El senyor Joan Ridao pertany a una formació política que es reclama independentista. Un servidor de vostès, com és obvi, no. Com a diputat a les Corts de Madrid en les llistes d’ERC, Ridao, defensa les tesis del seu partit intentant que el raonament, i la pedagogia, ocupin l’espai de la reivindicació simplista o afirmativa. Els seus adversaris de la Cambra diuen que exerceix les seves funcions amb un tarannà dialogant i constructiu. Segur que sí. El diputat català que signa aquestes línies es reclama del federalisme i no contempla -al contrari del senyor Ridao- sota cap prisma un procés secessionista convençut que, en ple segle XXI, és millor unir que segmentar. Ep! Això sí, sempre i quan les injustícies i els greuges no esberlin la cohesió social. La opció federal, al meu entendre, és la que en un futur no massa llunyà pot garantir la convivència i el benestar dels ciutadans... ja veuen, més enllà de d’un comú denominador, fonamentat en la defensa de les polítiques socials bàsiques, en Joan Ridao i jo potser només tenim en comú el nom propi: Joan.
Però, dit això, permetin-me que opini sobre la persona. Vaig tenir ocasió de compartir escó al Parlament de Catalunya amb Joan Ridao. Ambdós vàrem invertir moltes hores de la nostra activitat parlamentària assistint a reunions de treball o coordinació durant l’etapa del govern tripartit. He de dir que la proximitat permet dibuixar un determinat perfil mental de les persones, conèixer els seus tics i manies, les formes de reaccionar... Doncs bé, sàpiguen que aquest personatge que du per nom Ridao és treballador, culte, rigorós, capaç d’argumentar amb solidesa les seves afirmacions, disposat al acord i, sobre tot, sensat. Té defectes propis d’un ego exposat a la llum pública? Per descomptat! Però observant el personal que darrerament vola per l’atmosfera política els puc assegurar que aquest paio val molt més la pena que altres.
Ho afirmava al començament d’aquest article i insisteixo ara. Ridao i jo no compartim ni partit ni projecte polític estratègic. Tenim en comú el nom de Joan i la preocupació pel benestar del gènere humà però, en els temps que corren, no està de més reconèixer mèrits en competidors i adversaris que alguns els hi neguen.
Joan Ferran
