Ara ja fa més d’un mes que es va iniciar el moviment 15-M. Dimecres 15 de juny quan es complia el mes de la seva primera actuació es van produir uns fets condemnables per part d’uns quants violents. Com també són condemnables els actes contra regidors del nostre Ajuntament el dia de la constitució del nou Consistori. Ara bé, considerar que el moviment 15-M s’ha tornat violent seria com dir, com s’acostuma a dir, que tots els polítics són uns corruptes. Tot moviment d’aquestes característiques té sempre dues ànimes : una reformista i pacífica i l’altra revolucionària i agressiva. Crec que el moviment ha de protegir-se d’aquesta minoria agressiva i una forma de fer-ho podria ser l’auto-organització de grups de seguretat, grups que haurien d’aïllar als violents.

Però amb la pregunta d’aquest escrit el que vull és compartir la reflexió de quin potser el futur d’aquest moviment que quan va nàixer connectava amb la immensa majoria de la ciutadania. Aquesta comprensió era deguda al fet de compartir el malestar i indignació per la gestió de la crisi i la qualitat de la democràcia.

Respecte a la primera, la gestió de la crisi, cada vegada més gent pensa que la prosperitat és cada vegada més una qüestió del passat. Persones que estan patint l’atur, les reduccions del salari i rebaixes dels serveis universals de la sanitat i l’educació. Que visualitzen com a polítiques de consagració dels privilegis d’uns pocs vers l’abandonament a la seva sort de l’economia productiva i les classes populars. I on es plasma la debilitat de la política vers el poder dels diners, la incapacitat de mitigar l’efecte de social de les retallades i la insensibilitat davant la debilitació de l’Estat del
Benestar quan aquest més es necessita.

I en quan a la segona, la qualitat de la democràcia, que la crisi ha vingut a mostrar-la davant dels nostres ulls a l’igual que el rei nu al conegut conte. Els ciutadans esperen que la democràcia comporti benestar social i més oportunitats. I que una democràcia representativa, digna d’aquest nom, ha de saber donar respostes a les demandes de fórmules que ens facin sortir de la situació actual afrontant els perills de la desigualtat social i que es facin les reformes necessàries per aconseguir una democràcia més participativa i deliberativa.

Una vegada feta l’anàlisi del que significa aquest moviment del 15-M toca mullar- se respecte a les meves propostes. Des d’un principi em va preocupar que aquest moviment no sabés vehicular les seves propostes de reforma del sistema democràtic i les seves demandes d’una societat més igualitària i equitativa. Considero que encara no s’ha arribar a aquest nivell de concreció de les demandes. Aquestes considero que haurien de ser molt més concretes. La dispersió de interessos que conflueixen en aquest moviment no els ajuda a l’hora de la concreció de les accions a portar a terme a l’hora
d’aconseguir-les. Segurament aquest és un moviment de moviments. Hauríem de saber aprofitar aquesta onada per poder arribar a un nou pacte social on es tornés a consensuar tot allò que ens ha de portar a una major convivència i poder aconseguir una major distribució de la riquesa.

És quan el sistema democràtic que ens dotat no dóna resposta a les demandes de major prosperitat i distribució del benestar que aquest és posa en dubte. Segurament hem de retornar a una predominància de la política sobre els mercats ( que no deixen de ser ciutadans ) per aconseguir un món més just i solidari.

F. Xavier Martín Giménez, membre de l’executiva de la Federació del PSC Vallès Oest

Pèrdua de l’home d’esquerres compromès amb els canvis, pèrdua del literat compromès amb l’art i pèrdua de l’intel·lectual compromès amb la política. Una figura, aquesta última, que actualment s’enyora en els entorns polítics. En aquest moment on  l’esquerra viu un procés de renovació d’idees, de maneres de fer, de connectar amb la societat …voldria reclamar des d’aquestes pàgines l’acció política de Jorge Semprún com a ministre de cultura del govern socialista de Felipe González  del 1988 fins a l’any 1991. En tant que intel·lectual aportà al govern la sensibilitat del creador, la força del reconeixement internacional a la cultura,  la fermesa de l’experiència  francesa, i la serenitat del pensador tant necessària per la immediatesa  de l’acció política. A l’hora de construir societats futures no podem renunciar al vital compromís de la intel·lectualitat i la creativitat i alhora personalitzar-lo. El futur ens ho exigirà o ens retraurà  aquest punt de trobada indissoluble.

Ha mort a França, però de la mateixa manera ha viscut arreu, doncs moltes de les coses que ell defensava no entenien de fronteres. Els seus 87 anys  van contemplar etapes significatives i importants de la nostra història contemporània, ell va ser un dels sobrevivents als camps nazis i en va relatar testimonis commovedors dels seus camps de concentració. En la gairebé adolescent democràcia espanyola va saber orientar, per exemple en el món del cinema, un primer suport que canviaria concepcions i estructures. Personalment, penso que el resultat va ser bo. És aquesta possibilitat, de vegades incerta de canviar les coses, sovint  les paraules de Semprún en feien referència, sí, la possibilitat de generar un medi amable per l’acció artística, de treballar per facilitar l’accés de tots els ciutadans i ciutadanes a la cultura, el que converteix la política en un fet atractiu i noble en el seu exercici.

Aprofito el record de l’intel·lectual d’esquerres que ens acaba de deixar sols amb la seva obra per proposar un objectiu: continuar treballant per  trobar el compromís polític dels intel·lectuals amb qui compartim el valor de les idees per assolir els valors del socialisme, el progrés, la construcció d’una societat més justa, més igualitària i més lliure.

Amadeu Aguado

Regidor del Grup Municipal Socialista.

Escoltar aquesta excusa al preguntar pel desallotjament de l’acampada de Plaça Catalunya de Barcelona, i la Plaça Ricard Vinyes de Lleida ho hagués entès, no compartit fa anys amb la dictadura, o a la Segona Guerra Mundial. Avui al 2011, és totalment inacceptable.

Que un representant de la Generalitat de Catalunya pugui respondre així, en roda de premsa, tranquil i convençut del que diu, em preocupa i demostra que aquesta persona no està capacitada per exercir el càrrec que li ha encomanat el mateix poble que mana desallotjar. A més a més, perd tota autoritat, política i moral.

Amb aquestes respostes, Qui es creu que només volien fer neteja? És solament una excusa perquè li ve gran entendre que el poble està demanant respostes a l’atur, al sistema econòmic fallit, i reestructurar un món que no ens agrada? Senyor Puig qui a ferro mata a ferro mor, la força no era la solució, i li ha sortit el tiro por la culata. No m’agradaria estar a la seva pell en aquests moments, executant l’ordre de silenciar la veu del poble. Indignant. Aquestes veus fa molt que estaven callades aguantant, ara ja no poden més, i demanen explicacions, i ho faran a tot el món.

El diàleg hagués estat una bona tàctica, però algú ha de baixar a la sorra i parlat amb els acampats. No us atreviu? No és feina dels polítics?

La llista de demandes publicades a tots els mitjans és llarga, i sorprenentment secundades per una gran majoria de la població, molta part dels jubilats que han viscut una postguerra i ara veuen aquest futur incert, aturats sense sortida visible, estudiants sense feina, immigrants que no tenen diners ni per tornar al seu país, etc…

Els alts càrrecs que ens han produït aquesta situació a tot el món, han perdut tota credibilitat i autoritat. Tot ja no val, ara ja no. Actuacions com la del desallotjament d’ahir demostren el retrocés idealista i ranci als anys de la dictadura. Però és que les declaracions encara són pitjors.

El diàleg, l’aposta per noves fórmules, l’estudi de possibles sortides i converses per trobar fórmules per a millorar tots, serien accions de representants intel·ligents i preparats.

Estem segurs que no serà fàcil, però el camí encetat avui ha estat una negligència per a tots, cau en un precipici abans de començar, i la multiplicació de les manifestacions rebutjant el desallotjament en són resposta.

Sr Puig, ha volgut apagar un foc amb benzina i s’ha cremat la credibilitat, l’autoritat i el respecte.

Un altre ciutadà indignat.

Josep Fuentes Moya

Ja vam avançar fa uns dies que publicaríem un debat sobre l’actual situació del mercat a la ciutat, de les hipoteques, del mercat de lloguer, de quines podrien ser les possibles solucions a la crisi que està patint en general el sector de la venda de pisos, entre d’altres temes. És per això que ens hem reunit amb les immobiliàries Egarpis, Gesfinques i Gesfinver, que són les que dia a dia conviuen amb totes aquestes qüestions. I també perquè són les que saben, millor que ningú, si existeix o no especulació al sector, si hi ha una llei que protegeix al arrendador dels possibles desperfectes i els impagaments davant l’arrendatari, etc. Per avui, publiquem una de les dues parts que té el debat. Demà més!!

Redacció Ègar

Més enllà dels que gaudeixen del poder, dels que tenen els diners, més enllà dels amos de les tribunes públiques i dels espais cívics domesticats hi ha els ciutadans del carrer. Ciutadans corrents que s’organitzen i que reclamen una democràcia més autèntica i més participativa, uns ciutadans que exigeixen que els polítics deixin de servir i serveixin a la societat que els paga el sou.

A Terrassa, l’allau de propostes dels disset partits que es presenten a les eleccions acaba atordint l’electorat, de manera que el soroll que es genera en campanya acaba encobrint el que no es diu. I el que no s’explica és el balanç autocrític del passat mandat, el que no s’explica té a veure amb els acords de govern del PSC que segresten el vot dels ciutadans, té a veure amb una tradició de malbaratament que hipotecarà el futur de la nostra ciutat, té a veure amb una oposició més pendent de la galeria que per oferir una crítica substanciosa. La primera preocupació dels ciutadans és la crisi i les seves conseqüències, però el problema és la pròpia classe política, i per donar resposta a aquesta preocupació els partits tradicionals es posen a xiular … El PSC mira a una altra banda quan se’ls recorda Pretòria, CiU practica el mateix, dissimular amb el cas Palau i el PP fa campanya com si Gürtel fos només una anècdota tèxtil. Per tractar aquest problema de manca de confiança, per posar un exemple, el programa de Pere Navarro en aquestes eleccions no aporta ni una sola proposta que combati o previngui la corrupció política. Està clar que amb aquests vímets la democràcia s’empobreix i es deixa oberta la porta al nepotisme i l’abús de poder, vicis practicats per aquest ajuntament des de fa lustres.

Ciutadans és l’únic partit que segueix sumant voluntats des d’una visió progressista, l’únic que, amb només la bandera de la llibertat i la igualtat, intentarà que el nostre ajuntament sigui un exemple de participació i transparència, que es converteixi en un referent per a tota la societat i un element de lideratge necessari i no una rèmora atropellada pels esdeveniments. Deia Tierno Galván que “les butxaques dels governants han de ser de vidre”. Doncs a això dediquem el nostre programa a Ciutadans, que la transparència en la gestió d’allò públic es converteixi en un hàbit i no en un destorb. És imprescindible que l’actual classe política sigui rellevada per una nova generació més representativa, noves persones que tinguin com a únic motor les preocupacions dels ciutadans corrents.

Javier González, alcaldable de C’s

La nit de l’inici de campanya ha quedat marcada a Terrassa per la fi del joc net dels mitjans de comunicació i en especial dels de titularitat pública.

A les municipals del 2007 sembla que no va suposar cap perill per al establishment que un partit com Ciutadans compartís espai en els mitjans locals amb els partits amb representació en el ple. No obstant això, el començament de la campanya del 2011 ha marcat una tendència que esperem no continuï pel bé de la democràcia.

Els partits polítics tradicionals es congratulen perquè l’oferta política s’ampliï, en les seves paraules escoltarem que estan a favor de la pluralitat i els seus desitjos coincideixen que una major presència política farà una ciutat millor, més participativa, més democràtica, millor. No obstant això aquests mateixos partits, l’equip de govern, el senyor Pere Navarro, alcalde del PSC de la nostra ciutat, ningú ha mogut un dit per exigir que els mitjans públics cobrissin la passada enganxada de cartells a totes les opcions polítiques que es presenten a les municipals, almenys aquells amb una presència significativa en la societat terrassenca i catalana, com Ciutadans.

La fi de la pluralitat és el símptoma clar de les pors dels de sempre a perdre el poder, la fi de la pluralitat és l’inici d’un nou cicle a la nostra ciutat en el que Ciutadans vol aportar la seva visió regeneradora, una visió que sustentada en la llibertat i en la igualtat d’oportunitats tractarà de retornar l’ajuntament als seus ciutadans.

Javier González, Alcaldable de Terrassa de Ciutadans (C’S)

La classe política en general té molt mala premsa entre la ciutadania, és un dels principals problemes que té el nostre país segons els sondejos. El nostre ajuntament fa molt poc perquè aquesta impressió sigui millor a Terrassa. En l’últim ple abans de les eleccions el responsable de cultura va tenir una ocasió d’or per deixar clara la política de subvencions a les entitats culturals de la nostra ciutat, no obstant això es va enrocar en una actitud que engreixa la percepció que se li dóna diners a qualsevol, de qualsevol manera i sense que l’oposició tingui accés a la informació sobre la gestió que el PSC i els seus socis duen a terme sobre aquest tema.

No només cal fer les coses bé sinó que cal transmetre-ho d’igual manera, perquè la conseqüència immediata és la pèrdua de confiança en la classe política, aquesta desafecció la paguen injustament govern i oposició, regidors corruptes i polítics honests.

Ciutadans vol donar-li la volta a la política de subvencions del nostre ajuntament des de la “A” a la “Z”, que no càpiga el menor dubte. De les que es donen perquè es donen i de les que no es donen perquè no es donen, més de trenta anys donant i llevant segons convingui és molt de temps com per pensar que no passarà gens rellevant el proper 22 de maig. I quan Ciutadans parla de subvencions parla de totes, la subvenció pública és un instrument important en bones mans però repulsiu quan només premia aquells que pensen igual o s’utilitza de manera coactiva. Les entitats que es puguin beneficiar d’una política de subvencions de l’Ajuntament de Terrassa hauran de demostrar que aporten un valor afegit a la cultura, a l’educació, al coneixement en general, i a l’economia i a la generació d’activitat encaminada a lluitar contra la crisi i la seva pitjor conseqüència, l’atur. Perquè tots ens entenguem, les tertúlies de cafè que se les pagui cadascú.

Javier González
Alcaldable de Terrassa de Ciutadans (C’s)

Fa temps que volia escriure un article parlant del tema, però fins que no s’ha fet oficial no he pogut fer-ho. Estic parlant de la renúncia de José Luis Rodríguez Zapatero a encapçalar la candidatura del PSOE per les properes eleccions generals de l’any que ve. Vaig a intentar ser el més breu possible.

Espanya perd un president, un home que ha fet les reformes que han estat necessàries per tal d’intentar que l’Estat del Benestar, o almenys els seus pilars fonamentals seguissin en peu. Els espanyols “tirem” un president per probablement portar a un que desperta moltes incògnites, i en molts casos temors.

Podem dir que Zapatero s’ha suïcidat. S’ha suïcidat políticament. L’home que va arribar a la Presidència del Govern el 2004 tenia clar des del començament de la crisi que caldria actuar d’una manera decidida i contundent, en moltes ocasions renunciant als seus principis i a les seves idees amb només un objectiu: preservar l’esmentat anteriorment Estat del Benestar.

També és cert que Zapatero sabia des d’un principi que aquestes reformes tan impopulars i que segons les enquestes acabaran per costar-li el poder executiu tant a ell com al partit les podia fer ara o d’aquí a uns anys, en la següent legislatura. Però Zapatero també sabia que si Rajoy el 2012 és proclamat President del Govern, aquestes mesures totalment d’esquerres (encara que en alguns casos costi entendre) no es durien a terme, i posarien en seriós problema la estabilitat de l’actual sistema.

És això el que fa gran a un president. És això el que fa de Zapatero un home honrat, digne i admirable. Una persona que ha sacrificat el que li queda de carrera política per fer mal el menys possible al conjunt de la ciutadania espanyola es mereix, des del meu punt de vista, tots els respectes.

Vull acabar aquest article donant les gràcies al nostre President.

Gràcies per tot el teu treball!

Javi García , JSC Terrassa

Com tots sabeu, els dos pilars fonamentals de l’Estat del Benestar són la salut i l’educació. La salut per intentar millorar la qualitat de vida de les persones dia a dia, i l’educació, de cara al futur, on cada cop les generacions surten més i millor formades.

Doncs bé, el nou govern de la Generalitat està duent a terme aquests dies una sèrie de mesures per reduir el dèficit on els sectors més perjudicats són la salut i l’educació. És cert que en moments de crisi els recursos que té un govern (ja sigui estatal, autonòmic o municipal) s’han d’administrar, i prioritzar uns elements davant d’altres, però des del meu punt de vista i m’atreveixo a dir des de l’esquerra en general, la salut i l’educació, així com qualsevol principi bàsic de la societat del benestar, són elements intocables, i creiem que s’ha de retallar per altres costats, com per exemple no havent eliminat l’impost de successions, on qui més pagaven eren els més rics.

De la crisi es pot sortir de dues maneres: des de l’esquerra, afavorint tot el possible els interessos del més necessitats i de la gent més humil, o des de la dreta, on els més beneficiats són una minoria que gairebé no pateix les conseqüències d’un problema que en gran part han sigut ells qui l’han generat. I és aquí on tornem a veure aquesta diferència entre la dreta i l’esquerra.

Per acabar vull reafirmar-me en l’opinió que la salut i l’educació son dos pilars, dos elements fonamentals de la nostra societat d’avui dia i que haurien de ser els últims en ser retallats, pel nostre bé i sobretot pel futur de Catalunya.

Javi García, JSC Terrassa