A PEU

Fa un parell o tres de dies que vaig localitzar –ben bé de xiripa, o sigui de casualitat, una adreça electrònica d’una persona de la que no sabia res des de feia 25 anys. Aquesta és una de les meravelles d’internet!Aquesta persona llavors tenia dos o tres anys i, és clar, no es recordava de mi. Però a través d’ella m’he pogut posar en contacte amb la resta de la família: pare, mare i tres germanes més.

I avui m’ha enviat unes fotos de com és ara aquesta família i m’ha posat al corrent del que fa cada un, de com estan, etc. Gràcies a que en cada família hi ha aquell que es penja la càmera fotogràfica al coll i emmagatzema les imatges de tota una vida he pogut recordar-los a tots com eren abans i veure com són ara.

Reunions familiars, batejos, viatges, excursions … No hi ha succés que passi desapercebut per al paparazzi familiar. És una bonica activitat que reflecteix, en molts casos, el resum d’unes vivències. Però … és en realitat el reflex d’una vida? Hauria de ser-ho. Però, sovint, desitgem tant  fer una determinada fotografia que forcem la pròpia realitat i, llavors, aquest àlbum familiar es converteix en una simple col lecció d’imatges sense massa sentit. No hauríem de forçar mai les fotos i les hauríem de fer, si fos possible, de la forma més natural que és quan captem millor l’esperit de la persona, de la situació i del moment que –qui ho sap!- pot arribar a ser històric.
 

No us ha passat alguna vegada que mireu una altra persona de la vostra mateixa edat i penseu: què vella que sembla! Segurament… jo no semblo tan vell?
Si és així, llegiu aquesta història que m’ha fet arribar una amiga.
Feia poc que havia canviat de dentista. Estava asseguda a la sala d’espera per a la meva primera consulta amb ell. A la paret estava penjat el seu diploma, amb el seu nom complet.
De sobte, vaig recordar un noi alt, ben plantat, cabell negre, que tenia el mateix nom, i que estava a la meva classe de l’ institut, feia més o menys 30 anys enrere. Podria ser el mateix noi pel qual jo estava secretament enamorada?
Però després de veure’l al consultori, ràpidament vaig rebutjar aquella idea. Era un home pelat, amb els pocs cabells que li quedaven ja blancs, i la seva cara estava plena d’arrugues. Semblava massa vell com per haver estat el meu company de classe.
Després que va examinar les meves dents, li vaig preguntar si havia estudiat a l’ Institut X.
-Sí, Sí! Va somriure amb orgull.
Li vaig preguntar: -Quin any vas acabar?
-El 1975. Per què m’ho preguntes?
Jo li vaig dir: Tu estaves a la meva classe!
Ell em va mirar detingudament ………. i llavors ….
AQUEST TIO LLEIG,
CALV,
ARRUGAT,
GORDO,
CANÓS,
DECRÀPIT,
FILL DE P…,
em va preguntar:
-DE QUINA ASSIGNATURA ERES PROFESSORA?

Aquesta història –que m’ha fet molta gràcia- m’ ha fet pensar en un tema que considero important i que llegia aquests dies: la forma com envellim i els factors que afavoreixen un bon envelliment. La majoria de vells de diferents cultures i de diferents països estaven d’acord en una colla de punts:

-En primer lloc, cal dir que, malgrat les dificultats, la majoria valora de manera positiva la seva vellesa.

-En segon lloc, per acord unànime, pensen que el més important és la salut.

-En tercer lloc, per diferent ordre d’importància segons els països, entre d’altres aspectes, valoren les relacions familiars, els contactes socials, la seguretat econòmica (més ara en temps de crisi), la capacitat d’adaptar-se als canvis i també de mantenir-se actiu.

Em sembla que hi hauré d’anar pensant, ara que he trobat un amic que m’ha dit: Noi, que vell que et trobo!

Hi han coses que ofenen el sentit comú i la sensibilitat més mínima d’una persona. Aquests dies en tenim bons exemples, veient com es paguen milionades per un futbolista enmig d’una greu crisi econòmica que afecta milions de persones que, a vegades, no tenen res per dur-se a la boca. I cada anys passa més o menys el mateix quan arriba l’estiu. I no és només cosa d’un club. Són molts que entren en aquesta dinàmica, que un dia s’hauria de parar.

Però no només trobem aquest exemple. En trobaríem una varietat força completa si ens poséssim seriosament a buscar-ne. Tots sabem de sobres que hi ha molta gent que pateix i ho passa malament: manca de treball, els sous no arriben per pagar el que costa la vida, uns guanyen molt i altres guanyen poc; molts han hagut d’emigrar a altres regions o països per poder viure. La gent pateix també per altres coses. Hi ha una cosa que es nota molt: la vida s’ha posat impossible. No només perquè tot ha pujat i els jornals no arriben, sinó a més perquè a gairebé tothom se l’ha ficat al cap que avui fan falta per viure moltes coses que abans no teníem.  La gent sent la necessitat de tenir el que no té: el que no té cotxe vol tenir-ne, el que no té la televisió de plasma vol tenir-la. I per això s’ entrampa i després ha de pagar més lletres que les que pot pagar. Així resulta que tothom vol tenir més per ser més que el veí o el parent o el company de treball.

D’altra banda, gairebé ningú s’atreveix a anar "contra corrent". És a dir, tothom fa, o sent ganes de fer, el que veu que fan els altres: la gent aspira a tenir cada vegada més coses, per ser més. Per això, a molts se’ls han trasbalsat les idees i pensen que cada un val, no pel que és, sinó pel que té. L’important, per a molta gent, no està en ser honrat o treballador o bon company, sinó en tenir molts diners o un càrrec important o mitjans per a passar-ho bé i divertir-se. Per això, si bades, t’enganyen i s’aprofiten de tu. I és que  no  importa el que cadascú és, sinó el que cadascú té.

Un altre problema cada dia més greu és la falta de feina. Això ho noten sobretot els que estan a l’atur. No només perquè no guanyen el que necessiten, sinó a més perquè se senten inútils; tot aquell no és un gandul o un aprofitat vol treballar per guanyar-se la vida honradament i per fer alguna cosa de profit.

Per això cal parlar d’indecència. Seria hora que els que manen es posessin a buscar solucions una mica més imaginatives. Vull dir que potser s’hauria de canviar l’organització del treball. Primer, perquè s’acabi l’atur. Segon, perquè cadascú guanyi un bon jornal. Tercer, perquè cada treballador tingui interès en el que fa.

I potser seria hora que algú digués –o obligués- a bancs i caixes a deixar diners, no pas per aquestes indecències sinó que els deixessin per altres fins més socials.

Ésser seguidor del  Real Madrid no és cap pecat, però és un defecte molt gros i difícil de corregir. Ser madrileny no és culpa de ningú, sinó més aviat de les circumstàncies. Perquè el 80% de madrilenys només ho són d’adopció i no pas de naixement. Per tant, tampoc és cap pecat atribuïble a ningú. Viure en un lloc determinat és fruit de les circumstàncies. Però entendre la realitat o no entendre-la ja és fruit de la bona voluntat o de la intel·ligència.

Això ho dic pels alguns amics,(i fins i tot alguns familiars), madrilenys que tinc. No ho dic per a tots. I de veritat que els considero amics. Jo els estimo de veritat i crec que ells a mi també. Però discrepem de moltes coses des de fa temps. Ells ho saben i jo també. Per això de certs temes no se’n parla per no crear mala maror i distorsionar la convivència. I no se’n parla ara, perquè ja n’hem parlat mo0lt i no ens hem entès. Jo respecto la seva opinió però també espero que ells respectin la meva.

I la meva opinió i el meu punt de vista sobre certes coses és tan allunyat del seu que , possiblement, mai arribin a trobar-se si no és que canviïn molt les circumstàncies i s’esmerci més esforç en l’educació, canviant molts esquemes. Políticament, esportivament, culturalment, socialment -i tots els “ment” que vulgueu- som a anys llum i molt diferents. Les percepcions i les realitats de les coses es viuen de manera diferent segons el lloc on hom es trobi. Un ric que tota la vida ha viscut en un palau i en una torre d’ivori difícilment pugui fer-se càrrec de les dificultats que passa un pobre per a sobreviure. El mateix els passa a certs polítics que no xafen el carrer i no se’ls embruten les sabates. Hi han polítics que viuen lluny de la realitat i altres que escolten la gent. Jo em fio molt més dels darrers.

Per això molts seran incapaços d’entendre, per exemple,  l’espectacular xiulada que desenes de milers de catalans i bascos van dedicar a l’himne i al rei d’Espanya a la final de la Copa del seu títol, a València. Aquests amics madrilenys només escolten emissores madrilenyes, veuen TV madrilenyes i llegeixen diaris madrilenys. I quan dic madrilenys, vull dir “nacionales”, que per a mi és el mateix. Per tant, seran incapaços d’entendre mai la sensibilitat “perifèrica”, emprant el llenguatge que ells mateixos fan servir. Parlar català és una pèrdua de temps; conservar certes tradicions no serveix de res; reivindicar Estatuts i finançaments és una tonteria;  i dir que som diferents és un complex de superioritat que tenim alguns. Aquesta és la realitat i serà difícil  canviar-la perquè és una realitat que no coneixen ni esperen trobar-se després d’haver-se alimentat durant anys d’aliments carregats d’odi contra els catalans.. És un xoc difícil de superar…

Aquest port d’avui vol contestar algunes opinions que rebo d’aquests amics que, per delicadesa, no me’ls deixen escrits aquí però que me’ls envien per correu. Jo penso que seria millor que s’atrevissin a iniciar un debat públic on tothom pugui opinar. Per això jo he considerat que és millor fer la resposta públicament. Espero que el debat continuï amb total llibertat i maduresa.

Amics madrilenys, una abraçada!

Acabo d’escoltar aquest vídeo

 http://www.vilaweb.tv/?video=5707

on el professor Joan Solà i Cortassa parla del català. Crec que val la pena que l’escoltem unes quantes vegades. Els que no enteneu el català i que em llegiu habitualment, em perdonareu. Però aquest vídeo és de les coses més aclaridores i importants que he escoltat darrerament.

Joan Solà és nascut a Bell-lloc d’Urgell. Parla amb el mateix to que parlo jo. Quan l’escolto, ressona dins meu el català que he escoltat tota la vida i el dring del català oriental que parlo jo. Ja m’agradaria dir el que diu ell i de la manera com ho diu. Encara que l’accent és el que menys importa.

Escolteu-ho, si us plau:

http://www.vilaweb.tv/?video=5707

Mentre el Realísimo va fitxant galàctics (es veu que no n’aprèn) nosaltres el que hauríem de fer és fitxar gent con el professor Solà. A veure si d’una vegada aprenem què significa ser català, parlar-lo i ser sensible a una llengua i a tot el que significa. Vull dir que Joan Solà sí que és un crac! Aquests fitxatges són els que hauria de fer Catalunya. Aquesta mena de gent són els que compten. Fan calladament la feina cada dia. No els escoltem prou. Només surten als diaris quan els donen un premi, com en aquest cas.

Això sí que és un crac que val tots els milions d’ euros del món!