Vegueria del Camp de Tarragona

Autor/a: Daniel Pi

Càrrec de l'autor dins d'ICV: Diputat d'ICV-EUiA al Parlament de Catalunya (2006-2010)

Mitjans on s'ha publicat l'article: Indicador de Economía

La crisi a la central nuclear de Fukushima ha comportat com a subproducte una repetida apel·lació a que el debat sobre energia es faci de manera serena i rigorosa, seguida gairebé sempre d' un apriorisme: no podem renunciar a l'energia nuclear. No sembla una manera molt rigorosa d'abordar el tema.

Efectivament, el nostre país ha de fer un debat urgent i rigorós sobre energia. Amb un índex de dependència energètica del 79,5 %, el mercat energètic espanyol es situa a la cua d'Europa i entre els països amb menor taxa d'autoabastament d'energia del món. Per davant nostre, tot tipus de països, grans i petits, però també nuclearitzats i no nuclearitzats: Dinamarca, posem per cas, sense recursos petrolífers ni centrals nuclears, té un superàvit energètic del 25,4 %. Els efectes d'aquesta situació són letals pel que fa a la nostra competitivitat: en un país que consumeix el 75,7 % de la seva energia en forma d'hidrocarburs fòssils, no d'energia elèctrica, cada pujada d'1 € en el preu del barril incrementa la factura estatal en 600 milions d'euros.   Coneixent aquestes dades, sembla increïble no només l'escàs nombre de projectes de substitució (biomassa local),  de canvi de tipologia de consum (electrificació del transport: pas del camió al tren) o d'eficiència energètica sinó que estem fent coses tant poc raonables com bastir ex-novo una xarxa ferroviària  caríssima que no serveix per distribuir mercaderies, impulsar aeroports inviables econòmicament o continuar invertint en l'ampliació de determinades vies  inequívocament lligades al model de transport lligat al consum de productes derivats del petroli.

El consum d'energia en forma l'electricitat representa el 22,5 % restant. D'entrada, deixem clar que contra el que es diu sovint en les tertúlies, l'estat espanyol és exportador net d'energia elèctrica des de finals de la dècada del segle passat (8.104  GWh al 2009). La nostra capacitat de generació es situa raonablement per sobre de les corbes de consum, tenint en compte l'exigència de reserva per a satisfer les puntes de demanda.  De l'energia elèctrica produïda, només el 17,5 % és d'origen nuclear. Menys que les renovables (24,5 %) i menys que la termoelèctrica convencional. I no podem plantejar substituir termoelèctrica per nuclear, ja que les necessitats variables del sistema exigeixen una capacitat de resposta variable que les nuclears no poden oferir.

La mateixa magnitud ens indica que l'energia nuclear no és imprescindible. Òbviament caldria prendre les mesures adequades de substitució, relativament senzilles si tenim en compte el potencial encara existent en renovables, incrementar  la  capacitat d'intercanvi amb els sistemes elèctrics veïns  i una major presència de mecanismes de regulació: bombamentsreversibles i generalització de les smart grids, tecnologies associades al consum intel·ligent d'energia i generadores d'una activitat empresarial de gran recorregut. Unes mesures  que s'aplicarien durant el període de transició  fins a la data en que finalitzen els permisos d'explotació de les centrals nuclears.  Econòmicament, és viable: el cost de l'energia a Espanya depèn tant de decisions polítiques preses (moratòria nuclear, dèficit de tarifa, sistema de retribució...) com dels costos reals associats a producció. De manera global (ocupació, competitivitat, dependència...) el país en sortiria clarament beneficiat. I no crec que els beneficis de l'empreses propietàries de les centrals, interessades en seguir produint energia ben retribuïda en centrals ja amortitzades, i això si, deixant els desmantellament, els residus i els efectes d'accidents a costa de l'erari públic, sigui un argument de pes per oposar-s'hi.

La pregunta no és si podem substituir l'energia nuclear, sinó si és convenient . I aquí Fukushima ens hauria de fer reflexionar. Que quedaria de la nostra activitat turística a la Costa Daurada en cas d'accident? O de la producció agrària del Delta? En cas de contaminació del riu Ebre, com s'abastiria d'aigua a la demarcació de Tarragona? És viable l'evacuació de ciutats de més de 50.000 habitants? En quin grau d'ordre, i d'absència de violència, es gestionaria aquí una situació equivalent a la nipona? Aquestes qüestions són pertinents, i els defensors de l'energia nuclear haurien de contestar-les. Sense respondre que aquí no tenim tsunamis, que ja ho sabem. Però dissortadament si que podem tenir (i tant de bo que no els tinguem mai) atemptats terroristes, fallades tècniques en cadena, trencaments de preses riu amunt d'Ascó, episodis bèl·lics que converteixin les centrals en objectius militars, sabotatges....  Són esdeveniments de molt baixa probabilitat: la mateixa probabilitat que la d'un terratrèmol com el del Japó.  No és la seva probabilitat el que ens ha de preocupar, sinó les conseqüències d'un esdeveniment d'aquet tipus. Els alemanys, en les eleccions d'aquest passat diumenge, ho han entès perfectament.