La meva reflexió d'avui pot sonar banal i reiterativa; banal perquè hi ha qüestions d'importància molt més vital i reiterativa, perquè des del 28 de maig, se n'han omplert pàgines i pàgines. Ja ho sé, però avui voldria parlar del Barça.

Però no em vull referir a la seva excel·lència esportiva, ni vull fer estadística dels seus mèrits inqüestionables. Avui no és la meta el que m'interessa, sinó el camí per arribar-hi; perquè en el cas del Barça, si la culminació és antològica, l'èpica ruta que hi porta és un exemple a seguir.

En el món de l'alta competició, sovint la fi justifica els mitjans i per assolir l'objectiu final qualsevol estratègia és bona, encara que no sigui estrictament esportiva. Per guanyar una cursa, per exemple, tens dues opcions: pots ser més ràpid que els altres, o pots fer que caiguin pel camí.

És aquí on volia anar a parar, al model de club, a la manera de fer les coses, a l'actitud i als valors que impregnen l'entitat blaugrana. Si des d'altres clubs s'ha optat per la guerra bruta, basada en mentides, falses acusacions i atacs extraesportius, des del Camp Nou s'ha respost amb sacrifici, humilitat, planificació i treball. Cada nou embat mediàtic, s'ha replicat amb una allau de joc i de resultats; a cada acusació absurda s'hi han oposat nous gols; cada lament histriònic ha tingut el silenci i el treball per resposta.

I així, amb la unió de l'equip i de l'afició, més forta que mai, optant per la via del compromís, de la solidaritat i de la gent de casa, han anat caient aquests deu títols que rendeixen el món als peus d'un equip, d'un estil de joc i d'una manera de fer.

Davant de l'evidència, la meva reflexió: no seria bo que aquest model Barça, que triomfa als quatre vents, l'exportéssim a altres àmbits de la nostra vida, prou mancats d'unitat i de projecte comú?