El Bulli tancarà a final de mes per centrar-se en la feina de divulgació i investigació que és, al cap i a la fi, el que sempre ha mogut els seus promotors, Ferran Adrià i Juli Soler. Consti per endavant que jo no sóc un gran entusiasta d’això de la cuina creativa, que sempre m’ha fet molta mandra. Més encara altres termes més usuals en el diccionari adrianenc, com ara la deconstrucció o la cuina molecular. A qui escriu li va més unes bones llenties amb xoriço o unes patates a la Riojana que una tórtora amb caviar de móres i caramels de foie-gras d’ànec o un àspic calent de percebes al te, què volen que els digui. A mi, en qüestió de menjars, experiments, els justos. Sal, un xic de pebre i un punt d’all, poc més. D’un plat m’agrada més la física que la química. I quan més abundant millor, perquè el pitjor que li pot passar a algú quan fa incursions a la cuina és que els convidats es quedin amb gana. Dit això, admeto que té molt mèrit deconstruir una truita de patates i que el comensal aplaudeixi l’autor d’un delicte d’aquesta magnitud al preu de deixar-se la paga extra. Adrià s’ha convertit en un referent mundial als fogons i en un dels catalans vius més universals, al costat de la Caballé o d’en Guardiola. El seu restaurant ha estat reconegut com el millor del món en cinc anys i a les seves vitrines, només comparables a les del Barça, s’hi acumulen més de mig centenar de premis i distincions de tot arreu. No és d’estranyar que la revista Time el consideri un dels 100 personatges més influents del planeta. El Bulli tanca, sí, però tenim Adrià per temps.
Xavier Gual
