Martín Pérez. Director del Festival Cap Roig
"Julio Iglesias diu que no hi ha millor lloc per cantar que els jardins de Cap Roig"
29/06/2011
22:10
P. Alegre.- Els concerts en grans superfícies són els que donen més diners, però on prefereixen cantar els artistes? Martín Pérez, director del Festival Cap Roig, ho té clar: a Calella de Palafrugell. Un entorn idíl·lic i un públic limitat i cívic la converteixen en la cita preferida d'estrelles internacionals com ara Julio Iglesias. El
cartell d'aquest any torna a ser de luxe.
--Com es prepara el Cap Roig d’enguany?
--Hi ha una gran alegria en un moment tant difícil per a tots, tal i com està l’economia d’aquest país. Portem, per aquestes dates, set mil entrades venudes més que l’any passat, que va ser un gran exercici, però aquest ja estem en les 24.000 entrades venudes, quan l’any passat eren 17.000. Per al nostre festival, que les entrades es venen d’una en una i no hi ha un abonament, que set mil persones més a aquestes alçades hagin decidit venir-hi, és una molt bona notícia.
--L’any passat van inaugurar una sèrie d’activitats paral•leles al Festival, repetiran aquest any l’experiència?
--És un camí que vam encetar l’any passat i aquest hi haurà tres conferències molt interessants. Tenim l’escriptora Isabel Clara Simó, un altre dia vindrà la doctora Anna Veiga i un altre dia vindrà Xavier Gramona, és a dir, una escriptora, una científica i una persona del mon del vi i el cava tant important com el propietari de la bodega Gramona. Que estiguin amb nosaltres és una alegria i una forma de fer festival. Em sembla molt i molt important que la paraula, que també és cultura, hi sigui al costat de la música.
--Com s’aconsegueix que artistes de talla mundial s’apropin a la província de Girona per actuar, perquè any rere any hi ha un cartell de luxe?
--Nosaltres tenim un cert prestigi. Això s’ha quedat petit davant el prestigi que s’ha aconseguit que tingui el festival. El prestigi el porten els noms que passen per l’escenari, i aquestos, com els nens que van al col•legi, parlen amb els seus companys. Molts dels artistes es coneixen, o comparteixen representant, etc. Hi ha una cosa afegida i és que ells, quan marxen, almenys els que jo sé, se’n van amb una gran satisfacció per haver estat a Cap Roig, que és una finca impressionant. És molt difícil competir amb les grans ciutats. Quan parles amb un artista internacional i t’està dient si va a París o a Cap Roig, ho tens difícil, però nosaltres tractem d’apropar-nos a ells i fer-los entendre que és Cap Roig, si no ho sap. Intentar fer-li maco el ninot perquè vingui. No és fàcil. Si dius Calella de Palafrugell, no ho troben al mapa, i si ho fan, et pregunten si hi caben 2.000 persones. És molt dificultós, però és part de la feina.
No diré el nom, perquè no puc encara, però un artista que vindrà l’any que ve, de l’alçada dels artistes d’aquest any, de l’alçada d’Sting o Tom Jones, ha contestat per email: “aquest festival és aquell que passa en aquest jardí tan maco?”. Sí, és aquest.
Un dels secrets del Festival és fer les coses fora de mesura. Si tu portes a Sting, el normal és portar-lo al Palau Sant Jordi. Si el fiques davant dues mil persones, estàs oferint al públic una cosa excepcional. Però això té un efecte mirall, que és que el artista també es troba davant de dos mil. L’experiència és maca per a l’artista, perquè quan tenen 18.000 persones davant, la comunicació directa amb el públic és molt difícil. Els hi costa molt arribar al noi que tenen a 200 metres. El seu angle visual té coses fora de l’escenari. Aquí no. Tenim un escenari gegant. Miris on miris l’escenari se’t menja.
Portar-los no és fàcil, però els primers anys vaig buscar la complicitat de Josep Carreras. Quan em van encarregar això, vaig parlar amb ell i li vaig dir que havia de venir. Va venir els primers set anys! Quan anava a parlar amb Liza Minelli i li feia saber que vindria Josep Carreras, ella es mostrava més interessada, perquè si va Carreras hi ha una lectura subliminal per a la senyora Minelli, per a Bob Dylan, que això funcionarà molt bé, sinó no hi va.
--Ara sembla que el testimoni del Carreras l’ha recollit Julio Iglesias, que porta tres anys venint i fins i tot és ell qui ho demana...
--Així és. He de reconèixer que hi ha artistes de la meva corda i altres menys de la meva corda. Amb el senyor Julio Iglesias m’he anat fent de la seva corda amb el pas dels anys. El públic no pot sortir més content dels seus concerts. Venir quatre anys, amb dues actuacions per any, un artista internacional d’aquest nivell, és un èxit.
L’altre dia, Julio Iglesias va oferir una roda de premsa als Estats Units, que és on viu, per presentar el seu darrer treball, que és un disc que ha gravat molt important, amb 131 cançons; i quan li van preguntar pel Festival de Miami i el de Nova York, que són molt importants, ell va contestar que són grans festivals, no obstant, el millor festival del món se’n fa a Espanya, a Calella de Palafrugell, a Girona. Això té molta importància, perquè aquesta entrevista ha sortit al Japó, ha sortit a Sud-àfrica... Aquesta és una publicitat que no es pot pagar. Ell ve a Cap Roig amb molta voluntat, cobrant menys de la meitat del que cobra normalment per cantar, perquè ell diu que no hi ha millor lloc per cantar que els jardins de Cap Roig. Ell parla d’aquesta connexió amb el públic, de la proximitat, perquè està acostumat als grans escenaris. Et parla del cel, de la lluna, del mar que veu. Tot això, també per a un artista que dona la volta al món, normalment els deixa bocabadats. Dic normalment perquè no tots estiguessin en la disposició de ficar-se en el terreny. La meva feina, quan arriba l’estiu, és que l’artista sàpiga on està. Perquè, si aconsegueixo que l’artista doni una passejada pel jardí, quan arriben a l’escenari ho fan diferent. Hi ha altres, que és molt respectable, que arriben del cotxe, s’amaguen al camerino i pugen a l’escenari, però no saben on estan. Desprès es queden bocabadats, però no han vist aquella vista del Mediterrani, de las caletes, de la Costa Brava. Altres si, per exemple Julio Iglesias. Any rere any, la passejada, malgrat que li costa perquè té la cama malament, no se la treu ningú. Parlo del Julio perquè m’han preguntat per ell, però podria parlar d’altres.
--Han notat algun canvi de passar del patrocini de Caixa Girona a la Caixa, que ha absorbit a la primera?
--Si, en varis sentits. Hem canviat d’un vaixell fantàstic a un transatlàntic bestial. Hem passat a un vaixell 72 vegades més gran. La veritat és que la Caixa és una entitat per treure’t el barret. Nosaltres ens fem mans i mànigues per arribar al seu nivell d’excel•lència. Comprenc que la Caixa vagi bé perquè se’n prenen les coses com si els hi anés la vida, i això ajuda molt. Anem en un vaixell molt gros, però del primer a l’últim s’impliquen, tots són molt professionals. Ells, a més, miren al futur. La seva intenció, com ja han manifestat públicament, és que aquest festival sigui el millor d’Europa. Si hi ha un vaixell amb el que puguem travessar aquesta mar brava que hi ha en aquest moments, és la Caixa. Un vaixell més gros i més ben dirigit no el hi trobarem. Estem molt contents.
