Per què aquesta dicotomia de fer obra pròpia i alhora divulgar la dels altres? Ho dic per les antologies d’altres autors que ha impulsat.
Jo tinc la sensació, no sé si és la idea, és més aviat una sensació, que la literatura és una cosa que es construeix, i de la mateixa manera que construeixes un llibre construeixes una comunitat d’escriptors, com serien les antologies, construeixes una biblioteca d’alfabetització a Shishmay, construeixes un programa de lectura per a presos que estan 23 hores al dia aïllats en una cel·la de càstig. Jo crec que l’art és l’única cosa que ens manté, que aconsegueix que no embogim. La literatura és una cosa que es construeix fora d’un, jo crec que la literatura que es mira el melic és horrorosa, i és molt avorrida.
Amb aquesta mateixa idea, doncs, es va fer l’antologia Veus de la nova narrativa catalana?
A l’Amèrica Llatina, la literatura com l’educació no és un dret, com aquí, és un acte de generositat i el que té alguna cosa l’ha de donar, i jo n’he tingut moltes, he estat ‘superprivilegiada’. Quan vaig arribar aquí tothom em va rebre de manera increïble, he tingut una sort al·lucinant, em van rebre amb les mans plenes, ha estat molt bèstia, jo m’he quedat molt impressionada, de seguida m’han tractat com si jo fos d’aquí, que jo de gran no he viscut mai a Catalunya, he estat fora. I em va sorprendre molt aquesta generosistat cap a mi contraposada a la cantarella insoportable de ‘la literatura catalana és molt dolenta’, que és insoportable i és una mostra d’incultura terrible. Llavors jo estic molt cansada, el món editorial, tu ho saps, és molt petit, i tots parlem molt entre nosaltres, escriptors, editors, crítics, i aquesta frase la diu impunement el primer a qui li passa pel cap. És a dir, ve un editor de literatura catalana i et diu ‘la literatura catalana és molt dolenta’. I jo li dic, ‘però, com podeu fer això tenint l’estructura que tenim’, que és la Institució de les Lletres Catalanes, que jo, ho he de dir, atès que no em donen un sou, ho puc dir, visc enamorada de la funció que fan.
Què li passa a la literatura catalana que sembla que no acaba de trobar el seu públic?
Que té massa diners, jo crec que té massa diners. Faltaria més pobresa perquè llavors les coses s’aprecien més, i a més, perquè no cal fer tot això que estem fent. A mi em truquen a casa i em diuen: ‘Hola, Lolita, vols el premi de l’editorial tal?’ Això no va així, jo dic ‘no, no, moltes gràcies’, però això no va així.
L’antologia Veus posa la mirada en un seguit d’autors i mostra una literatura catalana molt viva, en uns moments que hi ha un cert moviment, també, de nous autors joves que escriuen en castellà a Barcelona?
Hi és, i a més, és molt important. A Barcelona el castellà hi és i entre ells dialoguen, i els catalans això no ho fem, no sé per què, jo atès que escric en bilingüe estic a tots dos i, a més, com que no m’agrada discutir em duc bé amb tothom. Jo vaig molt a La Franja, la meva família hi té una casa. Allà hi ha un llibreter molt actiu, el Serret, de Vall-de-roures, i ell em va començar a ensenyar llibres de la zona i així vaig començar a trobar gent que a mi em semblen extraordinaris, i estic segura que si els llegís gent… El Pep Puig és un escriptor extraordinari, realment extraordinari, el Jordi Lara, a mi la Neus Canyelles m’agrada molt, l’última novel·la potser no em va agradar tant, però en general m’agrada molt; és a dir que hi ha moltes coses molt bones. Però hi ha molts diners per ficar a la vista del públic una certa literatura, llavors el públic ho té molt fàcil aquí.
Vostè escriu en català i en castellà alhora. Deu ser una dicotomia difícil de resoldre.
És una cosa molt extranya que em passa només amb els textos d’adults, en els d’infantil i juvenil no. Llavors un, per exemple, em van dir ‘tradueix-lo’; ho vaig intentar i vaig pensar ‘em fa una mandra traduir’, ho vaig trobar horrorós i no ho vaig fer. És a dir que en general, infantil i juvenil, em surten o en català o en castellà i, normalment, estan en un sol idioma. I d’adults, excepte un que em vaig autoeditar a Mèxic, que es diu Japón escrito, la resta, tot, ho he fet en bilingüe. El drama de l’escriptor és que tu, a tu mateix, no tens criteri per llegir-te, llavors mai saps si està bé, et fa patir, et fa fer coses mal fetes, et fa pecar de supèrbia o d’innocència, no tens cap perspectiva del que tu fas, no et pots llegir, excepte, jo crec, si ets bilingüe. Si ets bilingüe no et pots llegir com llegiries algú altre, però en el moment que tu agafes un text i el canvies d’idioma estàs veient l’estructura del text, no estàs veient si queden bé les paraules, no estàs veient el guarniment, com si diguéssim, sinó que estàs veient el text, i això per a mi és un luxe, llavors jo ho utilitzo, jo crec, que per a això.
Els seus llibres manifesten molt clarament una certa llibertat formal…
Tota la que puc, ho intento, sí…
El pas al cinema, amb Elisa K, per a un escriptor, és entrar per la porta gran.
La pel·lícula l’han fet dos directors que són un matrimoni i del resultat n’he quedat molt, molt contenta. De fet, jo et dic una cosa: a mi no m’agrada el cine. No hi vaig mai, no veig pel·lis…
Però en canvi ha dit que sí que li agrada el teatre.
Em fascina el teatre, em fascina. Que és el meu proper projecte, quan acabi això que estic fent ara jo faré teatre perquè tinc moltes ganes de fer-ne, i llavors, sóc molt tossuda i m’hi posaré. Però no m’agrada el cinema. Llavors, quan em van trucar la Judit i el Jordi per dir que volien fer la pel·li, jo els vaig dir ‘mira’, perquè em van dir ‘t’enviarem el guió i tal’, els vaig dir ‘mira, no’, perquè jo crec que ha de ser una putada, parlant clar, que tu tinguis un projecte artístic de crear un món, que és el que fa una pel·li, i tenir darrere un escriptor dient ‘no, però això no es fa així, no això no és així’, perquè jo, si fos el director li diria ‘escolta, no és així per tu, però deixa’m llegir tranquil, jo tinc el mateix dret a llegir que tu’. Llavors els vaig dir: ‘Val, però jo no m’hi ficaré, no vindré al rodatge, no m’envieu el guió. Si quan l’acabi a mi m’agrada, poseu Elisa K, de Lolita Bosch, i si no, no ho poseu i ja està.’ Aquesta era la meva condició. Vaig posar una altra condició, que era que no sortís la violació en pantalla, perquè és la història d’una nena que la violen als 11 anys. I llavors seria una pel·li morbosa i a mi no m’agrada el morbo.
Mèxic és indestriable de la seva trajectòria vital i com a autora.
Hi vaig estar molts anys, hi vaig molt, jo hi vaig estar deu anys, després d’haver voltat molt pel món i tal, vaig arribar un dia a Mèxic i vaig tenir la sensació, extranyíssima, de ser igual que aquell país. És una sensació meravellosa quan arribes a un lloc i dius ‘el país és igual que jo’, no la gent. És contradictori, és apassionat, és sincer, xerraire, té molta curiositat, té un amor pel llenguatge brutal, té moltes coses que s’assemblen molt a mi i em vaig sentir molt identificada amb el lloc i vaig triar ser culturalment mexicana, que és el que sóc abans que res, és el que em defineix.
En els seus llibres parla de temàtiques molt properes, però que alhoren tenen una dimensió universal.
Tolstoi deia, que jo mai li arribaré ni a la sola de la sabata, “cuenta la historia del mundo y no estarás contando nada, cuenta la historia de tu pueblo y estarás contando la historia del mundo”. Jo crec que a la literatura hi ha una frase que és sagrada que jo un dia espero tatuar-me que és “menos es más”. Com menys expliquis més empatitzaràs. Va ser molt difícil escriure La família del meu pare, molt, a nivell emocional, perquè explico la història del meu pare que va morir ara ja fa 12 anys. Quan vaig treure el llibre en feia 10 i va ser molt complicat a nivell emocional perquè hi convivia molt, mentre escrivia el trobava molt a faltar. I a nivell literari també per raons que explico al llibre nou Ara, escric, que és un llibre sobre l’escriptura, però és el que ha de fer un escriptor, jo mai a la vida em queixaria de la meva feina. Però íntimament és complicat.
Al lector cal seduir-lo?
Al lector no cal seduir-lo mai. Jo crec que el pitjor que li pot passar a un escriptor, i que ens passa a tots i que és un impuls molt difícil de frenar, és intentar que a algú li agradi el que tu fas. És terrible.
Comments are closed