Les directrius de la UE afecten la quotidianitat dels ciutadans de la UE. Bé, potser parlar de ciutadania és dir massa, hauríem de dir ciutadans dels estats membres de la UE. A casa nostra, hem patit, per exemple, la que regula (o millor dit, que desregula) la instal·lació de grans superfícies comercials, una directriu que va afectar la legislació catalana de protecció del comerç de proximitat. Una altra directriu que ens va afectar negativament va ser la del foc en els esdeveniments, que gairebé mata tot un patrimoni de la humanitat com la Patum i tota la festa del foc catalana i mediterrània.

Ara, des de Brussel·les, han volgut fer front als productes etiquetats (només) en àrab i xinès decretant que els productes, a Europa, s’havien d’etiquetar com a mínim amb una llengua oficial de la UE, la qual cosa no és el català. Així doncs la UE vol els productes del Bon Preu o la Moritz, entre d’altres, etiquetats en castellà, anglès, letó i/o maltès, entre d’altres, però no només en català.

Això passa per la realitat d’una UE de buròcrates governada des de la distant Brussel·les i a través de l’aproximació territorial només des dels estats membres; en el nostre cas a través de l’espanyol i el francès, que no serien el paradigma d’estats respectuosos amb la diversitat cultural i nacional dins les seves fronteres.

Davant l’ofensiva per degradar el català com a llengua quotidiana a Catalunya, els eurodiputats de CDC, ERC i (atenció!) ICV han posat com a solució la independència de la nostra nació. Si ho mirem amb certa perspectiva tot plegat és molt grotesc. Si la solució per poder etiquetar en català (a soles, per què no?) ha de ser la independència, vol dir que la UE i l’Estat Espanyol són dos organismes polítics vol ineficients democràticament i amb el tractament de la diversitat nacional i cultural. A mi ja m’està bé la independència, però que la metxa que l’encengués fos l’etiqueta de Moritz, em sembla poc èpic.

Però si aquesta és la realitat europea i espanyola, doncs els catalans ja podem enllestir cap a la creació de l’estat propi, perquè si no, no arribarà mai el principi pujolsià (del Francesc) que diu que arribarà un dia que els catalans ho tindrem tot pagat a tot arreu on anem.