El moviment dels indignats té una part de raó. Raó en les seves reivindicacions. Raó què els ciutadans es duen la pitjor part dels ajustos. Raó que l'estat de benestar s’està caient a trossos. Raó que els bancs ens sagnen a interessos. Raó que falta habitatge social. Raó que cal crear ocupació. Raó que el futur serà, sens dubte, pitjor que el passat. No obstant això, totes les raons cauen pel seu propi pes quan intenten segrestar la voluntat popular. Ja n’hi ha prou de bromes.

La composició del Parlament de Catalunya és el resultat d'unes eleccions en què hi van votar més del 63% dels catalans. És la màxima expressió de la consulta més democràtica de totes, les urnes. Molts pensàvem que si la dreta prenia el poder la situació es deterioraria. Que s'aplicarien retallades. El nostre plantejament no va resultar vencedor a les urnes. Molts van preferir deixar de votar a opcions progressistes. Estaven molt crítics amb la seva gestió. D'altres, van votar les opcions que van resultar vencedores. Els indignats que van anar a votar van donar una còmoda majoria a CiU i PP. Ara, com a queixa, els indignats diuen no veure's representats, no volen reconèixer la voluntat popular. La voluntat de la majoria, no ho oblidem. Ser demòcrata és reconèixer que no sempre es guanya.

El moviment dels indignats vol ara que el Parlament tanqui per vacances. Doncs bé, el Parlament és la seu de la sobirania popular i si aquesta sobirania popular no agrada es canvia per les urnes, no impedint-ne els debats. El camí no és impedir que es debati i que es voti. Si als indignats no els agrada la composició del Parlament, potser haurien de haver-hi pensat abans. Haurien d'haver votat en el seu dia.

Ara, apropiar-se de la veritat, arrogar-se la propietat de la indignació, i negar veritat i indignació a la resta del món no és democràtic, per molt que tinguin raons per queixar-se’n. No reconèixer l'autoritat del Parlament, o del Congrés dels Diputats, només succeeix en les dictadures o en els règims totalitaris. De moment, tinguin raó o no, Catalunya i Espanya no són ni dictadures ni règims totalitaris. Jo prefereixo mirar-me al mirall de la indignació dels italians que han avergonyit als seus polítics. On? A les urnes. Alguns dels que són al carrer es pensen que van de victòria en victòria. Però aquestes victòries poden acabar en la derrota final. El maig del 68 va ser una gran experiència revolucionària. Va acabar amb una majoria absoluta del General De Gaulle. La història és cíclica i es repeteix. Amb mi, que no hi comptin. Per cert, un cop escrit sóc conscient que s'obre la veda de l'insult, de l'improperi, de la mesquinesa d'aquells que no suporten que algú opini diferent.