Les mobilitzacions del 15M són un fenomen que presenta algunes característiques diferents amb altres processos anteriors de mobilització ciutadana com les campanyes en contra de la guerra, la lluita de la insubmissió i l'objecció o les acampades pel 0'7%. Una de les principals diferències és la seva relació amb la política. Sempre hi ha hagut una actitud de desconfiança envers els partits polítics i de por a que els moviments puguin acabar controlats pels "polítics professionals". Aquest cop però, amplis sectors dels moviments no plantegen una desconfiança, sinó una confrontació directa amb tots els partits.
Els fets del Parlament van en aquesta línia. La convocatòria va ser un greu error, però el més preocupant no va ser l'actitud violenta d'un sector minoritari, sinó l'actitud de molta més gent d'acceptació de que és lògica la confrontació directa i personal amb tots els polítics. El descrèdit de la política va fer un pas més el passat dimecres. I aquí és on el risc de crear frustració és més gran.
Vivim en una societat en la que els valors conservadors són dominants. No és cert que "el poble" vulgui una sortida més justa i d'esquerres a la crisi. L'èxit de la manifestació del 19J demostra que hi ha milers i milers de persones disposades a reclamar un canvi en la societat. Les mobilitzacions tenen una repercussió important i representen una presa de consciència per part de molta gent. Milers de ciutadans reclamant canvis al carrer ajuden a transformar les coses, però no és suficient. La presència de molta gent al carrer no dóna la legitimitat, per a mi no les tenen les massives manifestacions a Madrid per la família o en contra de la negociació amb terroristes. El que dóna legitimitat és una estratègia a curt i mig termini de transformació social. I aquí la gent haurà de triar si vol construir l’alternativa a partir d’un nou model polític o vol transformar la societat a partir del model actual. En aquest punt és quan entra el necessari diàleg amb les forces sindicals i els partits de l’esquerra transformadora. Un encaix complicat, un repte necessari. Això representarà un esforç per part de molta gent. Hem d’adaptar velles estructures a nous reptes, però no podem ignorar que qui ha lluitat més per aconseguir els drets actuals no és l’enemic, sinó precisament part de la solució. No tan sols és injust criminalitzar a CCOO, UGT o ICV-EUiA, és a més inoperant. Cap partit pot ser “la veu” dels indignats, però difícilment transformarem la societat sense la nostra complicitat. No es tracta “d’ells” i “nosaltres”, es tracta de sumar tota l’energia necessària pel repte que tenim. Sé que gairebé repeteixo tema en relació al darrer article, però crec que aquesta serà una clau del futur d’esquerres.
