Madí, Triadú, Casas...

Era el que faltava per tancar el cercle virtuós convergent. Joaquim Triadú, el fillol de Pujol, acaba d'entrar en escena al món dels negocis convergents. Si Vostès segueixen atentament els nomenaments veuran que els hem adonat ja d'uns quants. Ara toca donar negoci a les empreses dels que en el passat recent han ocupat llocs de responsabilitat en Convergència o als Governs amb les seves sigles. Què toca vendre edificis? Doncs en concurs restringit que es barallin pel pastís PWC o Deloitte, és a dir Triadú i Madí, dos fonamentalistes del partit que es convertiran en fonts de grans ingressos per a les empreses que representen. Per si no fos poc, al Alcalde de Viladecans, el socialista Carles Ruiz, el de les "cridaneres" Torres de Vilamarina, que són un atemptat a l'estètica del paisatge sobre les que hi haurà molt a dir en el futur si el Cas Pretòria tira endavant, acaba de contractar com a Cap de Gabinet a Enric Casas amb una descaradura i una desvergonya que clamen al cel, i ho ha fet per evitar que el marit de la seva antiga cap de gabinet es quedi amb el cul a l'aire després dels seus múltiples errors al costat de Jordi Hereu. I és que de sobte s'ha perdut el pudor, la vergonya i el temor a que els ciutadans diguin alguna cosa. Com bé va afirmar fa uns dies el meu col·lega Jordi Basté, "som una gran nació de covards". I afegeixo de la meva pròpia collita: tenim el que ens mereixem perquè seguim permetent que ens mangonegin. Per descomptat, no m'estranyaria gens, que en un futur no gaire llunyà, fóssim la riota dels que hem vingut a anomenar despectivament com la caverna mediàtica. Quina vergonya!

Manuel Fernando González
Editor i director
www.pressdigital.es
www.catalunyapress.cat