Sentir com el nostre President avisava de la necessitat de convocar unes noves eleccions si la Llei de Pressupostos de la Generalitat no tirava endavant inquieta a qualsevol, però el fet de tramar una Santa Aliança amb aquells qui intenten dinamitar el model d'immersió lingüística al nostre país, aquells qui van propiciar la tisorada estatutària per part del TC fa just un any o aquells qui al País Valencià i a Balears en un futur no molt llunyà deixaran el català en les més tristes penúries, no només inquieta i amoïna sinó que marceix i enerva molts votants convergents.

El tàcit pacte CiU-PP a fi i efecte de possibilitar l'arraconament de les esmenes a la totalitat contra els Pressupostos i permetre així, que superéssin el primer i més complicat obstacle del procés, no està exempt de contraprestacions en favor dels populars. I això fa por, molta por.

Només cal pensar com després d'unes intencionades hesitacions i falses esperances en el sentit d'evitar que el PP català per primera vegada en la seva història governés una ciutat cabdal al nostre país, es va deixar via lliure perquè el xenòfob i venedor de fum García Albiol aconseguís ser batlle de Badalona. Potser els càlculs als despatxos de la Generalitat no van acabar de funcionar del tot bé a l'obviar que les alcaldies són quatrianals mentres que els acords de mínims parlamentaris són fugaços i puntuals.

Sigui com sigui,  costa molt no veure una sinergia més o menys estable entre aquests dos partits quan a remolc de l'acord per aprovar els Pressupostos, també abunden les aliances a Consells Comarcals, municipis o a la mateixa Diputació de Barcelona, sense anar més lluny. Pot donar l'impressió doncs, que enlloc d'intentar esmorteir la puixança popular tot fent prevaldre el sentit  nacional i de simple congruència amb uns ideals, s'hagi preferit no embolicar més la troca i anar als pactes naturals i que més estabilitat poden proporcionar a uns ja de mena tumultuosos primers mesos de legislatura.

Els convergents sobiranistes restem esperançats tanmateix, a que la present situació sigui fruit d'una necessitat conjuntural i no pas d'un flirteig que tot just acabi de començar i que tingui ànim vitalici. Ja ho sentíem tots plegats durant la campanya: "els dos primers anys de legislatura caldrà centrar-se en la delicada situació financera, després ja apujarem el to nacional".