Diuen que somiar és lliure i potser és un somni però crec que davant del que ens passa a Catalunya, tant en clau interna com de relació amb l’Estat espanyol, no té sentit que en la nova comtesa de les eleccions generals els partits polítics amb consciència nacional vagin per separat i es confrontin entre ells.

Cal de totes totes prioritzar els interessos de país per davant dels de partit, sobretot en un context de crisi econòmica i d’ofegament del poble català per part de l’Estat espanyol. Més que mai cal defensar els interessos de país de forma conjunta a Madrid sobretot ara que es plantegen retallades cap a Catalunya i que volem cercar un nou pacte fiscal – concert econòmic amb l’Estat espanyol. I, si aquesta via no funciona, ja només ens quedarà la confrontació democràtica, social i institucional.

Davant d’aquests fets hi ha dues maneres de fer amb Espanya. D’una banda la línia Cambó-Duran i Lleida basada en acords amb l’Estat espanyol per veure la seva benevolència a donar-nos el que ells vulguin. Aquesta és la via del català amb complex d’esclau fent el pilota a l’amo. Per una altra banda, tenim l’opció de la línia Macià de resistència catalana, dir prou i confrontar-nos d’una vegada amb l’Estat espanyol en defensa dels drets i necessitats legítims del poble català.

Penso i crec fermament que cal un acord comú entre CDC, ERC, UDC, SI, CUP, Reagrupament i, si vol, ICV ,per cercar una candidatura unitària de cara a les pròximes eleccions generals amb l’objectiu de fer pinya davant d’Espanya.

En moments transcendentals en les rebaixes de prestacions de serveis, mesures contra el deute públic de la Generalitat de Catalunya i dels ajuntaments i incompliment clar en l’acord de finançament, és obvi que amb una candidatura d’aquestes característiques s’hauria d’acceptar la llibertat de vot entre els seus integrants en tot allò que no siguin les propostes de mínims, prèviament acordades en defensa dels interessos nacionals de Catalunya.

Aquesta proposta no només pot ser efectiva sinó que a més estic convençut que pot generar il•lusió i confiança entre una bona part de la ciutadania de Catalunya. Acabo reiterant que somiar és gratuït però sovint val la pena.