El simple rumor que el Banc Central Europeu (BCE) havia demanat preu per comprar bons espanyols i italians, pel que sembla sense arribar a fer-ho, va calmar ahir els mercats i va reduir substancialment la prima de risc dels dos països. Però es tracta d'un pegat. No és normal que els països europeus hagin cedit totes les polítiques monetàries i aranzelàries a la Unió Europea i que, a canvi, no existeixi deute públic europeu que acabaria de cop amb les primes de risc. O potser Califòrnia, en total fallida, no està sota la salvaguarda de la Reserva Federal dels Estats Units?

Si no aconseguim una política econòmica europea que tingui en compte els interessos dels països perifèrics, l'única alternativa és recuperar les competències per part dels estats membres. Aquest dimecres ho explica molt bé l'exprimer ministre britànic Gordon Brown en un article publicat a 'El País', on diu: "Dins de l'euro no hi ha prou flexibilitat per aconseguir una convergència sostenible i duradora entre països". I continua: " Perquè, amb una moneda única, cap país pot ajustar el seu tipus de canvi ni beneficiar-se d'un tipus interès a la mesura de les seves necessitats concretes ".

Si som pobres, fem com els països pobres: devaluem, tinguem inflació i posem algun aranzel. Amb aquesta política, a països com Brasil els va molt millor que a nosaltres. Fins i tot Argentina, amb ‘corralito’ inclòs, ha sortit amb força de la crisi. Perquè l'actual política ens porta a l'estancament permanent i la destrucció de l'estat del benestar per fruïció de neoliberals i benefici d'unes quantes empreses. Sense creixement no es retornaran mai els crèdits i es destruirà la cohesió social.

Alguns diuen que el problema és Zapatero. ¿Però no era Berlusconi un mascle de dretes gran empresari i business friendly, com diuen els pedants de per aquí? Qui governava Irlanda? Després de la victòria conservadora a Portugal, la "confiança" que ha generat el nou govern ha fet que Moody 's qualifiqui seu deute com bons escombraries.

Perquè, es vulgui admetre o no, hi ha molts economistes que menteixen més que parlen. El problema espanyol és el deute de les famílies i de les empreses – incloses les financeres- i que aquest està residenciat a l'exterior, a més de la bombolla immobiliària. I això seguirà igual per molt que no hagi Tripartit, o que Mariano Rajoy substitueixi Zapatero i que els nous governs tanquin hospitals públics perquè els privats guanyin una pasta amb l'excusa de reduir el deute públic espanyol (comunitats autònomes incloses), la qual és una de les més baixes d'Europa, al voltant del 70% del PIB (a Itàlia és gairebé del doble).

Pel que fa a que el mantra que l'austeritat és l'única recepta possible, no lliga amb la política nord-americana, on la Reserva Federal ha tornat a plantejar-se nous estímuls i manté el dòlar fortament devaluat. L'austeritat portada al paroxisme ha estat imposada per Angel Merkel per intentar salvar la banca alemanya, que és la que farà fallida si no paguen els perifèrics, i aclamat pels interessos econòmics de les grans corporacions.

Si al final no és possible el pas endavant en la construcció europea - jo desitjo que sí es produeixi- tampoc no seria cap barbaritat frenar el procés de globalització. Xina, en 50 anys, donarà la volta a la distribució de la riquesa al món, molt poc temps per assimilar els canvis que això comporta. Segons Brown, al ritme actual, Europa passarà de representar el 19% de la riquesa mundial (el 25% el 1980) al 7% el 2050, al nivell d'Àfrica. Pot ser que a les grans empreses i als especuladors occidentals les coses els vagin molt bé- almenys fins que comenci l'imperialisme militar xinès. Però la gran majoria s'empobrirà a passos de gegant.

En resum, en la meva opinió, i cada vegada en la de més analistes gens sospitosos de antieuropeisme, només hi ha dues vies: tresor únic que tingui en compte els interessos del països periferics; que aposti pel creixement, devaluï el euro i emeti bons europeus acompanyat de una major integració fiscal o sortida de l'euro.