Hi han dues maneres de calcular el preu d'una cosa, el que costa més el marge comercial que raonablement afegim a la transacció comercial, i una altra de molt diferent, que consisteix en saber quan està disposat a pagar el comprador. No cal dir que els bons comercials procuren aplicar la segona variant. El comerç funciona així, no es pas cap descobriment. I fins aquí no passa res.

El problema comença quan el comprador no té mes remei que comprar, i el venedor se n’adona. Llavors pot posar el preu que vulgui. Quan t'adones que et cobren el que volen, t'emprenyes (o t'indignes).

Això s'equilibra amb la disponibilitat d'una oferta variada i competitiva. Hi ha però molts àmbits on això no passa, no sabem com es fixen els preus de les coses i tenim la sensació de que ens enreden.

El problema d'aquesta lògica apareix sobretot quan es perden els papers. Fa pocs dies, a l'Assemblea per l'Agenda Digital Europea, vaig veure com un alt càrrec d'un important estat membre de la Unió Europea (no ve al cas qui ni de quin país, podria ser de qualsevol), en un dels grups de treball feia una pregunta en relació al desplegament de xarxes de telecomunicacions de nova generació: Quan està disposat a pagar la gent per una millor amplada de banda?

La resposta és molt clara i és que ja paguem prou, no volem pagar més sinó pagar menys, i que funcioni millor. No entenem com és que una tecnologia que cada vegada és millor i més econòmica, te la volen fer pagar més cara només perquè és nova. El que volem dels alts càrrecs de les administracions és que col•laborin a crear un ecosistema econòmic més divers i eficient.

El problema de fons: quan des de les administracions es perden els papers i juguen a fer d'operadors o de comercials de multinacionals i s'obliden del que de debò és la seva feina.