Àngel Colom i Colom, conegut amb el sobrenom de “sis ales”, és un personatge controvertit que no provoca indiferència. Venerat per alguns, que el consideren un catalitzador dels anhels sobiranistes, i vituperat per altres, que el veuen com un profeta il•luminat de segona divisió, va forjar la seva personalitat al Seminari de Vic. Després va ser membre de Pax Cristi, va liderar la Crida a la Solidaritat, va ser un dels impulsors de la Marxa de la Llibertat, va accedir a la secretaria general d’ERC, va fundar el PI i, finalment, va ingressar a CiU, partit del qual forma part en la seva comissió executiva. Una carrera tan sorprenent com contradictòria.

Aquests dies és notícia arran de la citació judicial originada en el famós Cas Palau per declarar com a responsable civil a títol lucratiu. Fa 11 anys, l’antic líder del PI (Partit per la Independència) va rebre de Fèlix Millet 75.000 euros per cobrir, suposadament, els deutes de la dissolució d’aquell partit. Colom nega que estigui imputat i s'ha compromés a retornar els diners de manera esglaonada;  però també haurà d’aclarir l’existència d’altres rebuts que xifren en 150.000 euros la donació que va rebre.

Va néixer a Pruit el 22 de desembre de 1951 mentre els Niños de San Ildefonso cantaven la grossa de Nadal. I va créixer a pagès, enmig d’un esplendorós paisatge de pastures d’El Collsacabra, a cavall entre els cingles d'Aiats, i el santuari de Nostra Senyora de la Salut, la porta de la Garrotxa. La primera vegada que el vaig veure va ser als passadissos del Seminari de Vic. Aleshores, jo tenia 12 anys i feia segon de batxillerat. Ell feia quart i ja era un capitost entre els estudiants de capellà, en una època que el seminari vigatà era una fàbrica de joves militants catalanistes, comunistes, hippies i rebels de qualsevol tendència.

Més tard, a finals de la dictadura, se’l va veure sovint a Vic i a Barcelona organitzant trobades de joves, grups no-violents i de suport als objectors de consciència. Poc després va formar part de l'Assembla de Catalunya com a membre de Pax Christi (una agrupació que, a la capital osonenca, tenia la seva seu al carrer de la Riera). També va capitanejar  La Marxa de la Llibertat, un moviment pacifista que va recórrer Catalunya reclamant els drets democràtics i nacionals, a les acaballes del franquisme. Aquells dies, una seva germana, Mercè Colom, va ser una de les militants democràtiques més destacades i batalladores de Vic.

Amb Gandhi com a inspirador, Àngel Colom es va anar forjant una personalitat pública de líder carismàtic, gairebé místic, i va impulsar el moviment ciutadà “Crida de la Solidaritat en Defensa de la Llengua, la Cultura i la Nació Catalanes”, un grup que, basant-se en la desobediència civil, es va passar una llarga temporada tocant els pebrots als manaies. La Crida havia nascut com a reacció al “Manifiesto de los 2.300”, un grupuscle d’intel•lectuals espanyolistes, entre els quals hi havia Federico Jiménez Losantos i Amando de Miguel, que s’oposava a la normalització del català. Aquesta grup carpetovetònic criticava la política lingüística del nou Govern de la Generalitat, a qui acusava de discriminar el castellà i de ser insolidari respecte a Espanya. El moment àlgid de la Crida va ser un acte massiu al Camp Nou, l’any 1981, on es van aplegar 100.000 persones. Poc després, aquesta associació va impulsar manifestacions a Barcelona contra la LOAPA i es va enfrontar amb CiU, amb qui tenia diferències tàctiques i ideològiques.

En constatar que havia perdut protagonisme al capdavant de La Crida, Colom es fa afiliar a ERC i el 1988 va ser elegit diputat al Parlament de Catalunya com a número tres a la candidatura,  després de Joan Hortalà i Josep Lluís Carod-Rovira.  En el congrés d'ERC celebrat el 1989 a Lleida, i enmig d’un intens batibull intern del partit, va accedir al càrrec de secretari general, substituint Joan Hortalà, amb el suport del sector liderat per Carod. Aleshores va començar la renovació interna al partit i va reclutar molts joves independentistes  radicals i va contribuir a la desaparició de Terra Lliure.

El març de 1992, pocs dies abans de les eleccions catalanes de l’any dels Jocs Olímpics, vaig entrevistar Colom per la revista vigatana El Pardal Moderat. En el transcurs d’un dinar de campanya electoral celebrat al restaurant El Jardinet, en una taula compartida pel polític local Jaume Puig, el secretari general d’ERC va confessar que, aquells dies, vivíem en “una democràcia vigilada”. I referint-se als descomunals crèdits que els bancs concedien als grans partits va dir que el diner juga un paper clau en el sistema electoral: “La pràctica democràtica està allunyada de les seves arrels. En unes eleccions lliures tothom hauria de poder sortir a la palestra en les mateixes condicions, tant si es tracta del grup del govern, com del partit més nou que aporti propostes”.

També es va definir com un home d’esquerres: “El concepte esquerra va molt lligat a la defensa clara i intransigent dels drets humans”. En referència al paper d’ERC va deixar clar que aquest partit seguia “l’onada que en el seu moment va ser la de CiU: de la muntanya a la plana. Allà on s’acaba la seva onada, comencem els republicans. En els poblets i poblacions mitjanes, substituïm el vot convergent i ens anem acostant a les grans ciutats”.  Parlant del seu llibre de capçalera va assegurar que sempre rellegia la novel•la “Sol•litud”, de Víctor Català. I va acabar l’entrevista definint el president Pujol com “el gran mag que fa veure a Catalunya allò que no és, o sigui, un prestidigitador”. Qui havia de dir que, anys més tard, el propi Pujol avalaria l’entrada de Colom a Convergència!

Pocs dies després de l’entrevista a El Jardinet, sota el lideratge de Colom, ERC va millorar el seu resultats electorals i amb 11 diputats es va convertir en la tercera força del Parlament. I un any més tard, a les eleccions generals espanyoles, ERC va aconseguir un escó al Congrés dels Diputats per primera vegada des del 1982, una butaca que va ocupar Pilar Rahola. Però la personalitat dominant de l’Àngel el va portar a enfrontar-se amb altres dirigents del partit. Quan les lluites internes van transformar-se en un immens guirigall, el noi de Pruit va abandonar la formació republicana, de la mà de Pilar Rahola, i va fundar el PI, una aventura que va acabar com el rosari de l’autora. Mentrestant, Carod va accedir a la capitania d’ERC i va impulsar el partit fins al seu sostre electoral (encara que, com s’ha vist, també ha acabat abandonant la militància, com Hortalà i el propi Colom). 

A les eleccions municipals del 1999, el PI va obtenir uns resultats tan pobres (Pilar Rahola que es presentava com a cap de llista a la ciutat de Barcelona no va aconseguir l'acta de regidora) que els dos caps visibles de l’efímera formació independentista van decidir la seva dissolució. Curiosament, 12 anys després, el passat li retorna. Com un bumerang, en forma de citació judicial per aclarir on van anar a parar els 75.000 euros que el mecenes Millet li va donar per saldar els deutes de la campanya electoral.

Amb algun problema de salut i conscient que no podia seguir essent un primer espasa de la política catalana, va fer una temporada sabàtica per recuperar-se de les seqüeles del combat i rumiar una estratègia que li permetés recuperar la llibertat de moviments i emprendre una nova etapa. Així, l’any 2000 es va fer militant de CDC i dos anys després va ser nomenat per Jordi Pujol (el seu padrí polític) delegat de la Generalitat de Catalunya al Marroc.

Coincidint amb el cruel atemptat fonamentalista de Casablanca, uns joves dels barris marginats de la ciutat inscrits als cursos de català organitzats per la delegació de la Generalitat van proposar a Colom la creació d’un fòrum juvenil a favor de la pau. El fill de Pruit va fer seva l’idea i va sol•licitar una entrevista amb André Azoulay, un jueu que des de fa temps és el primer conseller del rei Mohamed VI (també havia estat conseller de Hassan II). A la sortida de la reunió, Colom tenia tot el suport del govern del Marroc per organitzar la Universitat de Joves per la Pau a la ciutat d’Essaouira, al sud del Marroc, la vila natal d’Azoulay, un home que des de fa anys manté una forta amistat amb Jordi Pujol.

Un servidor de vostès, que des de fa anys acostumo a passar 15 dies de vacances a Essaouira (coneguda com la ciutat del vent a causa dels vents alisis de l’Atlàntic que acostumen a banyar-la tot l’any), em vaig quedar de pasta moniato quan vaig topar, cara a cara, amb Àngel Colom passejant per la platja en companyia d’Azoulay i dos guardaespatlles. El cas és que havia muntat un gran sidral, amb 700 alumnes inscrits, d’entre 17 i 28 anys, procedents d’arreu del Marroc, a més d’una cinquantena de catalans.

Durant tres dies, aquests joves van participar en diversos seminaris i van debatre sobre la pau, el fonamentalisme, el paper de la dona rural, projectes de desenvolupament a la regió de l’Atlas, alfabetització, comercialització de productes artesanals, localització i canalització d’aigua potable, reforestació, creació de cooperatives, el paper de Catalunya al Marroc... Amb l’amic vigatà Lluís Massana, vaig assistir a algun dels seminaris i vaig compartir un àpat amb Colom i el seu ajudant Xavier Bosch i Garcia, un home que ja havia estat el seu braç dret a La Crida i a ERC. Avui, l’antic escuder de Colom és el director general per a l’Immigració del govern d’Artur Mas, i des del 2005 també presideix l'Associació de Diabètics de Catalunya.

En mig del rebombori acadèmic en terres magrebines, Àngel Colom era l’home més felicitat i sol•licitat per les càmeres de la televisió oficial del Marroc i la premsa més important del país. El dia de la clausura, vaig assistir a una escena impagable: un nombrós grup d’estudiants magrebins i catalans, a més d’autoritats marroquines, van rodejar Colom i tots plegats van entonar emocionats l’himne del Marroc, que acaba lloant Al•là, la pàtria i el rei, per aquest ordre.

Però arran de l’elecció de Pasqual Maragall com a president de la Generalitat i la consolidació del primer govern del Tripartit, Colom es va veure obligat per les inclemències electorals a tancar les portes de la Delegació de Casablanca i es va muntar un negociet privat a Rabat (un establiment selecte on es bevia cava).

L’any 2008 va tornar a Catalunya i va ser escollit president de l'àmbit d'Immigració de Convergència Democràtica de Catalunya (CDC), un càrrec que fins avui compaginava amb el de conseller Nacional de CDC. Tres dècades després de La Marxa de la Llibertat, “el noi de Pruit” s’havia fet gran, havia tancat un cicle i retornat a les arrels (unes arrels, això sí, domesticades per Pujol i beneïdes per la monarquia alauïta).

Caldrà veure com s’acaba la història dels 75.000 euros entregats per Millet a Colom. Tal com demanava fa pocs dies Joana Ortega, vicepresidenta del Govern de la Generalitat, cal respectar la presumpció d’innocència d’Àngel Colom. També estic d’acord amb ella que no s’ha de fer un judici paral•lel polític ni mediàtic.

Venerat o criticat, l’inefable Colom sempre ha anat a la seva. De seminari en seminari. Però ara s’haurà de refugiar en la lectura de “Sol•litud”, perquè molt em temo que el seu vol polític s’ha acabat: les seves ales de cera d’abella, com les del mític Ícar, s’han escalfat massa en el seu viatge cap al sol. Amb el foc no s’hi pot jugar.