M'escriu una dona, G., tan catalana com vosaltres i com jo, que se'm fa encara més pròxima perquè intueixo que viu en un entorn, per cultura, i per estatus social, similar al meu. De correus de lectors en rebo molts últimament, però cap com aquest.

El missatge porta per títol “SOS” i està escrit de pressa, com amb urgència. Comença dient que no parla per ella, perquè la seva vida, diu ella que està construïda a base de pallisses i que ja no val res. Demana ajuda per als seus fills perquè, segons paraules seves, la justícia permet que els maltractin. Tenen 7 i 10 anys i, quan se'n van de cap de setmana amb el pare, explica que ell els tanca en una habitació i “els fa veure coses que els nens no han de veure” –i em posa com a exemple l'exhibicionisme. Diu que els deixa sense menjar tot el dia i, continua explicant-me, ha arribat fins a l'extrem de circular amb cotxe amb els nens tancats a dintre del maleter. Aquest últim fet, ha propiciat que la mare el denunciés i no li deixés més els nens desafiant les ordres judicials; i segons diu, per culpa d'això l'han condemnat i ara es troba que no pot protegir més els seus fills.

Després de mostrar-me el procediment d'una justícia que, als seus ulls, no funciona com ha de funcionar, em diu el més esfereïdor de tot plegat que per a mi és el quid de la qüestió i és on volia anar a parar: “Jo no entenc com no els veuen venir, són tots del mateix patró i fan el mateix: és igual que sigui un economista amb màster en ESADE com el nostre, o un cambrer...”. Em fa pensar en aquella pel·lícula de la invasió dels ultracossos: qualsevol pot ser-ho, sembla que n'estem envoltats. Vés a saber si ho és el veí amable, el cosí, el company de feina, l'amic... o potser el que tenim a dintre casa, i només nosaltres sabem que vivim en un infern.

I mentre tot això passa, mentre hi ha nens i mares que viuen en autèntiques cases de la por,   nosaltres, els altres, potser marxarem de vacances o simplement continuarem vivint les nostres vides sense malsons terrorífics. I, com deia Joan Salvat Papasseit, “oblidarem els pobres –i tan pobres com som”. I serem incapaços de protegir els indefensos dels monstres que entre tots hem creat; monstres tan semblants als humans que no sabem ni identificar ni desemmascarar.

Per pensar-hi. Bon estiu.