Ahir, la meva noieta va fer 11 anys. Tenia el seu relat en castellà a la web de crianza natural. L’he traduït i reduït (tot i així és molt llarg). Com podeu veure l’únic que vaig aprendre és el que no volia repetir.

Tenia 22 anys quan em vaig quedar embarassada.Vaig començar a portar l’embaràs per la seguretat social però també tenia mútua, estava en període de carència, el part no estava inclòs però sí l’assistència ginecològica. Vaig optar per visitar-me amb dos gines.

Un mes abans de parir la doctora de la Seguretat Social em va preguntar on pariria i al dir que una clínica privada (de cuyo nombre no quiero acordarme) em va deixar de visitar, però em va recomanar que fes una visita a la Maternitat per conèixer el lloc i els gines.

Ho vaig fer i la gine va ser TANT antipàtica, tant i tant desagradable que la vaig descartar immediatament. Li vaig dir que volia part natural sense epidural i se’n va riure a la meva cara, em va dir en bones paraules que jo era una nena i que no sabia de què parlava, que millor callava i la deixava treballar.  Això em va reafirmar amb el meu gine de la privada. Amb ell havíem parlat del part natural i no m’havia donat un no rotund. Ara veig que em va capejar tot el que va poder i més.

El gine de la privada va insistir que em fes un eco cardiograma per si de cas em calia l’epidural, i que també anés a veure a la llevadora. I així ho vaig fer. Li vaig dir  a la llevadora què volia i em va deixar anar que allò que deia era una ximpleria, que jo no tenia ni idea de que era un part, i que la nena una vegada nascuda havia d’anar al niu dues hores. Li vaig dir que no volia, que jo volia la nena amb mi i es va posar a riure. Mentre em deia: “Però tu tens estudis de puericultura?”. Vaig sortir plorant.

La setmana del 15 de desembre tot anava genial, les ecos bé, les anàlisis bé i jo feliç. A finals de setmana vaig tenir visita amb el gine i em va trobar la pressió pels núvols! Altíssima!! Es va espantar, em va fer proves d’orina i de sang, però tot estava perfecte. Va resoldre que calia induir. Jo tenia calculat que la Maria podia néixer  la setmana del cinc de gener, però em va dir que no; el 21 em treia la nena.

Vaig marcar al calendari el 21, aquest era el gran dia. Tenia una barreja de sentiments. Per fi sabia quin dia havia de néixer la meva filla però alhora tenia por.

El dia abans tenia una eco concertada; l’ecògraf es va posar les mans al cap, la màquina indicava que la nena pesava quatre quilos. Per què esperar més!?

I va arribar el gran dia em vaig despertar d’hora i vaig esmorzar, que bé em sentia! A les vuit arribava a la clínica.  A l’ingressar l’administrativa em  va deixar anar: “Sí, el doctor té el quiròfan reservat per a una cesària”. Li vaig dir que no, que jo hi anava per una inducció (que burra era). A les nou ja era a l’habitació. Va arribar la llevadora i li vaig dir el que m’havia dit la administrativa sobre la cesària, em va dir que ella no havia estudiat tants anys per fer cesàries, que induiria el part i tot sortiria bé. Em va deixar una mica més tranquil·la.

Em va estirar al llit i em va posar el primer gel de prostaglandines. Quin mal i quina poca delicadesa. Em va monitoritzar i em va posar una via amb sèrum. Vaig estar un parell d’hores sentint contraccions lleus, gens molestes i veient la tele. Va tornar a les dotze tot estava igual. Així que va decidir que calia accelerar-ho. Em trencà la bossa i em posà un altre gel de prostaglandines i injectà alguna cosa a  la bossa de sèrum, li vaig preguntar què era i encara espero resposta. I aquí va començar l’horror, seguia monitoritzada, estesa al llit. La llevadora em va dir que em posés del costat que més mal em fes i jo la vaig obeir com un xaiet. A tot això va arribar la meva cosina, em feia tant mal que no podia obrir els ulls.

Vaig començar a tenir marejos i ganes de vomitar, sentia que no controlava el meu cos, les contraccions duraven uns trenta segons i eren tan seguides que no em permetien ni prendre aire. Plorava i plorava… Van avisar a la llevadora, volia anar al bany, em volia aixecar, volia caminar…  Finalment, es va presentar  per dir-me que tot era normal, que m’aguantés, que no era res. Em va deixar anar al bany, que bé!!! Per fi dempeus!!!! No m’ho podia creure em feia menys mal  i em sentia millor, em vaig tancar al bany, però vaig estar massa temps a dins, així que em va obrir la porta i em va tornar a ficar al llit. Vaig aguantar un altre tacte. Em vaig posar del costat esquerre i em va dir que no, que l’estava enganyant que el costat que més mal em feia era el dret. Li vaig fer cas. Plorava i gemegava mentre la meva cosina intentava ventar-me amb una revista. Passaven les hores.

A les tres de la tarda no podia més. Hi havia moments en que volia cridar a la meva mare i a la meva cosina que s’anessin que no les volia allà, que callessin, que em molestaven però no ho vaig fer. Callava.

A les quatre va aparèixer la llevadora per anar al quiròfan. Semblava que el fantasma de la cesària s’esvaïa, pariré?? No volia preguntar, em feia por saber la resposta.

Estava esgotada. Li vaig fir que volia l’epidural i va començar a riure: “Ho veus!! Ho veus com al final me l’has demanat”. Déu, quina ràbia vaig sentir!!!

L’anestesista em va fer seure i plegar cap endavant, em va manar estar quieta però les contraccions eren una darrera l’altra. Com ho faig per estar quieta? Em feia mal i a la primera punxada em vaig moure, va rondinar que m’estigués quieta però no podia. Va tornar a punxar,  i ho va aconseguir. Em  va passa el dolor, no sentia res, ni el dolor ni les cames. També immediatament  va començar el fred, vaig començar a tremolar, em moria de fred, anava amb camisa de dormir i li vaig  demanar a la llevadora alguna cosa per tapar-me, em  va donar un llençol però seguia gelada. Em va manipular al seu gust: em va posar els peus als estreps, em va monitoritzar de nou, em va sondar, em va rasurar, em va posar un altre sèrum. Vaig optar per tancar els ulls i esperar. A les sis va entrar al meu marit  i el gine, vam haver d’esperar que tanqués la consulta i vingués a la clínica per fer el part.

Em va col·locar, em va demanar que em posés bé, que baixés el cul cap a ell, li vaig dir que no sentia les cames. No sentia res de res. Em diuen que he de començar a fer esponderaments, no noto res, ells m’indiquen com ho he de fer. Sembla que al final corona. La llevadora va recordar que la meva cosina li havia demanat si podia entrar al part i va marxar  a buscar-la. Com es col·lega de professió, el gine la va deixa posar al seu costat perquè ho veiés tot.

La llevadora va pujar sobre les meves costelles i em va prémer la panxa. Jo vaig sentir el gine com parlava amb la meva cosina i li deia el que feia: “tallo per aquí, faig una episio cap a la dreta. Fòrceps. Ventoses.”

Al final la nena va sortir amb fòrceps, la vaig veure cap per avall mentre plorava, me la van ensenyar un segon, el temps just de fer-li un petó. A mi em van cosir, vaig “sentir” com em cosien capa amb capa, el gine li explicava a la meva cosina tot el que feia, va trigar més de mitja hora. Cinc anys després el gine que va atendre el part d’Abril es va horroritzar de la carnisseria que m’havien fet.

Per fi van acabar i em van portar a l’habitació. A les vuit em  van porten la nena, per sort estava desperta, plorava la vaig possar al pit i s’enganxà. Tenia la cara morada i plen de rascades. Als trenta minuts va tornar la infermera per portar-la al niu,  no són ni les nou. No dic res. Al cap de poc arribava el pediatre, la nena estava sana, mesurava 51 centímetres i pesava 3.540g. Em va preguntar si volia intentar la lactància materna ?? Em vaig passar la nit pendent de la porta, portava llentilles i no me les vaig treure. A les vuit del matí, per fi, la van portar! Li vaig donar pit i mamava bé, la llevadora només em va dir que tenia la pell fosca que tenia un bon mugró i  que no tindria problemes. Cap més indicació.

Al cap de tres dies sortim de la clínica, va tornar el pediatre a dir-me que això de la lactància està molt bé però si em quedo sense llet li puc donar Nidina, i va fer la recepta. El gine em dóna l’alta, em diu que no agafi la nena tant en braços, que és petita però no tonta. La llevadora em fa una abraçada em diu que ho he fet molt bé i que m’he portat molt bé, que si em fa falta alguna cosa que la truqui. Tothom em diu coses però no és el que havia somiat.

Amb el naixement de la Maria vaig aprendre molt. A demanar, a queixa-me a fer-me respectar. No va ser la millor rebuda però la vam compensar amb una lactància fantàstica. Felicitats preciosa! Gràcies per tot.