El camí de la vida ens colpeja, al moment menys pensat sovint, amb la pèrdua de persones amb qui hem compartit sentiments, emocions, aficions, professió, alegries i preocupacions i que ens han deixat una forta empremta tant a nivell personal com social.

Amb la desaparició del Dr. Joaquim Estrada, la medicina vigatana, i molts vigatans i osonencs que havien confiat els seus problemes de salut al seu bon saber fer, perden un dels darrers símbols i referents de la història de la medicina de Vic a les últimes dècades. La medicina era la seva passió, fins fa poc temps encara atenia consultes dels seus pacients de tota la vida.
 
Va ser d’aquella nissaga de metges que havien d’atendre tot tipus de situacions clíniques, quan encara no existien pràcticament els serveis hospitalaris, estant dia i nit pendent de les necessitats dels seus pacients, i que sense tanta tecnologia i amb una fort component vocacional i humanista, i sobre tot de coneixements mèdics, resolien multitud de problemes mèdics i angoixes.

Però a més d’un gran metge, els qui el coneixien saben que era una persona terriblement culta amb un gran bagatge de formació i coneixement en moltes disciplines. La literatura, l’humanisme i la història l’apassionaven. Era un estudiós. Mai va deixar d’actualitzar els seus coneixements mèdics. I una altra gran passió seva, el teatre, que anys i anys, bé com actor o bé com a director, havia practicat a l’Orfeo Vigatà i al Ventall Teatre.

Fou a més un gran mestre i els que vàrem tenir la sort d’estar anys al seu costat vàrem aprendre una manera i un estil de fer medicina basada no només en els coneixements científics sinó també amb un aspecte molt important en la relació amb els pacients: la de comprendre’ls com a persones, escoltar-los, entendre les seves emocions i situacions i ajudar-los i orientar-los en aquests altres aspectes, que sovint la medicina moderna ha perdut, que ha guanyat en tecnologia ,això es cert, però havent dilapidat gran part de la seva vessant humanística.

Mai tenia pressa davant un malalt, li dedicava el temps que necessités. Això ha creat estil i escola i ens reconforta als seus continuadors poder exercir de metge tal com ell va ensenyar, sovint contracorrent dels models imperants en l’actualitat, especialment basats en indicadors, objectius... com a elements de valoració de fer bé de metge. A ell no li preocupava en excés i tenia molta raó. Per a ell  el  prioritari era dedicar temps  per atendre, visitar, explorar i tractar al pacient, al qui entenia des de la visió biopsicosocial.

El record que deixa com a metge, mestre, humanista i persona és immens i serveixin aquestes línies per a reconèixer-li i agrair-li.