L'any 2005, un grup de professionals vam entrar a la junta del Col·legi de Periodistes (CPC) amb la intenció de renovar-lo, modernitzar-lo i fer-lo transparent. Sis anys després, hem de reconèixer que no hem aconseguit cap dels objectius. El CPC segueix igual, a prop de la fallida, amb un cens cada cop més petit i envellit, davant la indiferència de la immensa majoria de la professió.



En aquest temps hem constatat que el CPC costa més d'un milió d'euros de diner públic cada any, sense més benefici que una mútua, caducada des de fa dos anys. Les ingents quantitats de diner públic i privat no han evitat un deute de més de 2 milions d'euros, la major part atribuïble al Centre Internacional de Premsa, tancat a finals d'any, i que ara es pretén que pagui la Generalitat i l'Ajuntament de Barcelona.



En aquestes circumstàncies, és gairebé una heroïcitat demanar
 transparència als responsables d'una entitat que acaba d'aprovar els comptes 2010-11 en absolut secretisme i una reforma del reglament electoral que suprimeix la proporcionalitat de les llistes obertes i posa les bases perquè les eleccions al Col·legi de Periodistes tornin a ser un fet excepcional. Per què tanta por? Què volen amagar? Tot això, enmig d'un clam social a favor de més participació democràtica i transparència a les institucions.



Ha estat un autèntic miracle sobreviure a les revenges del reducte de la professió que controla el CPC a costa del descrèdit dels que hem intentat posar fi a uns privilegis que els abusos (i la crisi) han convertit en vergonyants. Aquesta no és la idea del que ha de ser d'una organització professional, democràtica, austera i eficient, regida per principis ètics. Tampoc d'una professió que, per ser creïble, ha de ser exemplar en el seu compromís amb la veritat.