La Seu d'Urgell

Autor/a: César Bort Buisán

Càrrec de l'autor dins d'ICV: Filòsof i membre d'ICV-La Seu

L‟altre dia, en llegir un article del candidat del PSC-Progrés, l‟Oscar Ordeig, i veure una al·lusió seva a Aristòtil hi vaig trobar a faltar una visió més profunda del pensament del filòsof grec.
És Aristòtil qui defineix l‟home com a animal polític o, per dir-ho amb d‟altres paraules, l‟home només pot aspirar a la felicitat si pertany a una comunitat i participa en la conformació de la mateixa. Aquesta pertinença no implica necessàriament la participació de les persones en la forma ni en el rumb de la comunitat, a tall d‟exemple podem pensar en les dictadures.
Però, realment hem d‟apel·lar a les dictadures per veure o per fer notar aquesta manca de participació política per part dels ciutadans? Crec que no, crec que en la nostra societat això també es reflecteix. Intentem, doncs, treure‟n l‟entrellat.
S‟escolten, cada cop que es presenten eleccions, frases del tipus: „democràcia consolidada‟, „fiesta de la democracia‟ i tòpics similars. Els polítics honestos encara es pregunten per què en aquestes festes de la democràcia hi ha cada cop una afluència més minsa i donen la resposta, al meu parer ingènua, de que els ciutadans estan desencantats, cansats de la manca de sinceritat i dels escàndols de la classe política. Certament que per ingènua la resposta no deixa de tenir part de raó, però el problema és més de fons.
Penso que hi han dos factors importants que han influït en aquesta desafecció: la especialització dels polítics; i la conversió de la política en marketing.
Aquets dos factors fan que les diferents opcions polítiques es presentin als ciutadans com a productes de mercat entre els quals ell escull segons la campanya publicitària que més l‟engresqui. Els polítics són venedors, moltes vegades de somnis, que no s‟arronsen a l‟hora de fer promeses que després no podran complir, en cas que realment vulguin complir alguna d‟elles. Actualment els polítics professionals, aquells que volen fer carrera i viure de la política, llueixen un cinisme que ja voldria per ell l‟inquisidor de Dostoievski. La seva especialització es fonamenta en dir allò que vol escoltar la gent, són especialistes en vendre un article determinat i podrien molt bé vendre el seu contrari. Les seves possibilitats de sobreviure dins el món de la política es redueix a ser un bon comunicador, sense haver reflexionat sobre allò que s‟està comunicant i sense tenir en compte si és bo o dolent a llarg termini. Aquesta és la marca indiscutible de la mediocritat actual del polític professional. El problema no és que els polítics diguin mentides, sinó que no poden fer un altra cosa, perquè aquells que parlen des de la responsabilitat, des de la ingènua convicció de que la política és alguna cosa més que vendre un producte, des de la articulació de polítiques a llarg termini sense tenir en consideració el redit polític que en puguin treure d‟elles estan condemnats a l‟ostracisme.
Actualment la ideologia s‟ha transformat en un somriure cínic que ens diu "som-hi" per desprès marxar tot sol amb l‟embranzida que nosaltres li haurem donat.
Més enllà que aquesta pràctica estigui àmpliament estesa en la política d‟avui en dia, també cal dir que encara queden reductes de dignitat en formacions que defensen les seves idees sense variar-les en funció de les necessitats electorals més immediates, o canviar-les segons recomanin les darreres enquestes o el nou especialista en marketing fitxat per a la campanya.
Per acabar i per convertir això en una narració circular, tornaré al començament. Dins l‟antropologia d‟ Aristòtil la Política és el llibre que ve desprès de la Ètica i és alhora la culminació d‟aquesta, això ens ve a dir que no pot haver-hi política sense ètica i no pot haver-hi felicitat sense política. La política no només és el gest que fem cada cert temps quan introduïm el nostre vot dins una urna, sinó que la política és el dia a dia, són les manifestacions davant dels hospitals, és tot allò que preocupa al ciutadà i, el més important, la política és fer del nostre entorn allò que volem que sigui, és en últim terme creació.
En resum, hauríem de demanar implicació política al ciutadà, però pel damunt de tot hauríem de demanar als “venedors de somnis” menys somriures cínics, i més risc polític a l‟hora de promoure i permetre implicació ciutadana en el llarg termini, tot i que sigui a cost de perdre algun vot en el curt termini.