L'escriptor anglès Horace Walpole va inventar la paraula Serendepity; un mot que serveix per definir la facultat de fer descobriments valuosos a partir d'accidents. (També és el títol d'una pel·lícula per públic addicte als Quaranta Principals).

Dos fets esdevinguts a casa nostra ens haurien de redescobrir la fantàstica paraula de Walpole. Primer, el veredicte del jurat del cas Tous. El gallet fàcil del gendre del joier de Manresa va gaudir d'una rèplica generosa per part de la ciutadania. I en segon terme, el creixement exponencial de la formació de Josep Anglada i el suport electoral de les bestieses de Xavier García Albiol.

Són dos esdeveniments diferents en les formes, però acotats en el temps i concentrats en essència. El factor que la víctima fos un albanokosovar i que Anglada alimenti el seu esquer electoral en l'odi atàvic al "moro" no són una casualitat en la constel·lació social d'aquest país de mitjania.

Disparar un albanokosovar al portal de casa i votar per opcions clarament racistes resulten de l'articulació d'un nou esquema de pensament respecte la immigració. Són figues del mateix paner. Demostren i acrediten el canvi de paradigma de la immigració per part de la ciutadania que "ja hi era". Un instint de supervivència que s'adapta constantment i amb més rapidesa quan els recursos són escassos.

Ara, l'actitud més còmoda, però també més irresponsable, seria negar l'evidència de l'observació. Però la contradicció entre allò que s'observa i allò que es diu diàriament és insostenible. Tan insostenible que s'ha de posar en qüestió l'esquema mental dels qui manen i tenen al seu abast les eines per solucionar les coses.

Caldrà construir un nou esquema mental que reformuli tot allò que s'ha fet fins ara. De moment, la història ja ens ha ensenyat diverses maneres de com no fer-ho.   Crivellar un albanokosovar o votar Anglada són dos accidents, convertir-los en Serendepity hauria de ser l'objectiu.