De tant en tant, m’agrada recordar-li a la meva cunyada que ella porta una empresa molt important: la seva família. En efecte, tenir els quatre nanos arreglats, esmorzats i a punt a les 9 del matí davant de l’escola és una gesta que només pot dur a terme una família ben organitzada, amb uns bons hàbits i amb els objectius clars, com és tirar la vida endavant.

En un context de crisi com l’actual, ens cal recordar que no tan sols ens trobem en una posada en qüestió de l’esquema econòmic, sinó també del moral. Les conseqüències del crèdit fàcil i irresponsable ha portat que molta gent visqués amb la consciència que tot m’ho han de donar, que tot m’ho han de servir i que tinc dret a tot, sense haver de fer res més a canvi. Ho saben sobretot els que treballen de cara al públic: mestres, infermeres, metges, capellans, polítics... És la mentalitat de l’educació en l’opulència.

És inevitable que, ara, se’ns posi a lloc, a tots, perquè tots havíem pujat en aquest tren de la vida fàcil i de no rebre les conseqüències davant les opcions escollides.
Ens cal recordar que també ha estat en aquest temps de l’opulència quan s’han dictat lleis injustes per a la família, sota la pretensió de la llibertat, altre cop irresponsable. Les lleis del dret a l’avortament, sense anar més lluny, venen a donar la consciència que els meus actes no poden tenir conseqüències, les meves relacions sexuals amb qui sigui són el meu dret i no una derivació de l’amor. Fins i tot, formar família és el resultat d’un programa preestablert i calculat abans que res, algú ens ho ha volgut fer creure, i ens han dit que tot ho havíem de decidir en última instància segons la nostra voluntat.

Però hi ha coses sagrades. A la vida hi ha misteri i el misteri més gran és el de l’amor. Perquè Déu és amor. Ep, almenys el Déu de Jesucrist, el Déu dels cristians, sobre la revelació del qual s’ha bastit la nostra societat, també les nostres lleis i les nostres aspiracions nacionals.

Per tant, caldria anar amb molt de respecte davant d’aquests dos moments sagrats de la vida, com és el seu inici i el seu final, sense massa intervenció humana que, en nom de la voluntat i de la ciència, acabi deshumanitzant el que la persona és: subjecte de drets i de deures, des del seu inici en la concepció en el ventre matern, fins a la seva fi natural. Perquè la vida és obra, miracle, misteri i creació de Déu i és a Ell a qui li pertany decidir en aquests dos instants, on l’home no té perquè ficar-s’hi.
La mentalitat de l’opulència amb que s’ha educat no tan sols els nens, sinó també els adults en aquests darrers 15 anys, porta a creure que un té dret a tot sense haver de respondre per res: ni per cap acció pròpia, ni tampoc per pensar i reconèixer la vida i el món tal i com és.

L’exemple polític el tenim aquests dies en el president del govern espanyol. Durant el seu mandat s’han establert les lleis del matrimoni homosexual, que desprestigia i dilueix el legítim heterosexual, formador de família. Durant el seu mandat s’han erigit les lleis del divorci exprés, que ve a difuminar totalment el compromís matrimonial: avui em caso, demà em divorcio i aquí no ha passat res. Durant el mandat de Zapatero, s’ha posat en marxa l’avortament lliure i s’està preparant una llei sobre l’eutanàsia, que mirarà d’aprovar abans que no el facin fora. És aquesta una lluita i un treball per al bé del país? Ho dubto fermament.

La meva cunyada, amb el meu germà, porten 15 anys de casats, tenen quatre fills i miren d’inculcar els valors del treball, de l’esforç, del compartir, de la família, de superar les dificultats a base d’amor i de sacrifici i no hi ha obstacle prou fort ni prou gran que no es pugui superar amb amor mutu i amb l’ajut de l’amor de Déu. Així m’ho demostren cada dia.

De fet, crea tota una mentalitat molt diferent dir-li a una noia que ha quedat embarassada que l’ajudarem a tirar endavant la criatura que Déu li ha donat o bé dir-li que ha de decidir què en vol fer d’aquella nova vida. Una opció és la de la societat responsable, de l’esforç i del treball; l’altra és la del caprici, del voluntarisme i de l’escapisme moral.

Aquests dies, passades les eleccions municipals, torna a la palestra el debat sobre la immigració. Fruit de la mentalitat de l’opulència, la societat s’ha posat a buscar el benefici fàcil, encara que treballat, és clar, que no ha fet sinó portar-nos al desastre. Amb unes famílies amb molt baixa natalitat, ens n’hem anat a buscar el diner ràpid, multiplicant el preu de les coses i, en especial, jugant amb el que és més necessari per a les famílies: l’habitatge, l’alimentació, l’educació, la sanitat. Aquests camps són els que cauen en un moment com l’actual.

Continuant amb la mentalitat de l’opulència, les famílies catalanes s’han dedicat a no tenir fills o, si els tenien, a calcular-los, a especular-los, com els valors de borsa: un o dos. Tres ja és família nombrosa.

Com actua un empresari català que només té dos fills? Doncs mirant de donar una vida fàcil als seus i sense invertir realment en la formació futura perquè el dia de demà se’n puguin sortir. Hem malcriat els nini i aquí els tenim, acampats a la plaça Catalunya de Barcelona.

Una família que rep els fills que Déu els vol donar, els inculca els valors del treball, de l’esforç i els demana que donin el millor que tenen en el seu interior. Una família nombrosa mirarà d’exigir als fills que estudiïn, que es preparin per al dia de demà i no els deixarà refugiar en el que ja s’ha aconseguit sinó que caldrà preparar-los per l’imprevist.

En el sentit contrari s’ha treballat durant aquest temps. Una família amb pocs fills, també els prepara poc i dóna poca mà d’obra al mercat. Al mateix temps, l’empresari sap que no té personal innovador i es dedica a negocis de poc valor afegit pels que, a més, haurà de contractar mà d’obra estrangera i poc preparada, perquè privilegia el benefici ràpid i poc complicat de l’aquí i l’ara. Un altre cop la mentalitat de l’opulència que triomfa amb un “pan para hoy, hambre para manyana”.

I repeteixo el mantra: a Alemanya no hi ha crisi, estan absorbint els millors professionals de casa nostra, perquè allà sí que aposten per la família, per l’economia innovadora i per l’esforç personal en bé de la nació.

Ara que es torna a parlar de la immigració problemàtica: preguntem-nos perquè han vingut a Catalunya milers d’immigrants, buscant una terra millor, certament, i amb tot el dret. Perquè si han vingut aquí és perquè ens feia falta mà d’obra, que no teníem, a causa de la baixa natalitat, perquè els capitalistes es poguessin enriquir personalment amb negocis de poc valor afegit. Acabada la feina, com que no hi ha hagut incentius per innovar, perquè com que la meva família és curta ja no cal que treballi més, doncs, ara els immigrants em sobren. I surten els polítics que ho prediquen als quatre vents. Molts els voten i d’altres els fan el buit. El problema, però, està allí.

Recapitulem: la crisi que vivim és fruit de la mentalitat d’opulència, que ha falsejat els valors matriu pels que hem organitzat la família, la societat, l’economia, la política, l’educació i els serveis socials.

Cal situar-nos, doncs, i reconèixer la realitat tal i com és. Perquè siguin les famílies les que trobin el recolzament necessari per a educar en l’amor, del sentit de l’existència i de l’esforç i del treball en favor del bé comú.

En aquest propòsit convé que els polítics no ens tornin a enganyar, dictant lleis d’enginyeria social que ens acaben portant al fracàs més absolut. Cal un govern europeu, mundial, també si pot ser, perquè així com ara ens manen des de fora per com cal avançar, tampoc no permetin de tornar a caure en els mateixos errors.
N’aprendrem? Tenim temps, encara?