Opinió

Finalitza una setmana extremadament complexa farcida de sentiments contraposats: preocupació, incertesa, perplexitat, angoixa, tristor i alegria per les bones noticies que passen sovint desapercebudes. Els fets que generaven aquests sentiments són subjectes d’esser analitzats amb cura per extreure d’ells ensenyances útils per l’esdevenidor. Entre aquests fets que evidencien la necessitat de canvis importants hom recorda el contingut del darrer document del Banc Mundial “Perspectives Econòmiques Mundials”, en el que s’explica que els països en via de desenvolupament estan assolint el límit de la seva capacitat de creixement, essent el nou repte a afrontar la sostenibilitat; l’atemptat a Oslo sorgit del fanatisme que porta a la intolerància i al dolor col•lectiu; la dimissió del president Camps atrapat entre reconèixer haver mentit, o declarar-se innocent i afrontar el desprestigi de la Generalitat asseient-se al banc dels acusats; també el increment en un 23,2% de la participació catalana en el 7è programa marc europeu, evidenciant la importància dels esforços en R+D pel progrés; la forma d’actuar dels líders europeus salvant l’euro, gairebé la Unió, en l’últim instant, unes actuacions que aporten enormes beneficis als especuladors; finalment el fet que sumant voluntats i treballant conjuntament amb esforç i intel•ligència l’èxit arriba, l’acord relatiu al Mobile World Congress és una evidencia. Tot un conjunt de fets que han omplert milers de pàgines dels mitjans de comunicació, hores de debats en ràdio i televisió, i desenes de milers de missatges en les xarxes socials.

Però entre les noticies publicades la darrera setmana una va passar amb poc impacte, em refereixo a l’informe sobre ocupació femenina publicat per CCOO, el qual, basant-se amb dades de l’enquesta d’estructura salarial elaborada per el Institut Nacional d’Estadística, explica que el salari mig de les dones a l’Estat espanyol és el 78% el dels homes, tot indicant que la diferencia salarial s’havia ampliat en els darrers anys. Un menor salari, si bé amb diferencies notòries, en tots els sectors econòmics i en totes les posicions de les organitzacions.

Llegir la informació de CCOO em portà a la memòria la "Declaració de Seneca Falls" del 1848 sobre els drets de la dona als Estats Units, en ella es denuncià les restriccions a les quals estaven sotmeses les dones, i en la que, entre altres coses, deia: “Totes les lleis que impedeixin que la dona ocupi en la societat la posició que la seva consciència li dicti, o que la situï en una posició inferior a la de l'home, són contràries al precepte de la naturalesa i, per tant, no tenen ni força ni autoritat”. Una declaració complementada, 20 anys més tard, pel filòsof John Stuart Mill amb el llibre “la submissió de les dones”, el qual s'inicia amb una afirmació que, acceptant-la, hauria de guiar les nostres obres i emmarcar les nostres decisions: “El principi que regula les relacions socials vigents entre els dos sexes és injust per si mateix i és, en els nostres temps, un dels més importants obstacles al desenvolupament humà. Hauria d’esser substituït per un principi d’igualtat perfecta, que no reconegui poder, ni privilegi, ni desavantatge a cap de les parts”.

En els 130 anys transcorreguts des de la publicació de l’obra de Mill, molt s’ha progressat en la igualtat de gènere, però el desequilibri entre homes i dones segueix existint com s’explicita reiteradament. Ho feia darrerament la International Women's Media Foundation al indicar que el 73% dels càrrecs directius en els mitjans de comunicació són ocupats per homes. També ho ha fet en diverses ocasions l’OIT afirmant que si bé les dones avui en dia tenen la millor preparació i ocupen més llocs de treball que mai, existeix discriminació en els llocs de major nivell. I recentment ens ho recordava el Parlament Europeu en aprovar l’informe en el qual es demana a la Comissió Europea que introdueixi quotes de representació femenina en els quadres directius de les empreses (30% pel 2015, i 40% per 2020). Els obstacles derivats de prejudicis culturals i psicològics que dificulten que les dones ocupin llocs d'alta direcció, la "barrera invisible" denunciada als Estats Units a la dècada de 1970, segueix present en la pressa de decisions.

En referència a Espanya, complementàriament a l’informe de CCOO cal recordar el International Business Report, elaborat per Grant Thornton, on s’indica que les dones ocupen el 22% dels càrrecs directius en les empreses, 3 punts percentuals més que la mitjana mundial i un punt percentual menys que a la Unió Europea. Certament un percentatge que ha millorat si considerem que al 2004 era sols del 14%. Però aquesta millora no amaga que les dones són el 43% de la població, i el 54% dels universitaris, conseqüentment el desequilibri és més que notori. Tenim doncs un llarg camí a recorre per eliminar les actituds existents, que castiguen a les dones tant en retribució salarial com en els ascensos cap a llocs de més responsabilitat.

Acceptant que l’activitat diària flueix acceleradament, i l’elevat volum d’informació que rebem impedeixen efectuar les anàlisis que ens mostren el camí dels requerits canvis, caldria reconèixer que diferenciar per gènere no és sols menystenir la dona, és una injustícia inadmissible a la qual hem de posar fi d’una vegada per totes, tot rebutjant la poca atenció que es presta a aquestes informacions, especialment quant és un fet denunciat des de fa segles. Hem de capgirar la situació, conseqüentment en aquests moments difícils per la Unió Europea arran dels problemes del dèficit, del sistema financer, dels baixos nivells de creixement, de pèrdua de pes en l’economia mundial, i amb unes taxes d’atur elevades, hem d’estar especialment amatents en evitar que la igualtat de gènere retrocedeixi. Impedir-ho és una exigència per eliminar un dels “més importants obstacles al desenvolupament humà”.