Opinió

El “poble” s’ha manifestat aquesta setmana i ha intentat impedir que els diputats celebressin el ple per l’aprovació dels pressupostos de la Generalitat de Catalunya. El “poble” s’ha mobilitzat contra les retallades en sanitat, educació i polítiques socials que el Govern català vol reflectir en els pressupostos. El “poble” no està d’acord amb l’actuació de la policia… és sorprenent com la mobilització d’uns quants milers de ciutadans i ciutadanes i el recolzament d’uns quants intel•lectuals antisistema (molts dels quals que cobren gràcies al sistema) es converteix en la veu de més de 7,5 milions de catalans i en els dipositaris legítims de les reivindicacions populars, malgrat que més de 3,2 milions de ciutadans van exercir el seu dret a vot a les eleccions democràtiques del país i van deixar molt clar el que volien.

Aquesta visió romàntica del poble, pacífic, no violent, materialment desarmat, però ideològicament armat d’una raó superior, única i vertadera, lluitant contra el poder (aquest sí, armat, violent, i dèspota) pot arribar a enamorar tants professors, universitaris i artistes. Les declaracions que molts d’aquestes figures de l’star system català i espanyol sorprenen per la visió simplista i naïf que es té dels esdeveniments del Parc de la Ciutadella. Sorprenen, sobretot, la condescendència amb què es justifica una certa dosi de violència contra les persones per part dels manifestants enlloc de condemnar-la sense matisos. Sorprèn com es qüestiones, es minimitzen o, fins i tot, es neguen fonaments bàsics de l’Estat de dret a partir de no se sap quina dictadura dels ”mercats” i dels organismes econòmics mundials. I tot això en nom del “poble” que resultaria que està més ben representant per uns quants milers de manifestants que pels 135 diputats elegits democràticament. Perdoneu, però estem jugant amb foc. Hom pot recolzar les accions i les raons dels indignats, però per fer-ho no necessita posar en dubte les normes i els principis fonamentals que ens permeten viure i conviure en pau i en seguretat. No és cap exercici responsable ni cap contribució a la causa dels indignats tractar amb aquest relativisme el sistema democràtic parlamentari, el paper de la Llei i el rol de les forces de l’odre públic com a garantia de la convivència i dels drets i dels deures de les persones que vivim en societat. I encara menys, quan es fa des de la reraguarda, des del despatx o l’estudi de ràdio, i gaudint de sous sortits majoritàriament dels impostos que paguen els ciutadans.

I parlant de visions romàntiques del “poble en lluita”. Fa 200 anys, molts escriptors romàntics van reclamar per a ells la funció de portaveus del poble. Els fills artistes de la burgesia benestant arengaven i parlaven en nom del poble (un poble que ni els coneixia) alimentats per una barreja d’idees liberals, de voluntat d’acció política contra els règims conservadors i d’un redescobriment èpic dels herois populars del passat. Com avui, eren els intel•lectuals i artistes qui animaven a la lluita pel canvi i llençaven el poble contra la policia i els soldats. Però, malgrat la seva condició de burgesos benestants, ells no ho van fer des de la reraguarda. Ho van fer des de la primera línia, com en el cas de l’escriptor anglès Lord Byron que va morir a Grècia mentre lluitava contra els turcs per l’alliberament del poble grec oprimit, i com en el cas del poeta Sándor Petöfi d’Hongria, mort a la batalla de Ségesvar lluitant contra els Habsburg.