El 15 de juny quedarà marcat com un dia de la infàmia i de la intolerància en la història de la democràcia de Catalunya. Un grup dels autoanomenats indignats van agredir, increpar, insultar i perseguir els representants dels ciutadans de Catalunya. Aquest és un episodi del qual ningú, amb dos dits de front i amb un mínim tarannà democràtic, pot sentir-se orgullós.
És cert que la nostra societat té motius per sentir-se indignada, fins i tot estafada per la situació de crisi que vivim i per les penúries econòmiques que passem. És cert que en un tres i no res hem passat de l’abundància i de la mala gestió del malbaratament a patir grans limitacions econòmiques i pressupostàries, tant a les famílies com a les administracions. Hem passat d’estar en una situació de plena ocupació tècnica a tenir un atur desbocat, insuportable i angoixant. Hi ha motius per pensar que les coses no s’han fet prou bé, que persisteixen les desigualtats i que penalitzen sempre els més desfavorits. A més, a Catalunya paguem molt més del que rebem i, a més a més, ens retallen i neguen el que ens pertoca. La injustícia fiscal que pateix Catalunya fa també que encara s’agreugin les cares més fosques de la crisi. Però sent certes totes aquestes coses, n’hi ha una que no admet interpretacions ni matisos. La violència mai no pot ser la que impulsi els canvis, i tampoc no pot ser que vulnerar la llei tingui recompensa, que qui cridi més sigui a qui li donin la raó, ni que qui s’imposi per la força sigui qui més avantatges aconsegueixi. La democràcia no és compatible amb la llei de la selva. No ho ha estat abans, i no ho serà ara. S’equivoca qui creu que vulnerant la llei s’arriba abans a una societat més pròspera, representativa i lliure. No es construeix més democràcia amb postures antidemocràtiques, ni impedint la feina de qui ha estat escollit com a representant de la societat.
Cal dir-ho clarament, sense embuts: els autors dels incidents de dimecres a les portes del Parlament han comès un delicte. Una altra cosa és si cal canviar normes legislatives o si hem d’aprofundir els mecanismes de la democràcia que avui tenim. Això és perfectament raonable amb una única condició: cal fer-ho democràticament, des del debat, la paraula, la negociació i finalment l’aprovació i acatament del que decideix la majoria. Certament, tot és millorable, però poques millores s’aconsegueixen des de la violència, l’insult, i la manca de respecte cap a les persones i cap a les institucions. Bo serà que els indignats que realment volen canviar les coses –i estic convençuda que en són la immensa majoria- ho facin des de la proposta i des de la participació. Tinc molt clar que els incidents que hi hagut no tenen res a veure amb el moviment del 15M.
De tots el mecanismes que una democràcia té per progressar i per canviar l’estat de les coses, només n’hi ha un que no es pot utilitzar: el trencall de la violència. Representa una ratlla vermella que van creuar els indignats indignes que van protagonitzar els incidents davant el Parlament i que els indignats de debò, els que creuen que és possible una societat més justa i eficaç, han de tenir mol clar que no es pot traspassar mai. Fer-ho és caure en la marginalitat de la delinqüència, de la indignitat i de la infàmia.
Eva Parera, vicepresidenta d’Unió Democràtica i senadora
