner a heroi. Li van oferir ser seleccionador de l’equip de futbol i escriure un llibre que explicava com era el futbol per als estrangers, llibre que es va vendre a Anglaterra i França. Còpies del llibre es poden comprar per internet a bon preu, jo en tinc un i és una petita joia. Starostin va ocupar el càrrec de president de l’Spartak fins el 1992, quan va veure el seu club guanyar la primera lliga russa posterior a la caiguda de l’URSS. Va morir el 1996 amb 94 anys, després d’haver vist com morien els seus tres germans petits, tots amb més de 65 anys. A la seva tomba, al cementiri de Vagankovo, no hi falten mai flors. Beria, l’home que va intentar tallar-li les ales, va ser executat poc després de la mort d’Stalin. El seu cos va ser cremat i les cendres fetes desaparèixer per no deixar rastre d’ell. Vasili Stalin va morir el 1962 amb el fetge destrossat per l’alcohol. Va ser enterrat al cementiri de Novodevichi, en una tomba modesta.

Temps afegit:

“Relatos de Kolimá” de Varlam Xalamov

Starostin va viure sempre a les millors instal·lacions dels gulag, evitant viure en primera persona el que va viure Xalamov, un escriptor que va passar mitja vida a camps de la regió de Kolimá. Els seus volums, que edita ara en castellà Minuscula, són profundament colpidors. Un món cruel, on la vida de les persones no val res, on els intel·lectuals eren joguines en mans de presoners comuns. On sobreviure era un miracle.

L’11 de setembre del 1973 va canviar la història de Xile. Des de llavors, sempre es bo celebrar la nostra Diada recordant per uns segons, minuts o hores aquell dia en què un general fins llavors silenciós va fer-se amb el poder a través de les armes, iniciant un dels períodes més foscos de la història de l’Amèrica Llatina. Mort Salvador Allende, Pinochet va convertir aquest estat en una dictadura terrible que va convertir els estadis de futbol en camps de presoners on es torturava i assassinava.

Aquell 11 de setembre del 1973 la selecció xilena de futbol tenia previst reunir-se a les instal·lacions de la Federació de Pinto Duran per marxar cap a Europa, on esperaven jugar el partit d’anada d’un play-off final per classificar-se pel Mundial del 1974. La idea era sortir de Xile aquell dia 11 i fer una gira de preparació per Guatemala, El Salvador i i Mèxic abans de volar a Moscou, on calia jugar el partit d’anada contra els soviètics. El matí d’aquell dia 11 el viatge no semblava poder tenir cap complicació, ja que el govern xilè de Salvador Allende era d’esquerres i els soviètics eren amics. Però aquell mateix dia 11 a la nit, Allende era mort i Xile era una dictadura de dretes. De sobte, volar a Moscou no era tant senzill.

La selecció era entrenant a les instal·lacions quan van arribar les notícies del cop d’estat. El seleccionador Luis Alamos va ordenar als jugadors que tornessin a casa per esperar notícies. Tots van passar controls militars espantats, però els xandalls i la fama els van ajudar. Els que pitjor ho van passar van ser aquells de clubs de fora de Santiago, que dormien a l’hotel Carrera, a tot just 100 metres d’aquell Palau de la Moneda on un president escollit democràticament com Allende va defensar-se amb un casc i una arma d’un exèrcit colpista. Aquests van passar més controls i es van amagar sota els llits en sentir el vol dels avions que bombardejaven un edifici on s’amagava el govern.

De sobte, els jugadors van esdevenir vulnerables. Homes com Carlos Caszely, el millor jugador de l’època, i Leonardo Véliz, havien donat suport a Allende i tenien por. A més, els futbolistes passaven a ser armes polítiques. La URSS va tancar l’ambaixada xilena. La dictadura de Pinochet va decretar que ningú podia sortir del país. De sobte, la FIFA tenia un problema ja que calia jugar-se aquell partit i el cop d’estat havia alterat l’ordre mundial.

Per començar, segons la llegenda, el metge de la selecció Jacobo Helo va convèncer al general Gustavo Leigh, de qui era metge personal, que donés permís per volar a l’estranger als jugadors. El viatge va ser llarg, passant per Buenos Aires, Sao Paulo, Rio de Janeiro, Panamà i Mèxic. Un viatge amb militars controlant-ho tot i advertint que un cop s’arribés a Moscou, on els militars no podien entrar, seria millor no parlar sobre el que passava a Xile o les famílies en pagarien les conseqüències. Ningú va parlar, però malgrat tot la mare de Caszely va ser empresonada, torturada i violada. Però va salvar la vida.

En aterrar a Moscou diferents jugadors van ser retinguts per les autoritats soviètiques, que els van tractar com enemics. Caszely, que s’havia declarat socialista, va rebre de nou passant hores entre agents del KGB. A més, durant aquell vol els Estats Units van reconèixer oficialment al govern de Pinochet com a oficial. Ara sí, Xile era nou enemic de l’Unió Soviètica. Però el partit es va jugar. I sota una temperatura de 5 graus sota zero, Xile va empatar 0-0 a l’estadi Lenin, aquell que ara es coneix com a Luzhniki on el Barça jugarà contra l’Spartak. Segons explica el periodista argentí Pablo Aro Geraldes, Xile va jugar amb l’ajuda de l’àrbitre, que va resultar ser un enemic declarat del comunisme. Així ho va reconèixer l’únic periodista xilè present a Moscou, Hugo Gasc: “Per sort l’àrbitre era un anticomunista rabiós. Al costat de Francisco Fluxá, el president de la delegació, l’havíem convençut que no ens podia deixar perdre a Moscou, i la veritat és que el seu arbitratge ens va ajudar bastant”. El 0-0 ho deixava tot obert per al partit de tornada del 21 de novembre a Santiago de Xile.

L’Unió Soviètica però, va reclamar a la FIFA que no es podia jugar a un estat on s’assassinaven persones. Diferents periodistes i xilens que havien fugit parlaven dels crims que cometia Pinochet, i la FIFA va enviar una delegació a Santiago per veure que passava. Portats de la mà de les autoritats legals, els delegats de la FIFA no van veure res d’estrany a un estadi Nacional on sota les tribunes es torturava i al camp es cuidava la gespa. Pinochet a més, es va negar a traslladar el partit a ciutats com Viña del Mar o Valparaiso, ja que volia demostrar a tothom que Santiago era un lloc ben normal. I s’hi podia jugar. La visita de la delegació de la FIFA a un estadi on hi havien presos encara forma part del llibre negre d’aquest organisme. Els dos delegats, un brasiler i un suís, van fer broma amb els militars i van donar l’OK: el partit es jugava a un estadi on s’estava matant persones als soterranis.

Però la URSS no va cedir i va emetre un comunicat on es negava a jugar. “Per consideracions morals dels esportistes soviètics no poden jugar a l’estadi de Santiago, esquitxat amb la sang dels patriotes xilens”. Però la FIFA tampoc va cedir i va ordenar que es jugués el partit. L’organisme internacional va donar oficialitat al partit més vergonyós jugat mai. Conscients que la URSS no havia volat a Santiago, les autoritats xilenes van organitzar igualment el matx. Als jugadors els van fer vestir-se de curt i els van fer marcar un gol a un estadi on faltava un equip. El davanter Leonardo Véliz va recordar com aquell partit “va ser horrible. Al vestuari hi havia rastre de la violència, de la sang. Va ser humiliant”, va dir més tard. Carlos Caszely recorda com “els familiars dels desapareguts se m’acostaven i em demanaven: ‘Chino, tu que estaràs a l’estadi, si us plau, esbrina si el meu fill hi és i està viu”. Aquell dia l’himne xilè va sonar (el soviètic no), i un equip va conduir la pilota fins una porteria buida. Francisco Chamaco Valdés va fer el gol de la classificació per al Mundial amb 18.000 persones a la graderia. Podeu veure el gol de la foto en vídeo aquí.

Al Mundial, Xile va empatar dos partits (amb Àustria i la RDA) i va perdre 1-0 amb la RFA durant un partit on Caszely va ser expulsat. La premsa del règim el va acusar d’expulsar-se expressament per no jugar contra els “seus amics socialistes de l’RDA”. Caszely de fet, no guarda bons records dels mundials ja que el 1982 va fallar un penal clau. Ara, els pitjors record de la vida del tercer màxim golejador de la selecció xilena van ser aquells dies que la seva mare va ser torturada. De fet, Caszely, el futbolista més popular de l’època, va provocar un gran enrenou quan el 1988 va sortir a la televisió amb la seva mare fent públiques les tortures que ella havia patit. Era just abans d’un plebiscit on es votava si Xile volia allargar el mandat de Pinochet fins el 1997. I Caszely va demanar votar “no” amb la mare al costat. El “no” va guanyar.

Caszely era la gran estrella del Colo Colo. Era un davanter gras amb una caràcter especial. Sempre amb bigoti i amb una carrera universitària. Amb cognom d’origen hongarès i fill de treballadors del ferrocarril, sempre va ser i és socialista, però va sobreviure a la dictadura gràcies a la seva fama. Ara, la seva mare si va ser castigada, i Caszely no ho va oblidar mai. Així, poc abans de marxar al Mundial del 1974 es va negar a donar la mà a Pinochet. Jugava amb foc, però era un home valent que curiosament, poques setmanes abans del cop d’estat havia fitxat pel Llevant. “El mes de juny ja vaig veure que seria una bona idea marxar del país. Molts ja ens ensumàvem un cop d’estat” va explicar. El fitxatge de Caszley va ser ben estrany. El 1973 Colo Colo va arribar a la final de la Libertadores, que perdria per un sol gol amb Independiente. D’aquesta final queda el record de quan Allende va visitar l’equip i va saludar Caszely (a la foto), que curiosament, a les anteriors eleccions havia donat suport a un candidat comunista més radical que Allende. Però al relació entre els dos era bona. “Allende era molt bon home” recorda. Amb el Madrid trucant a la porta, Caszely va ser pressionat per seguir a Xile però va acabar a aquell Llevant dels anys 70 que fitxava cracks com Cruyff y gairebé desapareix arruïnat.

Caszely va debutar amb el conjunt granota, llavors a Segona, contra el Sabadell pocs dies després d’aquell 0-0 a Moscou. Del Llevant passaria a l’Espanyol, on el dia de la seva presentació va definir-se com “el gerent. Als equips, com a les fàbriques, calen obrers i gerents. Al futbol el gol és la firma, i jo marco gols. Sóc el gerent”. El “Gerente” va ser l’heroi d’una generació de blanc-i-blaus, del 1975 al 1978, quan va tornar al Colo Colo per ser a prop dels seus familiars. El 1979, finalment, la federació xilena va rebre l’ordre de no convocar-lo més. Però era tant bo i estimat, que la selecció es va veure obligada a convocar-lo de nou (aquí podeu veure alguns gols seus). Finalment, el 1985 va deixar la selecció, esdevenint periodista esportiu i activista polític. Encara ho és. I va ser així com es va retrobar amb Pinochet. Aquest cop però el va saludar. El diàleg, segons la premsa, va ser aquest:

- Pinochet: Es retira?
- Caszely: Sí, ja està bé així
- Pinochet: Vostè sempre amb la seva corbata vermella. Mai es separa d’ella…
- Caszely: Així és president, la porto al costat del cor.
- Pinochet: Així li tallaria aquesta corbata vermella.. (fent amb els dits el gest de tenir unes tisores).

Temps afegit:
“Joan Alsina, Xile al cor”

Aquest llibre, difícil de trobar, recorda la vida i mort d’aquest capellà empordanès que va treballar a Xile, on sense penjar la sotana va donar suport al govern d’esquerres d’Allende. Va ser torturat i assassinat. La mort d’Alsina impressiona. Segons el jove soldat a qui van ordenar disparar, “Alsina va demanar que no li tapessin els ulls. Va dir-me que volia veure’m per perdonar-me”.

Diversos entrenadors han aconseguit guanyar els tres primers partits de lliga amb el Barça, com ha fet Vilanova. El primer d’ells, Ljubisa Brocic, qui ho va fer la temporada 1960/61. Entrenador de pas efímer – va durar set mesos–, no és l’únic serbi que ha entrenat el Barça, ja que Radomir Antic va defensar el club el 2003

La història de Brocic és apassionant. És un petit tresor d’història barcelonista. Ara, la seva història lluny del Barça encara és més apassionant. Brocic va néixer al Regne de Sèrbia el 1911, a la població de Guca. La població ja té magnetisme. Situada al mig de Sèrbia, és famosa pel seu festival de trompetes i música de vent. Centenars de grups de música balcànica s’apleguen per fer sonar trompetes i trombons. El festival ha derivat a gran festa col·lectiva, amb milers de joves perdent el control cada nit. Un festival molt serbi, molt balcànic, amb aquella despreocupada i exagerada vitalitat quan es beu molta rakia i no es pensa en la ressaca de l’endemà. Però no toca parlar de festivals. Toca parlar de Brocic.

Brocic no tenia molts rècords de la seva infància, però va viure de ple la Primera Guerra Mundial, i Guca va veure passar l’exèrcit serbi derrotat, els invasors austríacs i de tornada els serbis victoriosos. El 1918 s’establia el nou Regne de Iugoslàvia: Brocic tenia 7 anys. Poc després ja el trobem jugant a futbol a Belgrad, on amb 12 anys passa a formar part del SK Jugoslavija, equip que abans del 1918 es deia “Velika Srbija” (Gran Sèrbia) i que el 1945 es va dissoldre cedint jugadors i estadi al nou a Estrella Roja. Tres noms d’un club per explicar bé la història del país d’en Brocic, qui jugaria amb aquest club fins la Segona Guerra Mundial, quan li va tocar aguantar els bombardejos nazis. “Una època dura. Les guerres són horribles” va recordar durant una entrevista els anys 80. Brocic, que jugava de defensa, va ser internacional un sol cop, el 1941 contra Hongria.

El 1946, amb 36 anys, s’estrena com a tècnic amb un destí curiós: Albània. Mesos després de la guerra, els líders comunistes Tito i Enver Hoxha van posar per uns mesos l’ideal per sobre de la rivalitat, i els dos estats es van portar bé. Un miratge. Aquells eren temps estranys de jugades d’escacs dins de la política internacional. Del 1945 al 1948, Tito va intentar integrar Albània dins de Iugoslàvia. Durant alguns mesos els dos estats van fingir portar-se bé, amb creacions de comissions de treball, crides a la grandesa del somni proletari i festivals culturals. A nivell esportiu, es va ressuscitar la Copa dels Balcans, una competició de seleccions creada el 1929. El 1946 la van jugar l’Albània d’Enver Hoxha, la Iugoslàvia de Tito, la Romania ocupada pels soviètics (Gheorghe Gheorghiu-Dej arribaria oficialment al poder el 1947) i la Bulgària de Dimitrov. Amb Brocic de tècnic, Albània va guanyar el primer i únic títol internacional de la seva història. El 1948 la Copa ja no es va jugar. Els estats balcànics, malgrat ser tots d’esquerres, ja no es podien ni veure entre ells.

El 1947 Brocic ja estava de tornada a Belgrad, on entrenaria el Metalac (l’actual OFK), el seu Estrella Roja i la Voivodina de Novi Sad. El 1948 va participar a un curs de preparadors físics de Varsòvia i el mateix any impartia càtedra a la nova escola de tècnics de Belgrad. El 1949 va passar a formar part del cos tècnic de la selecció iugoslava entrenada per Milorad Arsenijevic. Amb ell va ser el 1950 al Mundial del Brasil, on Iugoslàvia només va ser derrotada pels amfitrions al Maracaná. (el resum del partit, meravellós, en vídeo)

Brocic era un tècnic d’èxit, ben considerat i preparat. Però tot va canviar quan l’Estrella Roja va fer una gira el 1953 al Brasil, on no perdria cap partit dels 14 jugats. Aquí, membres dels serveis de seguretat de l’estat van denunciar que Brocic havia permès que immigrants serbis a l’estranger parlessin amb els jugadors. Segons els informadors, era inadmissible que Brocic la fes petar amb aquests immigrants, relacionats amb cercles txèkniks. Els txèkniks prenien nom d’una guerrilla monàrquica sèrbia que va lluitar contra els otomans, però al final definia els nacionalistes serbis monàrquics de dretes que havien lluitat durant la Segona Guerra Mundial contra els nazis i contra els partisans comunistes. Aliats al final del conflicte amb els nazis, van passar a ser els grans enemics del règim comunista de Tito juntament amb els nacionalistes croats radicals, els ústaixes feixistes. Milers de simpatitzats ústaixes i txèkniks van fugir a l’estranger, i alguns vivien al Brasil. Brocic va defensar sempre que només havia deixat a un grup d’immigrants serbis i croats fer-se fotografies amb els jugadors. Les autoritats el van titllar de ser favorable dels txèkniks. Brocic, al ensumar-se el futur que li esperava, no va tornar mai més a Iugoslàvia.

Després de quedar-se al Brasil, Brocic va aconseguir feina com a seleccionador d’Egipte. Abans de jugar al Brasil, l’Estrella Roja havia jugat un amistós a El Caire, on havia deixat bon record. Un viatge famós per la mort per atac de cor del Milovan Jakšić, llavors delegat de l’equip i personatge molt popular ja que va ser el porter de la selecció al Mundial del 1930. De nou, no toca parlar del “Gran Milovan”, de qui es poden escriure llibres sencers.

Condemnat a buscar-se la vida, Brocic va treballar un any a Egipte abans de marxar a Beirut, on entrenaria el Racing, l’equip més popular entre els cristians d’El Líban. El 1956, entrenava la selecció libanesa. Aquell mateix any, tornava a Europa fitxant per un PSV Eindhoven que llavors no era tant gran com ara però ja jugava a Primera. El va classificar cinquè i va seguir amb la seva vida de tècnic errant fitxant per un club tant gran com la Juventus. Llavors Brocic ja havia après que la vida de l’immigrant era dura i calia ser atrevit. Per aconseguir la feina a la Juve el seu mètode va ser curiós: va enviar una carta amb el seu currículum. El van contractar i el primer any va guanyar la Serie A gràcies a una forta defensa i dos davanters meravellosos, Sivori i el gal·lès John Charles. Aquí podeu veure molts gols d0aquell equip en un vídeo preciós. Partidari dels entrenaments durs, Brocic es va buscar un home de confiança, Teobaldo Depetrini, per dominar millor l’idioma. El segon any, els jugadors, liderats per l’argentí Omar Sivori, van demanar el seu cap farts dels seus mètodes de treball. Va tornar al PSV.

L’estiu del 1960 Brocic fitxa pel Barça. Brocic ja havia visitat Barcelona el 1954 quan entrenava Egipte, que jugava els Jocs del Mediterrani. Aquí va coincidir amb el croat Zvonimir Monsider, que havia fugit de Iugoslàvia el 1948 i acabava de fitxar com a entrenador del Sabadell. Monsider va fer d’intèrpret de Brocic amb una entrevista a “Mundo Deportivo”, on el serbi donava una versió diferent dels fets de Brasil d’anys abans. Segons ell, havia rebut ofertes del Flamengo però havia tornat a Belgrad, on va rebre una oferta d’Egipte que va ser acceptada. Una versió diferent a la que donaria a una revista australiana el 1980. Ara, a l’entrevista amb ‘Mundo Deportivo’, on apareix rialler a la Rambla, Brocic admetia que no volia tornar a Iugoslàvia. “La meva família no corre perill”, afegia. Eren èpoques de veritats a mitges, on un esportista era una arma política.

Aquell 1960 l’equip blaugrana buscava un nou Helenio Herrera, el tècnic que acabava de marxar deixant orfe l’entitat, dividida pels debats entre kubalistes i suaristes. I Brocic, que va ser defensat per Monsider, va ser l’escollit. La feina de Brocic no era gens fàcil. El club li va buscar un ajudant i va contractar Enrique Orizaola, qui havia fet una feina brillant al Múrcia (gairebé elimina el Barça de la copa amb els murcians). Orizaola el va ajudar amb l’idioma i amb el curs de tècnics que necessitava aprovar per entrenar a la Lliga i el Barça va reforçar-se amb Jesús Garay, Salvador Sadurní i Josep Maria Fusté.

L’inici de temporada va ser espectacular. El Barça va guanyar tots els amistosos (Ajax, Newcastle, Hamburg, Standard de Lieja i Lió) i les tres primeres jornades de lliga (Athletic, Valladolid i Betis). Però els seus mètodes eren severs i mica en mica la tensió es va apoderar del vestuari. Brocic afirmava que “el futbol és com el teatre. Hi ha funció i també preparació. La preparació no la veiem però és la clau”. L’equip afrontava un calendari molt dur amb quatre competicions: lliga, Copa, Copa d’Europa i Copa de fires. Precisament a la Copa de fires el Barça va eliminar el Dinamo de Zagreb. Brocic, en ser exiliat iugoslau, no va poder ser al partit de tornada a Croàcia, fet que va permetre a Orizaola dirigir per primer cop l’equip. No seria el darrer. D’aquella eliminatòria amb el Dinamo queda per al rècord el gol de Luis Suárez al partit d’anada, quan va marcar un gol que els més veterans comparen a aquell de Messi contra el Getafe: 70 metres deixant pel terra rivals.

Malgrat la fredor amb els jugadors, Brocic va escriure com a tècnic una de les pàgines més boniques de la història del Barça: el gol de Evaristo. Amb el serbi a la banqueta, el Barça va eliminar el Madrid de la Copa d’Europa gràcies al famós gol del brasiler al partit de tornada (2-2 al Bernabéu i 2-1 al Camp Nou) – gol de la foto i aquí en vídeo –. Per primer cop en cinc anys, el Madrid no guanyaria el títol. Era el 23 de novembre de 1960. El 10 de gener del 1961, la directiva es reunia a la seu social de Via Laietana i acceptava la seva dimissió després d’un empat amb l’Athletic Club a casa (2-2). Llavors ja era evident que no es guanyaria la lliga i que calia un miracle per seguir viu a la Copa de fires: s’havia empatat l’anada amb l’Hibernian escocès 4-4. La idea de la directiva de Miró-Sans era aconseguir apuntalar l’equip per intentar fer-ho bé a la Copa d’Europa, ja que calia jugar els quarts de final amb l’Spartak Hradec Kralove txec. Orizaola va ser escollit entrenador i el càntabre va portar el Barça fins la final de la Copa d’Europa, la famosa final dels pals de Berna on es va perdre amb el Benfica per 3-2.

Brocic va trobar feina a Tenerife. El 1962 el trobem a Kuwait dirigint aquesta selecció. I finalment, aquell mateix 1962, va decidir marxar a l’hemisferi sud, fitxant com a seleccionador de Nova Zelanda. Brocic va fixar la seva llar a Melbourne, on va trobar la nombrosa comunitat d’immigrants balcànics que han fet fortuna a Austràlia. Va entrenar equips com el South Melbourne Hellas, l’equip dels grecs, a qui donaria un títol local. Llavors, Ja no es deia Ljubisa. Era conegut com a “Lou” Brocic.

Les seves darreres feines van ser a finals dels anys 70 a Kuwait, Bahrain i l’Al Nasrr de l’Aràbia, amb el que guanyaria una copa. Quan va tornar a Melbourne, havia dirigit més de 10 clubs i 6 seleccions a 12 països diferents. El 1995, amb 85 anys, va morir a Melbourne. Mai va tornar a la seva Sèrbia natal. Ara, va poder veure com centenars de joves australians fills de croats o serbis es barallaven als carrers de Melbourne quan va començar la guerra a la vella Iugoslàvia. Alguns van decidir viatjar a la terra dels seus pares per integrar-se als exèrcits. I alguns van ser acusats de crims contra la humanitat, tant serbis com croats. Altres venien dels Estats Units. La terra on va morir el croat Monsider, concretament a Florider. Monsider, que entrenaria equips com el Sabadell, el Sants o el Terrassa, també té una història. La de la diàspora balcànica. Sempre difícil d’entendre. Sempre amb una maleta carregada de dolor.

Temps afegit:

“Buick Riviera” de Miljenko Jergovic

Jergovic és un dels millors escriptors croats ara mateix. Nascut a Sarajevo, viu a Zagreb i té sang croata, bosniana i alemanya. El seu llibre “Buick Riviera”, portat al cinema, explora la difícil relació entre un bosnià i un serbi que es troben al mig dels Estats Units, on viuen.

Croàcia i Itàlia juguen un dels partits més atractius de la primera fase de l’Eurocopa. Dos pobles que històricament han compartit molts escenaris. Parlar d’aquests dos estats de fet, és parlar d’aquelles terres on italians i eslaus solien viure plegats.

Pensant en aquest partit he recordat els meus dies d’estudiant d’Història i com m’agradava llegir sobre de la ciutat de Rijeka, ciutat croata coneguda pels italians com Fiume. Una ciutat clau de les reivindicacions dels nacionalistes italians o eslaus, ja que tots la sentien com a seva. La idea doncs, és explicar una història de futbol de Rijeka (o Fiume) per tancar de pas una petita ruta turística-futbolera per la costa dalmàtica al blog. Una costa on ja des de els temps de la Serenissima República de Venècia hi vivien italians.

En un anterior post explicava la història del Hajduk Split. El Hajduk va ser fundat per croats que van buscar un nom ben eslau per deixar clara la seva identitat. En aquell post, escrivia que “els estudiants tornen a Split amb el seu club i aquest arrela de seguida per la seva identificació amb el nacionalisme eslau, cada cop més fort. No faltava massa per la Primera Guerra Mundial, de fet. Els seus rivals a la ciutat eren llavors el Calcio Spalato i el Radnicki. El primer era el club dels italians de la ciutat (a la costa dàlmata des de sempre hi havia molts italians, que van fugir el 1945). Fundat el 1911, era un club que defensava una Dalmàcia autònoma allunyada de Croàcia amb llibertat per expressar-se en italià. Spalato, de fet, és el nom de la ciutat en italià. El Radnicki, fundat el 1912, era el club dels estibadors del port, d’esquerres. Nascut com a “Anarch”, doncs els fundadors eren anarquistes, amb el temps va passar a anomenar-se Radnicki, que vol dir treballador”. A Split ja no queden gaires italians (es calcula que un 0,5% de la població) quan havien arribat a ser el 20% de la població a inicis del segle XX.

Més al nord, també he intentat explicar amb més o menys fortuna la història de Trieste, ciutat que “la temporada 1946/47 va veure com dos equips de la ciutat jugaven a la Primera Divisió…de dues lligues diferents. La Triestina a la Serie A italiana i el Ponziana a la Primera Divisió iugoslava”. Malgrat que les comparacions són odioses, Trieste i Rijeka tenen molt en comú. Els iugoslaus van pressionar molt fort per fer-se amb Trieste al final de la Segona Guerra Mundial, obligant als aliats a crear un estat independent (l’estat lliure de Trieste) per no enfadar a ningú fins que el 1954 la ciutat es va incorporar a Itàlia. Amb Rijeka va passar el mateix, però en aquest cas al final de la Primera Guerra Mundial. Llavors també va caldre crear “l’Estat lliure de Fiume” (1920-1924). L’escenari és el mateix: les reivindicacions italianes o eslaves sobre terres que consideren seves.

La història de Fiume (aniré barrejant l’us de Rijeka i Fiume) és molt coneguda a Itàlia. La ciutat formava part de l’Imperi austrohongàres i amb la fi de la Primera Guerra Mundial Itàlia la va reclamar com a seva ja que el 88% de la població de la ciutat era de parla italiana. Ara, el nou estat de Iugoslàvia també la va reclamar ja que a les terres de l’interior de la regió els eslaus eren majoria. No era un cas senzill. I es va complicar encara més quan el poeta Gabrielle d’Annunzio va ocupar la ciutat liderant un exèrcit de desertors italians i artistes per reclamar que aquesta fos italiana. Itàlia però, va acceptar la idea de crear un “Estat lliure del Fiume”, fet que va portar a D’Annunzio a declarar la guerra a Itàlia per no haver defensat prou els interessos….d’Itàlia. Amb aquella aventura D’Annunzio es va guanyar la fama de poeta maleït que els feixistes explotarien a favor poc després. Al final, Itàlia i Iugoslàvia van pactar que Fiume seria part del Regne italià i els territoris de l’interior, part de Iugoslàvia. Era el 1924.

En tractar-se d’una ciutat amb el 88% de la població italiana, la història del futbol de Fiume, fins el 1945, és una història tota italiana. De fet, no he trobat enlloc constància de cap club dels eslaus de la ciutat en aquell moment. Sí que existia però un club de croats a Susak, una zona actualment dins de Rijeka però que llavors era una població independent just a l’est de Fiume. Es tracta de l’HSK Viktoria, que el 1912 jugava amistosos amb equips de Zagreb o Split.

A Fiume manava era l’Unione Sportiva Fiumana, fundada el 1926 després de la fusió de dos clubs d’italians de la ciutat. Un club que curiosament lluïa els colors de la bandera de l’Estat Lliure de Fiume (bandera idèntica a la republicana espanyola). Durant un any, el Fiumana va arribar a jugar a la Serie A en ser invitada per la Federació, que volia un equip d’aquesta ciutat per fins propagandístics (temporada 1928/29). L’equip però, va baixar a Segona el primer any per no tornar-hi més. A Segona va jugar derbis amb el Gruppo Sportivo Fascio Giovanni Grion Pola, club fundat per joves feixistes de la ciutat de Pola, actualment coneguda com Pula, a Croàcia.

El 1943, el Fiumana va jugar el seu darrer partit. El 1945 es confirmava la seva desaparició a mesura que els milers de ciutadans italians fugien com podien cap a Itàlia ja que la ciutat va passar a ser Iugoslava. I bona part de la població havia donat suport a Mussolini, motiu pel qual l’arribada de les tropes de Tito els provocava pànic. Les víctimes com altres cops, van ser la gent que no s’havia mullat en afers polítics però van fugir entre el1945 i el 1947. Aquell mateix 1945, a la ciutat naixia el NK Rijeka, club que encara juga a la Primera Divisió croata. Alguns historiadors han documentat vuit jugadors que van passar del Fiumana al Rijeka: eslaus de la ciutat o joves amb sang tant croata com italiana. Molts doncs, consideren que existeix una connexió clara entre el Fiumana i el Rijeka, més enllà de l’estadi.

De fet, alguns dels millors jugadors nascuts a Fiume tenien sang eslava i italiana. Un era Ezio Loik, meravellós jugador que va ser fitxat pel gran Torino i va perdre la vida a l’accident aeri de Superga del 1948. Els anys 30, a la Roma va brillar Rodolfo Volk, un altre fill de Fiume format a la Fiumana, que tenia sang eslava, italiana i alemanya, ja que tenia avis que eren funcionaris de l’imperi Austro-hongarès. Volk de fet, en alemany vol dir “poble”. Volk va jugar un Roma-Cremonese del 1929 que va acabar 9-1 i en que tots els gols els van fer jugadors nascuts a Fiume. Altres fills famosos de la ciutat van ser jugadors com els germans Mario i Nini Varglien, que van jugar a la Juve, o el primer internacional de Fiume, Marcello Mihalich. Un home de nom clarament eslau.

Els descendents d’aquells italians que van fugir de ciutats com Fiume o Zadar destaquen per ser lliutadors i mantenir viu el record dels seus avis, a Itàlia. El 2011 per exemple, l’estadi Flaminio de Roma va ser escenari d’un partit en que néts i besnéts de refugiats d’aquelles zones van tornar a la vida per uns minuts els que eren els tres clubs més importants d’italians de la costa dàlmata: La Fiumana, el Grion de Pola i el Dalmazia de Zara. En el seu moment fins i tot va existir un club anomenat “Fiumana” a Torí fundat per refugiats, club que alguns descendents d’aquells italians lluiten per mantenir viu en la memòria en blogs com aquest. A la foto, els descendents d’italians de Pola, Zara i Fiume que van retornar a la vida aquests equips de futbol.

Coses de la vida, el NK Rijeka, que va arribar a guanyar dues copes iugoslaves, ha vist com aquest estiu un italià torna a la ciutat per comprar el club. Gabriele Volpi, el propietari del Spezia de futbol (equip que aquest any ha pujat a Segona) i del Pro Recco, un dels millors equips d’Europa de waterpolo. Un italià anomenat Gabriele doncs, torna a Rijeka gairebé un segle després de l’arribada de D’Annunzio, de qui queda una darrera curiositat futbolística.

El poeta havia jugat a futbol a les platges de la seva Pescara natal, i donava molta importància a l’educació física. Així doncs, quan va ocupar Fiume amb aquell exèrcit de soldats, idealistes i artistes, va tenir molta cura d’organitzar esdeveniments esportius. El febrer del 1920 va organitzar dos amistosos entre els seus soldats i civils de Fiume, partits que els militars perdrien i es jugarien a l’estadi on encara avui en dia juga el NK Rijeka. Aquell partit, segons han documentat diferents historiadors, és el partit on D’Annunzio va fer que els seus jugadors juguessin de blau, com la selecció italiana, però amb un escut al pit amb els colors de la bandera italiana per remarcar el seu amor per la pàtria -a la foto, els instants previs al matx-. És el primer cas documentat d’un escut amb els colors d’Itàlia a una samarreta, una idea que va agradar tant que a partir del 1924 la Federació italiana va decidir que el campió de lliga seria premiat amb l’honor de lluir aquest “scudetto” al pit durant una temporada. El 10 d’octubre del 1924, el Genoa, campió de lliga, va sortir a jugar el primer partit amb aquest “scudetto”, tradició que encara es manté. Ara, el primer “scudetto” de la història el van lluïr aquells soldats bojos de d’Annunzio que van arribar a declarar la guerra a Itàlia per defensar els interessos d’Itàlia a Fiume, quan aquesta ciutat parlava italià. Avui en dia en canvi, Rijeka anima la selecció croata a l’Eurocopa.

Temps afegit

“Verd aigua” de Marisa Madieri

Abans de morir jove, aquesta fantàstica escriptora ens va deixar alguns llibres. “Verd Aigua” és un relat preciós sobre la seva infància, amb el dolor d’haver de deixar la seva ciutat natal, Fiume, després de la Segona Guerra Mundial. Coneguda per ser la dona de l’escriptor de Trieste Claudio Magris, el llibre de Madieri és un petit tresor.

Espanya juga tots els partits de la primera fase de l’Eurocopa a Gdańsk. El centre d’aquesta preciosa ciutat s’ha vist envaït per aficionats de diferents estats, la major part dels quals s’ha concentrat al casc antic per fer festa. Potser alguns han passat pel tranquil carrer Joachima Lewela, no gaire lluny de l’estació de tren Gdańsk Wrzeszcz i de les famoses Drassanes on va néixer el moviment ‘Solidaritat’ els anys 80.

Al número 13 d’aquest carrer – a la foto – va néixer i es va criar un dels fills més famosos de la ciutat, malgrat que no sempre l’ajuntament de Gdańsk en faci propaganda: el premi Nobel de literatura Günter Grass. La història de Grass és la història d’aquesta ciutat, tristament famosa per ser protagonista de l’inici de la Segona Guerra Mundial.

No tothom recorda que Gdańsk en alemany és coneix com a Danzig, i que aquesta ciutat va ser durant segles un focus de la cultura alemanya. Des de 1873 va formar part de Prússia i aquí van néixer persones com Schopenhauer o Fahrenheit. El 1920, el 85% de la seva població parlava alemany, però després de la derrota alemanya a la Primera Guerra Mundial els polonesos van reclamar els seus drets sobre la ciutat. La solució va ser magnànima, i el 1920 es va crear l’Estat lliure de Danzig per intentar no fer enfadar ni polonesos ni alemanys, que volien aquest important port del Mar Bàltic com propi. I aquí, a l’Estat lliure de Danzig, va néixer l’actor Klaus Kinski i Grass. El pare de l’escriptor era un jove alemany que havia lluitat a la Primera Guerra Mundial i la seva mare una dona de l’ètnia dels Caixubis, un grup eslau del nord de Polònia que segons alguns parlen una llengua pròpia i segons altres un dialecte polonès.

El nazisme va convertir la qüestió de Danzig en pal de paller de les seves proclames, exigint que formés part d’Alemanya. Així, l’1 de setembre del 1939 Hitler va ordenar conquerir Polònia començant per Danzig, ciutat on des de el 1935 els nazis ja guanyaven les eleccions i on el 1937 ja s’havia assassinat a part de la comunitat jueva local en un progrom. En aquest escenari es va criar Grass, que va fer la guerra amb els alemanys amb 18 anys, episodi que sempre ha perseguit a un escriptor amb fama de ser d’esquerres. De fet, la seva gran novel·la “El Timbal de Llauna” explica la història d’un nen nascut a l’estat lliure de Danzig amb ment d’adult que veu l’ascens del nazisme i acaba en un hospital psiquiàtric. El 1944, els russos van ocupar Gdańsk . I la població alemanya va ser foragitada. Avui en dia la ciutat és tota polonesa.

Grass, com milers d’alemanys de Danzig, es va buscar la vida on va poder. Ara és un escriptor famós i sempre polèmic. I entre d’altres coses, un gran aficionat del futbol. Peculiar, però aficionat al futbol. Per exemple, afirma que el seu equip és el Friburg, malgrat que no ha viscut mai a aquesta ciutat. Però li va agradar com jugava el Friburg dels anys 90 i es va enamorar dels “ulls melancòlics” d’un georgià que hi jugava, Alexander Iashvili.

Grass admet que mai ha jugat al futbol, més enllà d’una dia que va participar en un partidet entre els pares dels companys d’escola del seu fill Bruno, que sí que juga a l’esport rei. Aquell dia va demanar jugar per la banda esquerra (com no), però no va aguantar ni 45 minuts. La seva relació amb el futbol té més a veure amb lloar el futbol amateur o el futbol femení (es va entusiasmar amb el Mundial fet a Alemanya el 2011) o criticar la FIFA i la UEFA per fer de l’esport un negoci.

Entre d’altres coses, Grass ha acceptat la proposta d’un conegut club alemany, el Sankt Pauli d’Hamburg, per recitar parts d’obres seves a la gespa de l’estadi – a la foto- d’aquest d’equip famós per la seva afició d’esquerres. Ho va fer el 2006 i la recaptació va ser per als aficionats. Com era d’esperar, l’acte va durar 90 minuts i Grass va llegir textos relacionats del seu llibre ‘El meu segle’. En aquest llibre Grass recorda el segle XX amb un capítol per a cada any, i tres dels capítols parlen de futbol, com aquell sobre el llegendari gol de Jürgen Sparwasser en el duel entre la República Democràtica Alemanya (RDA) i Alemanya Federal (RFA) al Mundial del 1974, un sobre el ‘Miracle de Berna’ de la final del Mundial de 1954 o el que explica la definició de la primera copa alemanya del 1903 a favor del desaparegut SC Leipzig contra un equip d’alemanys…de Praga. La història del Deutscher de Praga però, dóna per un altre post. Dels jugadors alemanys de la ciutat txeca es diu que van perdre aquella final jugada a Hamburg precisament perquè la nit anterior van ser al barri de Sankt Pauli. Famós pel seu equip…i les seves prostitutes.

 Temps afegit:

“El meu segle”, de Günter Grass

Els experts no pensen igual, però com malalt d’història adoro aquest llibre. Especialment per dedicar tres dels 100 capítols al futbol. Els diàlegs que imagina entre els escriptors Erich Maria Remarke i Ernst Jünger, un pacifista i un militarista, els trobo deliciosos.

Una de les seus d’aquesta Eurocopa és Lviv. Sento una estranya atracció per aquesta ciutat. Segurament perquè és una d’aquelles ciutats de l’est d’Europa en què fa unes dècades hi vivien persones de diferents cultures, llengües, religions i alfabets. Tots plegats, tots amb els seus drets històrics sobre els carrers, parcs i turons de la ciutat. I tots amb el seu nom per definir la seva llar. En ucraïnès és Lviv. En polonès, Lwow. En rus, L’vov. En alemany, Lemberg. En Yiddish, Lemberik. Tots els noms eren utilitzats pels ciutadans d’una ciutat que a molts mapes antics apareix com a Leopolis, en llatí.

Dues comunitats però, han estat les que sempre han cridat més l’atenció a Lviv: polonesos i ucraïnesos. És a dir, els dos estats que organitzen aquesta Eurocopa. Dos estats que no sempre s’han portat bé, però que ara treballen plegats per organitzar bé aquest torneig. De fet, la ciutat de Lviv exemplifica prou bé perquè no sempre s’han portat bé aquestes dues comunitats. Abans de 1939 era una de les grans ciutats de l’estat polonès. Ara pertany a Ucraïna. La història no ha estat fàcil per a Lviv, ciutat que ha viscut sis guerres diferents en tot just 200 anys.

Lviv va ser la primera ciutat polonesa o ucraïnesa en organitzar un partit de futbol o poder presumir de tenir un club. El 14 de juliol de 1894 es va jugar el primer partit de futbol documentat de la història de Polònia, un matx Lwow-Cracòvia en que Wlodzimierz Chomicki va fer el primer gol de la història del futbol polonès. Llavors la ciutat formava part de l’Imperi austrohongarès i segons els censos de l’època, el 51% de la població era polonesa, el 28% jueva i el 19% ucraïnesa.

Malgrat que ara no forma part de Polònia, Lviv (o Lwow) és el bressol del futbol polonès. A més del del primer partit i el primer gol, aquí es va publicar el primer reglament en polonès, aquí s’hi va fundar la federació polonesa (1911) i d’aquí era el primer àrbitre polonès. El 1903, el primer club polonès va ser fundat a Lwow: el Czarni (els negres, en honor a la samarreta). El 1913 s’hi construïa el primer gran estadi de Polònia, propietat del Pogon Lwow, que guanyaria la lliga polonesa el 1922, 1923, 1925 i 1926. De fet, fins a quatre clubs de la ciutat van jugar a primera durant els anys 20: Pohon, Czarni, Lechia i el Hasmonea, el club de la comunitat jueva. Un dels jugadors del Pogon era Kazimierz Gorski, que seria el seleccionador polonès durant el Mundial del 1974, quan Polònia va arribar a les semifinals.

Per entendre aquells anys cal conèixer una època que va ser molt complicada. Amb la fi de l’Imperi austrohongarès tot de nacions van reclamar el seu estat. Polonesos i ucraïnesos ho van fer, i el 1918 els nacionalistes ucraïnesos van proclamar la seva República Popular, reclamant Lviv com a seva. Els polonesos però, es van aixecar en armes reclamant formar part del nou estat polonès. Si la situació ja era prou complicada, cal afegir-hi que pocs mesos després els soviètics van entrar en acció reclamant també les terres. Al final, el nou estat polonès va somriure, Lviv va passar a ser la seva tercera ciutat més poblada, i Ucraïna es va quedar sense estat, amb ucraïnesos vivint dins de la nova Polònia i altres integrats a l’Unió Soviètica. I Lviv (coneguda llavors com Lwow) va passar a ser un dels grans centres culturals i esportius de la nova Polònia. No tinc constància de cap club de futbol dels ucraïnesos de la ciutat durant aquells anys en que la ciutat formava part de Polònia, per alegria de la major part de la seva ciutat.

Aquesta situació va durar fins el 1939. Amb l’inici de la Segona Guerra Mundial Polònia va ser envaïda, i un cop els nazis van atacar l’Unió Soviètica els nacionalistes ucraïnesos van tornar a la càrrega. De fet, agrupats en l’Organització de nacionalistes ucraïnesos, van ser aliats de Hitler durant la invasió i els cabdills Yaroslav Stetsko i Stepan Bandera van proclamar un estat ucraïnès independent marcadament de dretes i xenòfob. Proclamació que van fer precisament a Lviv. Poc després però, els nazis els van empresonar per raons no gaire clares, tot i que els deixarien lliures de nou el 1944. Els nacionalistes ucraïnesos van protagonitzar assassinats massius de polonesos a la regió i encara avui en dia són figures polèmiques. Especialment Bandera, nascut a Lviv, que per molts ucraïnesos d’avui en dia és un heroi, quan per a altres va ser un genocida que va assassinar civils polonesos i jueus.

Al final de la Segona Guerra Mundial, Lviv va quedar en mans dels soviètics, que van acabar de fer fora a tots els polonesos que van poder. Amb els jueus assassinats pels nazis i els seus aliats ucraïnesos, i els polonesos massacrats per les tropes de Bandera o deportats, Lviv va passar a ser una ciutat on el 90% de la població és ucraïnesa, el 8% russa i tot just l’1% és polonesa.

Futbolísticament, Lviv va deixar de ser una potència polonesa. Molts dels jugadors polonesos que van fugir de Lviv cap a Polònia van fundar o ajudar a altres clubs, i molts fins i tot es van batejar en honor del club més famós que havia deixat d’existir, el Pogon. Per això encara avui existeix el Pogon de Szcecin. El 2009 però, un grup de joves polonesos de Lviv van decidir reviure el Pogon, que existeix des de fa tres anys tot i que no està federat: juga partits amistosos amb clubs d’estudiants polonesos. Malgrat que avui en dia tot just l’1% de la població de Lviv és polonesa, aquest club és un dels seus símbols, com ho demostra que abans de molts partits els jugadors deixin flors al monument en memòria dels defensors de Lviv…els joves que van morir el 1920 lluitant contra…els ucraïnesos.

La major part de la ciutat doncs, és ucraïnesa. I el seu equip de futbol és el Karpaty, que pren el nom de les muntanyes que envolten la ciutat. En ser el club d’una zona tant important per al nacionalisme ucraïnès, els aficionats joves del Karpaty s’han polititzat molt. Marcadament de dretes, recuperen els símbols del nacionalisme ucraïnès dels anys 20, 30 o 40 i s’anomenen “Banderstadt Ultras”. El nom fa referència a com es coneixia la ciutat els anys 50. Llavors, durant els anys de l’Unió Soviètica, aquesta zona de l’oest d’Ucraïna va viure episodis violents entre l’exèrcit soviètic i guerrillers nacionalistes ucraïnesos liderats per Stepan Bandera, que viva a Munic. Va ser llavors quan es va conèixer la ciutat com “Banderstadt” (la ciutat de Bandera). Bandera, assassinat pel KGB el 1959, és el gran heroi d’aquests joves, que solen portar grans banderes amb la seva cara, especialment quan juguen contra equips de zones d’Ucraïna on els russos són majoria, com el Xakhtar Donetsk.

Bandera, criminal de guerra per uns i heroi nacional pels altres, és un dels fills d’aquesta ciutat, Lviv, que no ha trobat la calma fins que una comunitat, l’ucraïnesa, s’ha convertit en majoritària. Destinada a no ser feliç i al dolor, Lviv, curiosament, també és la ciutat on va néixer la paraula ‘masoquisme’. El seu pare és Leopold von Sacher-Masoch, un escriptor austríac que va néixer a la ciutat quan encara era una petita torre de babel. Fill d’un funcionari austríac d’origen espanyol i una aristòcrata mig ucraïnesa i russa, von Sacher-Masoch parlava alemany. Incapaç de prendre partit entre polonesos i ucraïnesos, va optar per una vida diferent, sense política. I amb sexe. Posats a fer mal, millor fer-se mal a un mateix o els que et deixen, i no pas a altres només per l’idioma que parlen, no? Una cosa és el masoquisme i l’altre és l’odi. De les dues coses en sap Lviv. O Lwow. O Lemberg….

Temps afegit:

Adam Zagajewski, “Dos ciudades”, Editorial Acantilado

Un dels millors poetes i escriptors polonesos, Zagajewski era un nen petit quan tota la seva família va ser obligada a marxar de la seva ciutat natal: Lviv, com no. Al llibre “Dos ciudades” ho recorda. I recorda com és de curiosa la història. Els polonesos que feia segles que vivien a Lviv i van ser desplaçats van anar a parar a l’oest de Polònia, on van ocupar les cases dels alemanys que duien segles vivint a la zona i també eren expulsats.

Giorgio Squinzi, propietari de l’empresa italiana de construcció Mapei, va decidir el 1993 fer realitat un dels somnis de la seva vida: crear una equip ciclista. En un principi, segurament pocs li van fer cas al ser una persona desconeguda dins del món de l’esport, però durant els següents 10 anys, el Mapei va ser un dels equips ciclistes més famosos, liderant el rànquing de l’UCI en vuit dels seus 10 anys de vida.

A partir de la base d’un equip anomenat Eldo-Viner, Squinzi va crear un equip que ja el primer any va guanyar algunes proves. El segon any, Squinzi va fusionar el seu Mapei amb el popular Clas-Cajastur, equip en què competien homes famosos del ciclisme de l’època com el suís Toni Rominger. Aquesta unió, de l’octubre del 1993, va ser un èxit, i els diners de Mapei van pagar els sous d’homes com Toni Rominger, Abraham Olano, Fernando Escartín, Federico Echave, Franco Ballerini o Gianluca Bortolami. Un any després de l’arribada al ciclisme, Squinzi ja havia fet un equip que liderava el rànquing de l’UCI i tenia ciclistes guanyant la Copa del Món o la Volta a Espanya. El 1995, Mapei va absorbir a part de l’equip italià GB-MG i es van fitxar ciclistes com els belgues Johan Museeuw o Wilfried Peeters . Així, del 1994 al 2000 el Mapei va liderar el rànquing de l’UCI, liderat que recuperaria l’any 2002. Homes com Gianni Bugno – a la foto- van portar el nom de Mapei al pit.

Aquell any 2002 però, Squizzi va començar un altre projecte, en fer-se amb la propietat d’un modest club de futbol, el Sassuolo. Llavors, aquest equip lluitava per no baixar de quarta a cinquena divisió. De fet, la temporada 2002/03 el Sassuolo va perdre la promoció amb l’Imolese, i només els diners d’Squinzi van evitar el descens, ja que el club va ser repescat per omplir el forat deixat en el futbol professional per altres clubs que no podia pagar els seus sous. Cinc anys després, aquest modest club que vesteix samarreta negra i verda ja era a la segona divisió, la Serie B, després de dos ascensos en quatre temporades. Tot va canviar aquell 2003 en que Squinzi va decidir apostar la seva sort al futbol, esport que sempre ha estimat, en ser aficionat del Milan. El 2003 doncs, el Sassuolo va començar a rebre diners de Mapei, que va esdevenir el seu patrocinador. I el mateix 2003, l’equip ciclista va desaparèixer.

La relació d’Squinzi amb la ciutat de Sassuolo és forta. Aquesta localitat té una de les principals seus de Mapei, empresa fundada a Milà, ciutat on sol residir Squizzi. El Sassuolo és ara mateix un dels clubs de moda del futbol italià, i en aquest moment juga la promoció per pujar per primer cop en la seva història a la Serie A. De moment, va perdre el partit d’anada amb la històrica Sampdoria per 2-1, però té el partit de tornada a casa. Bé, no exactament a casa.

Sassuolo és una ciutat d’uns 22.000 habitants ben a prop de Mòdena, a l’Emilia-Romanya. Terra de bona cuina i de gent treballadora, Sassuolo no sempre s’ha portat bé amb Mòdena per allò de les rivalitats entre viles properes. Però a nivell esportiu, Sassuolo no podia plantar cara a Mòdena, ciutat amb un club que ha jugat 12 anys a la Serie A i porta molta gent al seu estadi Alberto Braglia. Ara però, aquest estadi dedicat a un famós gimnasta és la seu provisional del Sassuolo, que no disposa d’un estadi prou gran com per jugar a Segona. Per a la gent del Mòdena, que també juga a Segona sense pena ni glòria, l’escena no és agradable. Els veïns de Sassuolo ara somriuen jugant a futbol i ho fan utilitzant el seu estadi. I tot, per culpa dels diners d’Squinzi, un milanès que ara somia en veure cara a cara el club que estima, el Milan, i el club del qual és propietari, el Sassuolo.

Squinzi controla el club des de la distància, però qui el gestiona dia a dia és el seu home de confiança, Carlo Rossi, qui ja va ser el director general de l’equip ciclista i ara és el president del Sassuolo. Rossi ha passat de fitxar a Marco Pantani, a fer-se amb els serveis del tècnic Fulvio Pea, un home que era l’entrenador dels juvenils de l’Inter. De fet, Pea va explicar que després de guanyar un partit va rebre un SMS: “Felicitats per la temporada. Mourinho”. Pea havia conegut el portuguès a l’Inter, però va pensar que era broma. No ho era, era Mou de veritat. Rossi té bon ull. El 2007, va fitxar com a tècnic Massimiliano Allegri, qui ara és l’entrenador del Milan.

Amb un pressupost d’uns 10 milions d’euros per temporada però sense cap deute, el Sassuolo somia en un ascens que faria mal al Mòdena però seria el nou èxit d’Squinzi, l’home que es va emocionar amb etapes del Giro i ara vol veure el seu Sassuolo derrotant l’Inter.

El 1896 es van fer els primers Jocs Olímpics moderns, naixia Paulino Alcántara, sortia el primer exemplar de La Gazzetta dello sport i l’Imperi Britànic guanyava a Zanzibar la guerra més curta de la història: 45 minuts. Aquell 1896, a Edimburg es va jugar la primera final de Copa escocesa entre dos equips d’aquesta ciutat, el Hearts i l’Hibernian. Final que va durar el doble de temps que la guerra entre britànics i el regne de Zanzibar i va finalitzar amb victòria del Hearts per 3-1.

116 anys més tard, aquests dos equips juguen avui la segona final de copa entre ells. 116 anys esperant veure de nou els verds d’Easter Road contra els marrons de Tynecastle a una final. A Edimburg, ciutat històricament a l’ombra de Glasgow quan parlem de futbol, no es parla de res més. A la BBC han fet aquest preciós vídeo (link) . I els treballadors del diari Edinburgh Evening News han fet una versió d’una cançó dels Pet Shop Boys (link). Fins i tot s’han entrevistat els aficionats més veterans, com aquest adorable senyor de 102 anys nascut a Belize i boig per l’Hibernian (link). Ara els aficionats es van bromes via twitter. El 1896 en canvi, el futbol era ben diferent. Observeu la forma de l’àrea que defensa el porter. Curiosa, no? Aquell va ser el darrer any amb una àrea d’aquesta forma, ja que les normes del futbol es van fixar aquelles mateixes dates per a tot el futbol britànic.

L’estadi més conegut d’Edimburg és Murrayfield, el temple del rugbi escocès. Però aquesta preciosa ciutat és seu de dos clubs plens d’història. Els Hibs i el Hearts viuen una rivalitat normalment sana, amb moltes famílies dividides, malgrat que històricament també s’ha tractat d’una rivalitat amb cert regust polític. El Hibernian va ser un club fundat per la comunitat d’irlandesos de la ciutat. De fet, el Celtic de Glasgow es va fundar posteriorment inspirat en l’Hibernian, club d’arrel catòlica irlandesa. El Hearts doncs, és un club protestant, malgrat que no s’ha identificat tant obertament com el Glasgow Rangers amb l’unionisme britànic. Alguns joves han abraçat aquesta causa, però el Hearts no deixa de ser un club d’escocesos de diferents tendències polítiques. I el Hibernian, tres quarts del mateix. La major part de banderes als partits d’aquests clubs solen ser escoceses, res més.

Clubs amb el seu passat gloriós, els equips d’Edimburg fa anys que no poden plantar cara als gegants de Glasgow, el Celtic i el Rangers. Els membres de l’old firm, vaja. Ara, la fallida econòmica del Rangers ha il·lusionat als aficionats de la resta d’equips, que somien amb la possibilitat de gaudir de més opcions per fer soroll. Aquest any el Celtic ha guanyat la lliga, però el modest Kilmarnock s’ha fet amb la Copa de la Lliga, el Motherwell anirà a la Lliga de Campions aprofitant que el Rangers no té permís per jugar a Europa pels seus deutes, i la final de copa serà aquest preciós derbi.

El Hibernian hi arriba amb una sensació diferent. No ha evitat el descens fins fa poques setmanes i no guanya la copa des de…1902. El Hearts en canvi, va guanyar una Copa el 2006. De fet, el Hearts és l’equip gran de la ciutat. Té quatre lligues (1895, 1897, 1958 i 1960), set copes i va jugar la prèvia de la Champions el 2007. Amb els diners del litupà Vladimir Romanov, el Hearts ha viscut uns anys prou decents, malgrat que darrerament Romanov no paga als seus jugadors. Els “maroons” però, gaudeixen d’una gran superioritat sobre els “’hibees”.

El derbi d’Edimburg no deixa de ser un tresor. Si el derbi de Glasgow està polititzat i és ben famós, aquest és diferent, basant-se molts cops més en el sentit de l’humor que no pas la violència. Parlem d’un derbi jugat per primer cop el dia de nadal del 1875. És a dir, parlem d’una preciosa història que neix quan un grup de joves que es trobaven a un club de dansa anomenat “Hearts of Midlothian” van decidir crear el seu equip de futbol ja que preferien un tipus de ball diferent. El nom del club de dansa, del club de futbol, i del puc on s’aplegaven era universalment conegut llavors gràcies al llibre de Walter Scott, “The Heart of Midlothian”. El nom recorda un antic edifici de l’administració reial, que feia mig de presó mig de lloc de trobada just a la Royal Mile, el carrer més famós de la ciutat. De fet, al lloc on hi havia l’edifici ara hi ha un dibuix al paviment que representa un cor. L’escut del Hearts s’hi inspira. Fer-se una foto aquí sol ser ben tradicional.

Si el gran escriptor clàssic escocès, Scott, va donar el nom al Hearts, el gran escriptor modern de la ciutat, Irvine Welsh, és un malalt de l’Hibernian. L’autor de “Trainspotting” (al film hi podeu veure samarretes verdes de l’Hibernian) estima aquest club nascut el 1875 quan un grup d’inmigrants irlandesos del barri de Leith van formar un club batejat amb el nom amb que era coneguda Irlanda durant l’Imperi Romà, Hibernia. Inicialment relacionat amb el republicanisme irlandès, mica en mica els Hibs van esdevenir un club familiar de cert èxit a finals del segle XIX. De fet, ells van ser el primer club britànic en jugar la Copa d’Europa, el 1955. El seu palmarès però, no és una meravella: quatre lligues (1903, 1948, 1951 i 1952), dues copes (1887 i 1902) i tres Copes de las Lliga (1972, 1991 i 2007). La copa important però, no la guanyen des de 1902. És a dir, 110 anys esperant guanyar…

Avui les dues aficions faran el viatge cap a l’oest per jugar la final a l’estadi de sempre, Hampden Park, a Glasgow. De fet, aquella final de 1896 és encara l’única final de copa escocesa jugada fora de Glasgow fins ara. Es va jugar a Logie Green, el camp d’un tercer equip d’Edimburg, el St Bernards. Club format inicialment per militars i desaparegut el 1943. Un equip que curiosament, el 1895, un any abans, havia guanyat la copa escocesa.De fet, els aficionats de l’Hibernian i el Hearts aquell any no volien jugar la final a Logie Green, ja que consideraven que era un estadi massa petit – s’hi van aplegar 22.000 aficionats- i perquè els feia ràbia jugar a casa del tercer en discòrdia. Eren anys en que Edimburg era la capital del futbol escocès. Ara en canvi, aquesta final de copa és un fet ben estrany.

Temps afegit:

‘The Acid House”, d’Irvine Welsh. 1994

Recull de relats curts d’Irvine Welsh. Un d’ells explica la història d’un membre dels grup de hooligans de l’Hibernian (els Capital City Service), que mor d’una sobredosi. La seva ànima vola fins al cos d’un nadó que neix a una llar de diners de la ciutat, on tothom estima el Hearts. I el nadó, un cop arriba a casa, comença a cantar “Ooh to, ooh to be, ooh to be a Hibby…“