Mentre els grecs s'esgargamellen al carrer contra les retallades que els faran la vida impossible, a les borses europees es dispara l’eufòria. A aquestes alçades de la pel·lícula no ens hauria de ruboritzar el fet que el mal de molts sigui goig d’uns pocs. Sempre ha estat així. Però fa ràbia quan aquests mercats financers, que ara respiren alleujats perquè Grècia, i no els grecs, ha decidit fer-se l’harakiri, són els mateixos que van conduir el país a l’abisme en què es troba. Tots som una mica grecs, els catalans amb més motiu, perquè allà, a l’Acròpoli, va penjar durant molt anys la nostra senyera. Malgrat tot, ens els hem mirat sempre per sobre de l’espatlla, amb aires de perdona-vides, acostumats com estàvem a posar-los a la cua d’Europa, com un poble de perdedors... Itàlia, Espanya, Portugal i Grècia, els últims de la classe. Sempre maltractat per la història, perses, romans, turcs, anglesos... tothom que va passar per allà ho va fer amb deshonestes intencions. Què importa que aquella gent fos el bressol de les civilitzacions europees, que d’allà sortís l’humanisme que encara avui cimenta la nostra visió més positiva de l’individu i de la comunitat. Sòcrates, Platón, Aristòtil... què dirien avui si veiessin el seu poble sotmès a la dictadura dels mercats? Ells van inventar la democràcia, imperfecta, segur, però no menys que la nostra. I ara li ho paguem escanyant-los. És que no es mereixen, ni que fos només per això, un tracte digne? Poble dissortat aquest.
