La meva àvia no té un moment de descans. Es passa la vida (l’altra vida, vull dir) regirant-se dins la tomba. A llarg dels anys, em va ensenyar moltes coses profitoses i útils. I, és clar, ara no puc evitar citar-la. Només hi ha una pega: a la pobra segurament les orelles no paren de xiular-li mentre intenta gaudir merescudament de la tranquil•litat del més enllà.
Sigui com sigui, ja sabeu que us n’he parlat moltes vegades. Les seves frases fetes, parèmies i refranys em vénen el cap cada dia de la vida. La saviesa popular pot arribar a convertir-se en la saviesa amb majúscules. Ja recordareu allò que canta Joaquín Sabina:
paso de la falsa belleza igual que el sabio, que no cambia París por su aldea. Doncs, això.
Però bé, no divaguem més i anem al gra. Avui la frase de la iaia, evident i preclara en la seva simplicitat, és la següent: “No hi ha un pam de net”.
En una columna de cultura, no podia escriure sobre res més que sobre la vergonya indignant de la corrupció en el si de la Societat General d’Autors. La temible SGAE, les sigles de la qual ja fa temps que no suggereixen res de bo, sinó que més aviat ens remeten a un recòndit cau de rates àvares que aviat passaran a formar part de l’imaginari col•lectiu del terror.
Tots els que seguim les notícies, hem anat veient l’escalada de despropòsits que, a l’empara de la Llei Sinde (toco fusta pel iuiu que el simple nom em provoca), s’han anat produint en relació amb les lleis de la propietat intel•lectual i dels drets d’autor. Vagi per endavant que, evidentment, crec fermament en la idea que l’autor és l’amo i senyor de les seves creacions. Només faltaria. S’han de enregistrar, salvaguardar, legislar i defensar amb tota la força. Malament aniria que jo no pensés això quan, modestament, també en sóc, d’autora. Una altra cosa, ben diferent, són els intermediaris i els distribuïdors que s’enriqueixen a costa dels creadors.
D’altra banda, no té cap sentit tombar-se d’esquenes a la realitat actual i a les noves tecnologies, cobrar cànons per comprar un CD verge (d’utilització personal i casolana en la gran majoria de casos); tornar a cobrar el mateix cànon quan algú compra el CD oficial de l’autor; cobrar als comerços per posar música de fons (això encara no m’ho puc creure: les perruqueries, les botigues de roba, els bars, les oficines: sembla un acudit dels germans Marx); criminalitzar i multar els internautes per baixar-se música o pel•lícules d’Internet com si fossin uns temibles delinqüents, etc. etc.
En fi, un reguitzell de mesures increïbles que van culminar fa poc amb una notícia que a mi, personalment, em va posar els pèls de punta. La SGAE també volia començar a aplicar un cànon a la gent que tenim un bloc. Cobrar un cànon per tenir un bloc? Com a blocaire la bilis em va pujar a la boca. Cobrar-me a mi per què? Si l’autora sóc jo! Si la que s’hi deixa hores i fa una tasca de creació i comparteix gratuïtament les seves idees i els seus coneixements sóc jo! Si sóc jo (bé, ja m’enteneu, personalitzo en mi la comunitat blocaire) qui hauria de rebre diners!
Mediteu el següent: si els blocaires publiquéssim llibres amb les nostres entrades al blocs, cobraríem drets d’autor. En canvi, ara posem la nostra creativitat al servei de tothom i de franc, amb un gran risc, a banda, de ser plagiats. Ah, i sobretot, pagant puntualment el nostre ADSL. Com us podeu imaginar, el meu crit a les xarxes socials no es va fer esperar: Guerra a l’SGAE!
Però el pitjor encara no havia arribat. Perquè enmig de tant abús i bogeria, va i ara es destapa una trama de corrupció que afecta la cúpula i uns quants membres de la SGAE. Un munt de milions estafats i desviats a través de paradisos fiscals. Immediatament, un enorme corporativisme s’ha fet palès. Tots es protegeixen els uns als altres i justifiquen, per descomptat, que no es produeixi cap dimissió. No puc oblidar la veueta de la meva àvia, a cau d’orella: “no hi ha un pam de net, nena, no hi ha un pam de net”.
Home, no creieu que ja està bé? Cal investigar a fons i que la justícia actuï implacablement. I, mentrestant, que els responsables es retirin com seria prescriptiu en qualsevol altre lloc una mica més civilitzat.
A banda de viure encara en el segle XIX, de ser incapaços de buscar nous camins per fer una legislació pròpia del XXI, de no acceptar pel seu interès la irrupció de les noves tecnologies en el món de la creació artística, ara van i es fan lladres. Ens roben a tots. Sense manies. Ja li anava bé al Sr. Teddy Bautista aquell paper de Judes que va interpretar un dia, tot i que, pel que diuen, n’ha tret força més que trenta monedes de plata.
Però bé, no pretenc comportar-me com ells. Jo sóc honesta i haig de mostrar-me equànime. Per aquest motiu no vull acabar l’article sense esmentar la presumpció d’innocència.
I tu, iaia, calla una estona. No insisteixis més, sisplau, i torna a l’altre món. Aquest, ja veus com va.
