Nacionalistes d'Esquerra

No fa gaire vaig assistir a un sopar d’antics militants de Nacionalistes d’Esquerra. El sopar tenia com a objectiu fer una trobada d’amics i amigues, més enllà de l’actual posició política de cada persona, aprofitant un dels grans avantatges de comunicació del Facebook. La trobada va estar força bé i espero que tingui continuïtat.

Una gran part de la gent que va militar en el seu moment a Nacionalistes d’Esquerra avui es troba repartida entre ICV i ERC. Molta altra gent participa d’altres projectes polítics com CIU, Solidaritat, altres formacions o segueix fent activisme, però sense fer-ho des de cap partit. Cada cop que recupero una mica de la història de Nacionalistes d’Esquerra torno a preguntar-me com és possible que aquesta formació no aconseguís representació ni espai propi dins de la política catalana. Mirant-ho amb perspectiva el llistat de noms que en formaven part seria l’enveja de qualsevol partit avui dia i les propostes polítiques van ser contundents i molt avançades. El discurs de Nacionalistes d’Esquerra i la gent que formava part del projecte haguessin hagut de tenir un gran protagonisme a Catalunya.

Cal recordar la implicació a Nacionalistes d’Esquerra de persones tan valuoses com Jordi Carbonell, Marc Palmés, Joan Armet, Carod-Rovira, Tísner, Santi Vilanova, Magda Oranich, Josep Huguet, Maria Olivares, Josep Maria Espinás, Armand de Fluvià, Josep Bargalló, Joan Oms, Josep Huguet, Ernest Benach ... i una llarga llista de noms que evidentment és injust que no recordi en aquest escrit. Per tant Nacionalistes d’Esquerra aportava a la política catalana gent molt preparada. I Nacionalistes d’Esquerra també aportava un discurs renovador, trencador. Un discurs que més enllà d’una proposta sobiranista clara aportava nous valors com el feminisme, el pacifisme, les llibertats individuals o l’ecologisme amb molta força, en un moment que aquests no eren valors tan estesos. Per exemple, i perquè ho vaig viure molt personalment lligat a les joventuts, l’aportació que es va fer en l’àmbit de l’objecció de consciència va ser fonamental al nostre país.

Hi ha qui sempre ha plantejat que Nacionalistes d’Esquerra va arribar massa aviat a la política catalana. Hi ha qui defensa que a Catalunya és enormement difícil crear nous espais polítics amb representació parlamentària. Possiblement també va existir una certa incapacitat de tenir unes bases en correspondència amb una direcció tan potent o potser també venim d’un món on les lluites internes són massa habituals (com moltes de les persones ho han pogut viure i protagonitzar en els seus posteriors projectes polítics). Però ara tampoc serveix de gaire lamentar els errors que vam cometre. El que sí que és important és plantejar-se quina aportació a la política catalana podem seguir fent la gent que vam formar part de Nacionalistes d’Esquerra. Aconseguir que determinats temes apareguin de forma habitual a l’agenda política de les formacions on actualment militem i sobretot fer-ho amb ganes de seguir innovant en pot ser una gran aportació.

Curiós partit que pot aconseguir bona part dels seus objectius, en part gràcies a la seva feina, quan ja no existeix. Això sí des d’aquí reivindico la seva història i reconec que la part més important de la meva politització neix a Nacionalistes d’Esquerra.