Opinió

La Marató de TV3 d’enguany és especial per a mi. Fa 47 dies he començat a córrer la meva pròpia marató, una cursa misteriosa, sinuosa, un repte majúscul.

Un desafiament que -per ara- no m’ha esborrat el somriure. I no ho ha fet perquè aquest nou company de viatge (a qui ja preparo la festa de comiat) té cops amagats: ajuda a separar ben bé el gra de la palla, és un detector accelerat d’allò que val la pena a la vida i, amb tot, un se n’adona d’allò de valor que té a la vida.

I el més important és que l’atleta en qüestió no està sol en aquesta difícil empresa. En el meu cas l’escalfor és realment aclaparador, un regal de valor incalculable. Una empenta en aquesta cursa misteriosament encoratjadora, unes ales de gegant per avançar amb pas ferm i decidit, sense mirar enrere però, sobretot, per aixecar-se de les caigudes. No puc més que donar les gràcies.

Com em va dir un amic de la meva edat que acaba de superar un càncer: “És el moment de fer coses grans!”. N’estic convençut. Al mateix temps, com en les maratons, ara cal pensar només en el proper kilòmetre. Per sort tinc mestres fora de sèrie en aquesta cursa (Natàlia, Joan, Javi). Tots junts, podem.

Seguim!!

El canvi de marxa sobiranista del president Artur Mas d’ençà de la històrica manifestació de la Diada ha desconcertat a part de l’empresariat català, que havia situat en el pacte fiscal el topall de la seva reivindicació nacional. De cop i volta, han trobat a Catalunya un escenari nou, inesperat i –encara pitjor- imprevisible. Un nou cicle social i polític amb eix clar: la voluntat del poble català de decidir lliurement el seu futur, el que sigui, sense límits.

Mas, el president que molts d’ells havien votat fa dos anys i identificat com business friendly, resulta que s’ha erigit en el líder èpic d’un camí cap a l’Estat propi. Què en pensen els empresaris? En primer lloc, m’agradaria dir que sovint exigim més a l’empresariat en assumptes polítics del que exigim als propis polítics, malgrat que a aquests últims els votem cada quatre anys o quan correspongui. També reclamem als empresaris una veu pròpia i clara, quan els propis partits no la tenen en àmbits que els hi són propis.

El desconcert dels primers dies, després de la manifestació de l’11 de setembre, han donat lloc a algunes opinions empresarials molt simptomàtiques. Potser la més sonora de totes ha estat la del president del grup editorial Planeta, José Manuel Lara, que va dir que “la independència seria un mal irreparable”. L’editor, propietari de La Razón, va reiterar que traslladaria la seu del seu conglomerat empresarial fora del nou estat en cas d’assolir-se la independència. La patronal vallesana Cecot va revelar fa uns dies que el 53% dels seus socis estan a favor de l’estat propi. Pimec està fent una enquesta similar, però ha avançat que les petites i mitjanes empreses són més favorables a la independència que les grans corporacions.

El roadshow del president Mas va sorgint efecte. I és que els contactes del líder de l’executiu català amb els empresaris catalans s’han multiplicat durant les darreres setmanes. El president s’ha servit també dels consellers Mas-Colell (Economia) i Mena (Empresa i Ocupació), que han assistit a dinars i trobades empresarials per tractar de calmar els ànims. El president de l’associació privada d’empresaris FemCat, Carles Sumarroca, ha estés també la mà al president, “sense renunciar a les màximes quotes d’ambició col•lectiva”. Un empresari que suma una vintena de fàbriques a Espanya i a la resta del món, gens procliu a significar-se amb cap bandera, m’assegurava fa uns dies, que els empresaris estan alineats amb el president i amb la resta de la ciutadania de Catalunya.

Així doncs, Mas, va sumant adeptes. Sap que el suport dels empresaris és clau en aquest procés. Però en aquesta ocasió ells també saben una cosa: no poden girar l’esquena a una realitat expressada per un milió i mig de persones al carrer. Per això alguna cosa s’està movent a l’empresariat català, tot i que encara sigui difícil d’interpretar. Encara queden per escoltar veus poderoses, veus que no acostumen a parlar, veus que parlen a cau d’orella de qui pren les decisions. Algunes eren ahir al dinar de Tribuna Barcelona que va presidir Mas i a ells s’adreçava quan va dir, ben clar: “No cal significar-se massa; cal no anar-hi en contra”.

L’increment del preu dels peatges de l’Estat en un 7,5% (que se sumarà al 3% d’IVA de setembre), que va entrar en vigor la nit de dissabte a diumenge (a Catalunya afecta a les autopistes AP-7, AP-2 i C-33), ha encés una nova onada de protestes contra el greuge que pateix Catalunya en l’àmbit de les infraestructures i ha reactivat la campanya #novullpagar als peatges catalans.

Més enllà de la utilitat o no de la fórmula triada per protestar, em sembla flagrant la gratuïtat (en aquest cas no hi ha peatges personals) amb que alguns dirigents polítics utilitzen la demagògia per abanderar les protestes (cas de Solidaritat) o defensar els augments tarifaris (PP). Uriel Bertran, el líder de Solidaritat, ha tingut ben clar des d’un bon començament que atacar Abertis, la principal concessionària de vies de peatge a Catalunya i a Espanya, deu connectar de ple amb les vísceres del seu electorat. I s’hi dedica a fons.

Bertran segueix encara explicant a tort i a dret que la voluntat del ministeri de Foment és apujar les tarifes de les barreres catalanes per rescatar les ruïnoses carreteres radials de Madrid, quan aquesta fórmula ja va ser descartada fa mesos. Però tot s’hi val. Madrid. Catalunya. La Caixa (soci de referència d’Abertis). Rescat. Paraules clau barrejades sense solta ni volta. I apreta que fa fort.

Per la seva banda, el PP català, o de Catalunya, o de Camacho, es suma al desconcert i argumenta que els peatges que depenen de la Generalitat són tres vegades més cars que els de l’Estat, com volent dir que els 10 euros que val anar a les Garriges des de Barcelona o els sis de la Costa Brava (vies depenents de l’Estat) no són res comparats amb el ticket del túnel del Cadí o de Vallvidrera (autopistes de la Generalitat). L’exercici de demagògia resulta majúscul, ja que es tracta d’infraestructures construïdes en dècades diferents, amb períodes d’amortització ben diferents i, per tant, les seves tarifes no es poden comparar així com així, sense referenciar-les en el temps.

Avui, quan el conseller de Territori, Lluís Recoder, demanava al govern espanyol que implanti peatges tous a la resta de l’Estat com a mesura recaptatòria real, els populars catalans reaccionaven insistint que la Generalitat podria predicar amb l’exemple i flexibilitzar els seus peatges. D’aquesta manera, els eterns defensors del pagament per ús de les infraestructures s’estan escapolint de la única mesura que esdevindria una solució real per al problema: generalitzar i harmonitzar el model de pagament i mobilitat viària a Espanya. ¿Serà que el PP, tant escrupulós a Catalunya, vol preservar la gratuïtat de les vies d’alta capacitat a feus com Castella-la Manxa?

Inditex, el grup tèxtil gallec propietari de marques com Zara i Massimo Dutti, ha aconseguit avui una fita històrica: s’ha convertit en la primera empresa espanyola per capitalització borsària, per davant de l’omnipotent Telefónica.

L’imperi iniciat per Amancio Ortega amb un petit taller de roba el 1963 ja va superar a l’exmonopoli estatal durant el dia d’ahir, però Telefónica va tancar la sessió borsària de dilluns amb una capitalització lleugerament superior a la d’Inditex. En canvi la superioritat del propietari de Zara avui ja és indiscutible: Inditex val avui a borsa 43.060 milions d’euros, enfront dels 41.057 milions de Telefónica. Banco Santander completa el podi de l’Íbex-35, amb una capitalització de 40.253 milions, i el BBVA està en quarta posició, ben lluny, amb un valor de 23.855 milions.

El grup tèxtil, líder mundial en el seu sector, per davant de gegants com la sueca H&M, acumula una pujada del 10,63% a la borsa des del gener, mentre que les accions de Telefónica han perdut un 25,83% del seu valor des de principis d’any.

Tot un premi a la diversificació internacional d’aquest conglomerat empresarial que ja obté el 75% dels seus ingressos (va facturar 13.793 milions d’euros l’any passat i en va guanyar 1.932) a l’estranger, però manté les seves arrels ben ancorades a Arteixo. Per cert, només el 2011 Inditex va generar 9.374 llocs de treball fins a sumar un total de 109.512 treballadors.

Fa poques setmanes m’acomiadava des d’aquest mateix blog dels lectors de l’ARA per començar una nova etapa professional al sector públic. I ho feia emocionat pels setze mesos (els setze primers!) viscuts en aquest petit gran diari al servei d’aquest petit gran país.

Doncs vet aquí que el món gira molt de pressa, o serà que les emocions fortes creen un estat de dependència perpetu i uns vincles impossibles de trencar, que torno a ser aquí. On vull ser. A l’ARA. Amb il·lusions renovades i amb ganes d’explicar (si pot ser, de manera entenedora) aquest món boig de l’economia.

Gràcies conseller i gràcies Xavier, per l’oportunitat i la paciència. Ha estat un honor. I gràcies Carles, per deixar la porta oberta.

Som-hi.

Aquesta és, amb tota seguretat, l’entrada més prescindible, per impúdica i insubstancial, de totes les que he fet durant aquests mesos del blog Pista d’aterratge. Però també és, per a mi, la més emocionant i necessària. Avui m’acomiado del diari ARA i dels seus lectors després de 16 mesos. Uns mesos que han  passat com un sospir i que han estat frenètics, intensos, divertits, bojos, els més apassionants de la meva vida.

Vaig arribar a la redacció del carrer Diputació el 18 de novembre del 2010, deu dies abans de l’estrena del diari. I 16 mesos després l’ARA és ja una realitat ferma, consolidada. Em sento molt orgullós d’haver pogut participar en el naixement i primeres passes d’aquest petit gran diari que està al servei d’aquest petit gran país i de la seva gent.

Com a testimoni privilegiat d’aquesta intrahistòria de l’ARA us puc garantir que ens hi hem deixat la pell, que hem fet tot el que ha estat a les nostres mans i més, molt més, per estar a l’alçada de les circumstàncies. Perquè si alguna cosa ha suscitat l’ARA en els seus redactors ha estat compromís. I a més de posar-hi el coll, de treballar de valent i amb rigor, ens ho hem passat molt bé. M’ho he passat molt bé durant tots aquests mesos. I, per sobre de tot, he tingut l’honor de treballar amb un grup de professionals excepcional. Els millors companys de camí possibles.

Gràcies a tots els que heu fet possible aquest projecte: accionistes, directius, Carles, companys… Gràcies! Agraïment especial als companys d’Economia: Manel, Àlex, Elena, Ariadna, Toni i Bea. Sou collonuts.  

I gràcies a vosaltres, els lectors de l’ARA i d’aquest blog, per la vostra constància i exigència.

Ara començo una nova etapa professional al sector públic, que encaro amb il·lusió i afany de seguir aprenent. El diari ARA té encara moltes coses per explicar i ho anirà fent dia a dia, tuit a tuit. El futur del món que ens envolta, de Catalunya, el nostre. Que sigui per molts anys.

Jo potser algun dia tornaré a tenir el privilegi d’escriure en aquesta capçalera. Tant de bo. Per això prefereixo acomiadar-me de tots vosaltres amb un fins ARA.

Bona part dels opinadors que llegeixo aquests sabien ja el 2009 que Spanair tancaria irremeiablement. Em sorprèn. No perquè aquesta no fos una opció molt possible, que ho era des del primer moment (Spanair estava a un pas de la fallida a finals del 2008, quan s’hi van interessar els compradors catalans), sinó perquè durant aquests tres anys de la Spanair de tots més aviat han escassejat les veus crítiques sobre el projecte, més enllà de les destralades pròpies de la caverna mediàtica.

Spanair era un projecte de molt alt risc, però l’efecte multiplicador que podia tenir la inversió feia pensar que valia la pena. Els miracles empresarials existeixen. En aquest país en tenim molts exemples. A diferència dels miracles sobrenaturals, els econòmics no arriben encomanant-se a cap sant, sinó arremangant-se i fent els deures amb rigor i professionalitat. Penso que, a grans trets, els deures a Spanair es van fer. Però aquesta “missió colossal” (en paraules del president de l’aerolínia, Ferran Soriano) ha esdevingut inassolible. En bona part, tot s’ha de dir, per la crisi econòmica que ha impactat de forma dramàtica sobre els comptes de les companyies aèries (caiguda de la demanda, pujada brutal dels costos per l’encariment del combustible, etc). El 2011 probablement només dos aerolínies es lliurin dels números vermells: Ryanair i Vueling.

Dit això, Spanair ha fracassat. S’han de depurar responsabilitats. Però no a corre-cuita i de qualsevol manera. Ho dic perquè sembla que hi ha (alguns sectors del Govern, determinats grups mediàtics…) qui ja té una sentència ferma, i aquesta assenyala a Ferran Soriano, el president de Spanair. No em toca a mi salvar-lo de cap foguera, però em sembla un pèl tendenciós un judici exprés guiat més per les ganes d’esbandir responsabilitats d’alguns que pels errors de gestió d’uns altres. Si aquests errors de gestió han existit, que no ho sé, era obligació dels accionistes de la companyia (i en primer lloc de la Generalitat, accionista majoritari) fer canvis en la cúpula de l’empresa. Uns canvis que no es van produir. El president i el conseller delegat, el britànic Mike Szücs, que aquests dies estan donant explicacions als 2.604 empleats acomiadats són els mateixos que es van contractar a l’inici de l’aventura aèria del Govern i de (malhauradament!) molts pocs empresaris.

És cert que Spanair ha donat a Ferran Soriano una projecció i visibilitat important, però també ho és que ha estat sotmès (i encara li falta) a un desgast important pel fet de ser la cara visible d’un projecte tan peculiar. No li han faltat ofertes sucoses durant aquests tres anys per abandonar el projecte, però ha preferit no fer-ho, fins i tot quan es va veure forçat a renunciar a la cursa per la presidència del Barça, el 2010.

Espero que la compareixença parlamentària dels consellers Mas-Colell i Recoder aporti llum sobre els darrers mesos de vida de Spanair. En qualsevol cas, els 140 milions d’euros aportats per la Generalitat a Spanair des del 2009 no em semblen mal invertits (sempre que s’hagi seguit amb professionalitat el destí de la inversió, i no només amb el cor), malgrat produir-se en època de crisi i retallades. De fet, penso que tant el tripartit com l’actual Govern han pecat en algunes ocasions de falta de valentia a l’hora d’explicar el projecte. Aquests 140 milions (poca cosa comparat amb els 16.000 milions que acabarà costant la línia 9 del metro de Barcelona, per exemple) han estat una inversió fallida, però no inútil. Perquè valia la pena intentar-ho. Perquè al Prat ara hi ha més connexions intercontinentals que fa tres anys i en part és gràcies a Spanair (la ruta a Sao Paulo, replicada per Iberia, és un clar exemple). I perquè, tot i la dramàtica situació dels 2.604 acomiadats, el cert és que tots els empleats (més els 2.000 treballadors de l’empresa de serveis de terra Newco que treballaven exclusivament per Spanair) haurien estat acomiadats fa tres anys si no hagués arribat un comprador per Spanair. Quan s’ha estalviat el govern espanyol en subsidis d’atur?

La fi de Spanair no ha de ser la fi de l’aspiració de convertir l’aeroport de Barcelona en un hub (centre de connexió de vols) intercontinental, que en bona part depén del mapa aeroportuari que decideixi la nova ministra de Foment, Ana Pastor. En qualsevol cas, sempre caldrà una aerolínia que aposti sense manies per Barcelona, com fa Air France-KLM per París i Àmsterdam, Lufthansa per Frànkfurt i Munich, i IAG (Iberia-British) per Londres i Madrid.

Tranquils. Aquesta no és una entrada spam. Neix d’una pregunta que feia temps que em formulava i que mai acabava de resoldre: qui guanya diners amb això del correu spam? Em va assaltar el dubte fa uns dies quan intentava fer neteja al meu compte de correu personal. Estava infestat d’invitacions a allargar el meu penis (assumpte: Enlarge your penis). En un primer moment em va sorprendre. No pròpiament pel curiós suggeriment, sinó perquè clarament li ha guanyat la partida a les ofertes de Viagra. Serà per la taxa farmacèutica de la Generalitat?

Al llegir una mica sobre la matèria el primer que m’ha sorprès és la varietat de fórmules de correu spam: estafes emmascarades en targeta de felicitació, crides del tipus “mira això!”, descomptes, títols acadèmics, casinos online, ofertes de feina, novia russa o l’estafa nigeriana o 419 (en al·lusió a l’article del codi penal nigerià que viola), que es basa en il·lusionar a la víctima amb una fortuna inexistent i persuadir-la que pagui una suma de diners per avançat.

Segons l’empresa especialitzada GData, més del 80% del tràfic mundial de correus electrònics són spam. És a dir, cada dia circulen prop de 142.000 milions de correus electrònics no desitjats. L’atractiu per als seus promotors (que estan entrant amb força a xarxes socials com Facebook i Twitter) s’explica per la llaminera relació cost-benefici. Podem enviar un milió de missatges per només 399 dòlars (313 euros), segons el proveïdor que es triï, encara que també es troben ofertes que permeten enviar dos milions de correus electrònics a meitat de preu.

També es troben disponibles llistats d’adreces en funció del públic específic a què vagi dirigit el correu brossa, per exemple, de persones aficionades als jocs en línia, d’una regió geogràfica en particular o moltes altres categories.

El correu spam s’envia principalment a través de botnets, xarxes d’ordinadors infestats que s’executen de forma automàtica. Així, un operador amb una petita xarxa d’uns 20.000 ordinadors zombis i una taxa de dos correus electrònics per segon per cada bot actiu, pot necessitar només 25 segons per enviar un milió de correus electrònics. Per tant, l’operador d’aquesta botnet relativament petita podria guanyar uns 57.000 dòlars (45.000 euros) per cada hora de funcionament.

Segons la firma Messagelabs Intelligence, els principals botnets del 2010 van ser Rustock, Grum, Cutwail, Maazbeen i Mega-D. Aquests noms corresponen a xarxes organitzades de spammers que operen per tot el món.

L’any passat van ser els controladors aeris. Aquest any, els pilots d’Iberia. Dos col·lectius, dues castes, que s’aferren als seus privilegis adquirits al llarg dels anys i que ara esdevenen anacrònics. No només s’hi aferren sinó que opten per agafar d’hostatges els milers de passatgers que volen durant les vacances de Nadal.

Els pilots d’Iberia, representat pel totpoderós sindicat Sepla, es neguen a cedir quotes de poder. L’exmonopoli aeri espanyol ha vist que, per sobreviure, ha d’adaptar la seva estructura de costos, heretada d’altres temps, temps en què els hotels de cinc estrelles i els millors restaurants eren el peatge que havien de pagar les companyies aèries per tenir als seus lluny de casa. Avui dia, amb bitllets d’anada i tornada a París per vint euros, el panorama és completament diferent. I les aerolínies, si volen mantenir el vol, han de prendre mesures, i mesures dràstiques. Moltes ja ho han fet. Altres ho han anat demorant i han caigut en la bancarrota. És el cas d’American Airlines, durant dècades la primera aerolínia del món, que fa unes setmanes va suspendre pagaments.

Iberia ha optat per crear la filial de baix cost Iberia Express per intentar aturar les pèrdues que li provoquen les rutes de curt i mig radi (a causa de la competència de companyies com Ryanair i easyJet), un negoci clau per alimentar les rutes transoceàniques, l’autèntic negoci per les aerolínies tradicionals. Rebaixar costos és, doncs, un imperatiu. I els pilots ho saben. No obstant, es neguen a fer el que sí han fet milers de funcionaris i treballadors d’empreses privades. Una dada: Iberia va gastar en salaris 1.294 milions d’euros (998 estrictament en sous i 296 milions més en càrregues socials). Si aquesta xifra es suma als 1.071 milions d’euros de combustible resulta una xifra astronòmica que contrasta amb la sensibilitat creixent dels passatgers al preu del bitllet.

El tractament que alguns mitjans de comunicació han conferit a l’indult del govern espanyol en funcions al conseller delegat de Banco Santander, Alfredo Sáenz, m’ha fet sentir vergonya aliena. Pocs diaris (per no dir cap) han tractat a fons aquest tema.

El gran diari de referència a Espanya, El País, va despatxar la informació amb una capçalera de quatre mitges columnes, mentre El Mundo va tractar la notícia a doble pàgina. L’ABC, capçalera; La Razón, dues columnes. Perdoneu l’autobombo, però em consola veure com l’ARA va ser possiblement el diari editat a Catalunya que va explicar de forma més exhaustiva l’afer (El Periódico va dedicar tres mitges columnes com a complement a un altre article i La Vanguardia va fer una capçalera).

Em sembla especialment sagnant el cas dels diaris econòmics. Un d’ells, el líder indiscutible del mercat, pràcticament amaga la informació en un text a dues columnes (quan sovint fins i tot obre la secció de Finances amb emissions de cèdules hipotecàries de la mateixa entitat). Dos apunts aclaridors. Primer: El mateix dia, el mateix rotatiu llueix sis pàgines abans un reportatge a una pàgina sobre el mundial de Fórmula 1 patrocinada pel Santander. Segons: També el mateix dia el mateix diari destina més espai a l’escàndol de les pensions de directius de Caixa Penedès (un tema certament escandalós, però m’agradaria veure com s’hagués tractat si hagués afectat a entitats financeres més poderoses).

Banco Santander va destinar 634 milions d’euros a publicitat durant l’any passat, segons l’informe anual del banc presidit per Emilio Botín. No voldria semblar ingenu. Tots tenim les nostres misèries, però evidenciar-les d’aquesta manera em sembla un insult a la professió i, sobretot, als lectors.

No voldria ser jo qui jutgés a Alfredo Sáenz. Tampoc cal. Ja ha estat condemnat pel Tribunal Suprem per un delicte d’acusació falsa contra uns creditors del Banesto, entitat de la qual n’era president. Les principals associacions de jutges van criticar la mesura unilateral del govern espanyol i van demanar explicacions sobre les motivacions de l’indult. No crec que arribin mai.

M’esgarrifa especialment el cinisme exhibit en aquest indult pel PSOE. Alfredo Pérez Rubalcaba es va passar bona part de la campanya a les eleccions generals del 20-N atiant el populisme contra la banca, parlant de nous impostos especials per als banquers i poc menys que demonitzant-los en el seu forçat gir a l’esquerra. Al PP, ni dir-ho, li ha anat fenomenal que hagin estat els socialistes els que han assumit aquesta incòmode decisió.

Fora dels diaris queden els interessos creuats dels bancs amb els partits polítics. Per exemple: El Tribunal de Comptes va publicar que tenia dubtes sobre un deute de 12 milions d’euros que el PSOE arrossegava amb el Santander des del 1987 i que el 2006 es va refinançar (no se sap si condonar).

Alfredo Sáenz, de 69 anys i conseller delegat del Santander des del 2002, és el banquer més ben pagat d’Espanya. L’any passat va rebre un sou de 9,179 milions d’euros. L’indult del govern suposa que pot mantenir-se en el càrrec, al no veure’s compromesa formalment l’”honorabilitat” que exigeix el Banc d’Espanya als directius de la banca.