El proppassat 20 de març van ocórrer a la població matarranyenca de la Codonyera uns fets absolutament vergonyosos que no haurien d'haver-se produït mai: aproximadament uns cent veïns van impedir que es pogués celebrar una xerrada divulgativa de la nova Llei de Llengües aragonesa —a càrrec de la CHA, una formació, per cert, gens sospitosa de catalanisme—, amb crits contra 'el català' i l'exhibició de cartells on s'afirmava que ells defensaven el 'xapurriau' [sic], una expressió per si sola prou eloqüent, ja que etimològicament vol dir llenguatge mal parlat…

El Correllengua és la manifestació cívica i reivindicativa en favor del català que aplega més gent. Cada any, centenars de municipis i desenes de comarques es mouen per la llengua. Enguany, l'escriptor Manuel de Pedrolo, un dels més grans de la novel·la policíaca catalana a més d'intel·lectual compromès, és l'homenatjat.

Fa pocs dies vaig anar a un establiment de menjar per endur-se; hi havia la propietària amb un client, i mentre l'atenia va entrar una dona, d'aspecte benestant i tradicional, la qual va comentar alguna cosa en català. Al cap d'un moment va aparèixer darrere el taulell una altra dependenta, d'aspecte inequívocament amerindi, i em va preguntat, en castellà, què desitjava. Sense dubtar-ho li vaig fer la meva comanda en català, i ella, impertèrrita, va semblar comprendre-ho tot i em va servir eficaçment i amb correcció. Tot seguit, la clienta esmentada, en un castellà grinyolant, li va dir: 'Oia, ca ma pudrías poner un poco d'este cucidu'. Catacrac!, tot el meu esforç per terra; i això que jo, davant seu, havia parlat en català amb la dependenta.

Les armes dels repressors i dels colonitzadors s'han anat fent més subtils cada vegada fins arribar a confondre els termes, tal com tot el recull d'entitats que van convocar la manifestació anticatalanista disfressada de petició de llibertat de dijous passat a Maó deixa ben clar. La lògica, però, va donar els resultats lògics: un fiasco en el resultat d'una acció que enlloc de ser en positiu i per algun objectiu bo per a la majoria, provenia d'uns pocs cap a la majoria. Resultat doncs, zero.

Malgrat totes les demagògies, manipuladores i carpetovetòniques, des de les diferents faccions de l'espanyolisme, es constata una vegada més que, globalment, la nostra estimada llengua catalana torna a estar molt afeblida .

Tal com afirma molt encertadament l'expresident de la Generalitat, Jordi Pujol, i en relació a un article al meu entendre molt dissortat i ple de ràbia i d'odi que no té altra justificació que la del fet xenòfob, publicat per Victoria Prego a El Mundo el dia 19 d'abril passat (encara que molt bo pel que diu i pel com precisa el que diu), ja fa més de dos anys que es veu a venir que les coses aniran per on diu el redactat d'aquest article. I si és així el resultat final de tot el procés haurà estat negatiu per a Catalunya. Però podria ser ben bé que la mentalitat dominant a Espanya –centralista, uniformitzadora i a la qual la diferència catalana sempre ha irritat especialment– no en tingui prou amb això i decidís que ara és el moment d’acabar amb aquesta estranya circumstància lingüística, cultural, política i de mentalitat que és Catalunya, i també del país com a nació diferent de l'espanyola o castellana.

Qualsevol funcionari de la Generalitat de Catalunya té un mínim coneixement de la llengua pròpia del país. Ningú no s'hi nega perquè és com tenir qualsevol altre coneixement necessari. En els casos de nivells funcionarials subalterns n'hi ha prou amb el certificat B, aquell que especifica que el seu mereixedor té coneixements bàsics de la llengua catalana, és a dir, que l'entén i que en un moment donat la pot llegir i escriure si cal, malgrat fer-ho des d'un context bàsic i limitat, i malgrat que els seus altres coneixements generals puguin no depassar el graduat escolar.

No té res a veure amb la passió, mort i ressurrecció del Crist. Ni són tres dies de guerra, ni de glòria. Però sí que seran tres dies intensos d'acció, reacció i propostes al voltant de l'ús del català, i sobretot de lluita per la seva normalització. Tres dies seguits que cal que us apunteu al calendari. Perquè no hauria de caldre i, malgrat tot, cal. 

Un dels grans objectius al qual convindria que aspirés qualsevol formació política que es tingués com a mínimament seriosa és el de la coherència... Malauradament, en els darrers temps l’expressió coherència política ha esdevingut un oxímoron: més que defensar una manera pròpia i intransferible de veure el món, el que fan els partits és anar canviant el seu posicionament ideològic cada vegada que els convé.

Recentment Mario Vargas Llosa ha tornat a fer una de les seves típiques declaracions contra el que ell anomena «nacionalisme català», un definició on hi cap tot i on hi engloba, per exemple, qualsevol temptativa per fer ocupar a la llengua catalana el paper preeminent que li hauria de pertocar en la nostra societat, cosa que segons es veu el fa sortir de polleguera, fins al punt d'acusar els polítics catalans de ser uns «llops amb pell de xai».

Ja fa quasi cent anys, el pensador de la Torre de les Hores, Francesc Pujols, escrivia una frase que – malgrat ésser sovint tergiversada i incorrectament atribuïda – ha esdevingut cèlebre. Literalment, escrivia: «Perquè seran catalans, totes les seves despeses, vagin on vagin, els seran pagades».

La gent del Manifiesto por una lengua común no en tenen prou amb sembrar zitzània i tractar d’establir una gradació entre les llengües, indicant que unes són «democràtiques» i altres no... Coneixedors que la raó no els empara, han de recórrer a la manipulació dels conceptes i les paraules per a que encaixin amb les seves obsessions paranoides... Entre elles, una té l’evident voluntat d’imposar la idea, de bandejar qualsevol noció de diversitat o pluralisme que pugui enriquir el conjunt. És tracta del concepte de llengua comuna.

El manifest de 17 intel·lectuals espanyols entre els quals s'hi compten els sempre preocupats per la salut del castellà als territoris de parla catalana, senyors Albert Boadella i Arcadi Espada, ciutadans de pro(tecció), ha aconseguit el suport incondicional del Partit Popular i de la seva cúpula acabada de sortir del Congrés fet a València fa pocs dies. El document resa que està explícitament fet per protegir la salut d'aquesta llengua que “només” parlen 500 milions de persones.

Davant el penós espectacle proporcionat pels rectors de la Universitat Pompeu Fabra —n'haurem de dir Pompeyo Fabra?—, Josep Joan Moreso, i de la Univresitat Autònoma, Lluís Ferrer, negant-se a acceptar l'exigència d'un mínim coneixement digne del català ja no sabem si riure o plorar. ¿Com és possible que hagin assolit un nivell tan baix de dignitat? Es ben cert que els nostres pitjors enemics ben sovint som nosaltres mateixos, i, també, que els conversos són els més temibles. Conversos, en aquest cas, al botiflerisme i a l'espanyolisme que brolla directament dels aparells de l'Estat, del qual precisament en depenen econòmicament aquests pretesos intel.lectuals, que en realitat no són més que funcionaris submissos que no tenen res a envejar als de l'extingida Unió Soviètica.

La senyora Rosa Díez, portaveu de UPyD, sembla haver descobert la sopa d’all. Això sí, l’ha descobert al plat dels nacionalismos periféricos, no pas a la del seu nacionalismo único... En una ronda de preguntes al govern espanyol, va descobrir, tot d’una, i després d’una anàlisi aprofundida, sense prejudicis ni partits presos, basada en dades estadístiques objectives que el seu idioma, l’espanyol, està «discriminat i marginat» a Catalunya, al País Valencià, a Euskadi i a Ses Illes.

Mitjançant el Reial Decret d'ensenyaments mínims per a l'educació primària', i en el marc el desplegament de la LOE, es disposa la introducció d'una hora més de llengua castellana en el nostre sistema educatiu. Es tracta clarament d'una mida política uniformitzadora, ja que afecta negativament l'aplicació dels programes d'immersió lingüística, especialment en uns moments molt necessaris, degut a l'actual allau immigratòria (precisament provinent majoritàriament de països hispanoparlants). A més, implica un gran mennyspreu per l'esforç, sovint meritori, fet per la societat civil a l'hora de normalitzar la llengua i d'enfrontar-se a les dificultats que n'impedeixen l'extensió de l'ús social.

El canvi didàctic més important introduït el 1965 al Quebec amb la primera experiència escolar de programa d'immersió pot ser resumit amb la següent frase: les llengües no s'aprenen primer i s'utilitzen després; les llengües s'aprenen quan s'usen.La llengua no és ensenyada com un objectiu en si mateixa sinó que és utilitzada per a fer coses amb altres, coses que no són solament, ni sovint primordialment, lingüístiques.

Amb força freqüència se'ns ha dit que això de la llengua no és més que un accident, una cosa secundària, que no val la pena amoïnar-se per la seva desaparició, que al capdavall no és més que un codi, una cosa neutra i perfectament prescindible. El més curiós, però, és que aquestes afirmacions sempre han estat unidireccionals: els qui les proferien sempre es trobaven instal.lats còmodament en estructures estatals i, o, de poder i per mai de la vida haurien prescindit de la seva llengua, al capdavall la de les institucions a les quals simbiòticament estaven lligats. Es tractava d'afirmacions destinades gairebé sempre als parlants desposseïts de poder i situats respecte a les institucions estatals en posició d'inferioritat i subordinació.

{Discurs pronunciat per en Santiago Espot en el decurs de l’acte “Llengua i Estat” celebrat en el Centre Cívic Fortpienc de Barcelona el passat 19 d’abril i que fou presentat pel president de Llengua Nacional, Sr. Ramon Sangles.]

Si hem volgut titular “Llengua i Estat” aquest que podríem anomenar primer acte de gran format de Catalunya Acció és perquè som plenament conscients (com ho són tots vostès i tots aquells catalans que mínimament s’estimen aquest país) que és precisament el nostre idioma allò que constitueix el nervi principal de la nostra existència com a poble.

La secció lexicogràfica de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua va aprovar una definició de valencià per al Diccionari Normatiu Valencià, que referma que es tracta d’una llengua que té dues denominacions: valencià i català. El nom valencià és el que s’ha usat històricament per designar la llengua catalana en el territori del País Valencià, o de la denominada en l'actualitat Comunitat Valenciana, i el nom català és utilitzat al Principat de Catalunya i a les Illes Balears. Es tracta doncs del mateix idioma amb dues denominacions distintes. Però mai (tal com els secessionistes lingüístics, influïts generalment per posicions polítiques de caire espanyolista radical han intentat fer veure al llarg dels temps), i malgrat tenir aquestes dues denominacions, ha estat una llengua distinta. 

En la recent campanya electoral hem pogut comprovar com les formacions més conservadores -tant a nivell estatal com autonòmic- no es descuidaven mai d'incorporar en els seus programes propostes per 'integrar' els immigrants. Han descobert un nou filó de vots i en pensen treure el màxim profit. I si el que es proclama no té cap base o és incoherent, no importa: la qüestió és obtenir vots sigui com sigui, recorrent, si cal, a la demagògia més descarnada i encolomant tots els mals als immigrants, obviant les veritables causes dels problemes, i obviant que els primers beneficiats per la seva arribada han estat els empresaris, els quals han pogut obtenir tota la mà d'obra barata que han volgut. No deixa de ser contradictori que els sectors socials que més s'han aprofitat de la immigració ara l'estigmatitzin, en una clara mostra de populisme demagògic.