Ara fa una setmana i un dia que va fer tres anys que visc a aquestes latituds –en concret, al paral·lel 52– i estic tan enfeinat amb les ocupacions que m’he buscat aquí que, si no fos pels missatges de ma mare i món germà, ni tan sols me n’hauria recordat. (Això explica, també, el silenci que s’ha imposat en aquestes pàgines digitals, i encara durarà algunes setmanes més.) Sense entrar en el més estricte terreny personal (ja hi va haver, l’any passat, oportunitat per a això), no volia deixar l’oportunitat de reflexionar al voltant de com ha canviat la ciutat en aquest temps – o, també, com ha canviat la meva percepció de la ciutat.
Berlín continua sent la gegant metròpoli despoblada del Nord enllà, amb una superfície equivalent a nou Barcelones però amb ben bé mig milió d’habitants menys que la seva corona metropolitana. Les distàncies són llargues i es fan, a voltes, interminables. Continua sent possible, per sort!, descobrir racons encantadors, camins plens de sorpreses, detalls amagats; tot sovint només cal desviar un xic la ruta i agafar el carrer del costat per passejar per una ciutat diferent. Encara ara em sorprenen els buits que deixen els amples carrers o les cases inexistents.
Però aquests buits s’estan començant a omplir. De fet des de fa 20 anys que es van omplint però en aquests últims anys sembla que ho faci a una velocitat vertiginosa. Al meu carrer ja no quedarà cap solar quan s’inauguri l’edifici del números 13-14. Al de sota tampoc quan construeixin el número 8. A tots els barris es fan construccions noves, apartaments i oficines – molts cops d’estètica discutible.
Curiosament, el creixement del nombre d’habitatges va acompanyat d’un increment exagerat dels preus. Berlín ja no és la ciutat on es pot viure amb quatre rals en un pis immens. Evidentment no estem parlant dels preus d’una capital mundial, però tampoc la capital d’Alemanya té aquest volum de negoci. Però ja no està lluny dels preus de Barcelona. A més l’accés a l’habitatge és més complicat que mai: per llogar un pis cal demostrar ingressos molt superiors al cost del lloguer i competir amb desenes de sol·licitants més ben posicionats pel sol fet de ser del país. (De la problemàtica dels preus en vaig parlar a l’especial sobre gentrificació i sobre les dificultats d’accés a l’habitatge en una resposta a un article del diari.) El mercat d’habitacions subllogades s’ha saturat, sent encara més difícil passar les “proves d’accés” de les WG‘s. També les residències universitàries (Berlín té més de 100.000 estudiants) fa anys que tenen llistes d’espera massa llargues, justament quan la universitat alemanya necessita augmentar les seves ràtios per cobrir la demanda de professionals.
I, per si no fos poc, el preu de la cervesa també puja!
I també augmenta notablement el nombre de sud-europeus que busquen sort a la ciutat sense un objectiu massa definit. En aquest sentit, permeteu-me un avís franc: per un costat, i com ja he dit, Berlín ja no és tan barata com s’acostuma a suposar; per altra banda, si bé la taxa d’atur és uns 15 punts inferior a la catalana i s’ofereixen moltes feines noves, aquestes estan mal pagades (vora els 6€/h) i requereixen un alemany acceptable que només s’aconsegueix després d’un bon temps d’estudi. A més, les escoles d’idiomes, per bé que cada cop n’hi ha més, tenen els cursos molt plens (parlo de les privades, amb preus que molta gent no estan disposats a pagar; a les públiques hi ha moltes menys places).[*]
Cal també advertir, contra la facilitat amb la qual hom es pot quedar estancat amb el grup de coneixences més properes, sovint del mateix país o d’algun que se’n conegui la llengua. Al meu entendre, cal qüestionar-se si la finalitat d’una estada a Berlín és aquesta o realment intentar integrar-se a la societat alemanya, per molts matisos que aquesta tingui a la ciutat.
La ciutat en general, igual que en l’habitatge, està en transformació constant. Això és necessari, és clar, perquè encara té molta feina a fer per recuperar els 40 anys de paràlisi que va suposar el Mur. A més, es va decidir que Berlín ha de ser la imatge de la nova alemanya: unida, cosmopolita, moderna, potent. Un cop acabats els escenaris principals com Potsdamer Platz o Friedrichstraße, ara toca fer els petits retocs: una línia de tramvia nou a l’estació de tren principal, millores a la infraestructura fèrria, ordenació i pacificació de carrers, reforçament de ponts i de les ribes de riu i canals, nous asfaltats, canvis de cablejats i instal·lacions noves, obertura de parcs, arranjament de voreres i carrils bici…
És cert que totes les ciutats fan aquestes obres de millora i manteniment, la pregunta a Berlín, però, és: cal fer-les totes de cop? M’atreviria a dir que avui en dia és una de les ciutats europees on és més difícil i caòtic circular en cotxe, bicicleta, transport públic i, fins i tot, a peu. La Berlín dels últims anys és, innegablement, una ciutat més ostentosa, que amb noves mega-infraestructures com el nou aeroport (del qual es retardà la inauguració des del maig passat a una data encara per determinar) es vol treure de sobre el lema “pobre però sexi” i projectar-se com a nou centre econòmic mundial. Però aquest projecte dóna la impressió que es duu a terme sense un rumb clar i a marxes tan forçades que molts dels seus habitants no poden seguir.
Com he esmentat, el creixement comercial de la ciutat és impressionant. Especialment des d’inicis de 2011 es veuen cartells de cerca d’empleats en molts aparadors. Segurament Berlín és un dels millors llocs per establir un petit comerç, sobretot botigues amb objectes de disseny innovador i utilitari (els preus dels locals també es veuen afectats per la gentrificació, és clar)n. Per no parlar de la restauració, que sembla que encara no tingui aturador, amb carrers sencers dedicats exclusivament a les begudes i al menjar (és aquest, però, un model sostenible?). Malgrat tot, el tipus comercial berlinès és minorista, mou poques quantitats de diners i no ajuda a fer créixer la regió, de manera que segueix sent subsidiària.
I com ha afectat i afecta tot plegat a la gent? Els berlinesos tenen fama de secs, antipàtics, directes. I molts ho són. Certament, però, no sabria dir si ara la gent és més crispada o més feliç, perquè si bé ara tinc més situacions desagradables amb gent d’aquest tipus, això es deu a què tinc més relació amb alemanys.
I com ha canviat la meva vida aquest tres anys…? Bé, això deixem-ho per un altre dia que ja m’allargo.
[*] No vull donar la sensació que és una pèrdua de temps venir a Berlín, una ciutat que pot oferir molt a tothom qui vulgui viure-hi. Però cal matisar la imatge idíl·lica que en tenim, molts cops generada pel turisme de cap de setmana. Per altra banda, per ajudes per estudiar alemany consulteu els enllaços del setè paràgraf de l’article ja esmentat.
Nascut a Barcelona el 1986.
Fotògraf, escriptor, cineasta i viatger.
Viu a Berlín des del 2009 i ha assumit el repte d’explicar la ciutat, Alemanya i els països germanòfils per a apropar-los als catalans i també per trencar tòpics. | 
