Actualitzat el 19/06/2011 a les 00:03h
Rosell feia tard i va fer tard
El president del FC Barcelona, Sandro Rosell, es va ficar en un atzucac tot sol quan va anunciar i ajornar la resposta al joc brut del Reial Madrid. Va contestar dijous. Va dir que ho havia deixat per al final de la competició per no interferir-hi i per responsabilitat social. Em sembla una excusa, ben trobada però una excusa. Perquè recordo bé com la setmana de les acusacions de dopatge es va defensar el capteniment del club fent notar que la resposta havia estat gradual i ben planificada: primer el portaveu, després el vicepresident, també l’entrenador i, finalment, el president mateix.
La realitat és que Rosell s’ha vist abocat a respondre el Madrid. I no només perquè va seguir reblant els atacs després de les acusacions de dopatge, ni per la pressió de la premsa. A Rosell el va desbordar l’entrenador Josep Guardiola el dia en què va contestar el tècnic del Madrid, José Mourinho. En aquell moment, quan va saber que la reacció del barcelonisme havia estat tan positiva, en el sentit que ja era hora que algú del club sortís a plantar cara, Rosell es va adonar que havia quedat en evidència i va haver d’improvisar una sortida que, per força, seria tardana i descontextualitzada.
Anava tard i va fer tard. I el comunicat del Reial Madrid de dijous a la tarda, tan immediat ho va evidenciar. Perquè com que no es feia enrere de cap acusació i repetia, ni que fos indirectament, l’atac al jugador Busquets de comportament racista, va deixar la situació en el mateix punt on érem. Que vol dir pitjor perquè la corda està més tensada, amb l’amenaça de trencament de relacions institucionals pendent de no se sap ben bé quina estrebada més. Hi ha un altre error de gruix, i és que en les relacions institucionals les amenaces no hi tenen cabuda.
Ara: les relacions amb el Madrid no són el problema més greu que té Rosell. Però la forma com les ha afrontades són un símptoma del mal del que ha patit en aquest primer any de mandat. No cal anar més enrere. Perquè denoten una manera de fer que no hauria de ser la del president del FC Barcelona. Ni Guardiola és el seu rival, ni Laporta pot seguir sent el seu enemic. Ha de fer un esforç per situar-se en un pla superior i exercir de president de tot el barcelonisme. Per això Rosell no pot negar l’herència rebuda. Quan li ho demanen, no pot remuntar-se al president Núñez –és una excel·lent notícia veure'l exercir d'expresident en els actes institucionals del club, mèrit de Rosell- ni ficar en el mateix sac els presidents Gaspart, Reyna i Laporta. Perquè és mentida i és injust i, molt pitjor encara, és un error colossal. Posats a recordar, podia haver esmentat també l’expresident Agustí Montal el qual li podria donar lliçons de com enfrontar-se al poder establert, que ho va fer quan la dictadura encara assassinava i el Camp Nou es deia Nou Camp per imperatiu franquista.