A Vic necessitem reorientar el nostre model de convivència i seguretat. Amb més imaginació que diners hem de fer possible un model que tingui com a objectiu final l’excel•lència convivencial.

Això sí, cap partit polític, ni tampoc cap entitat i/o associació, ni tan sols el propi Ajuntament per si sol pot liderar en solitari aquest gran repte. Ni construir-lo fent exclusions d’entrada. Totes i tots ens hi hem d’implicar. No és fàcil. Tot al contrari. Però sense prejudicis i dient les coses pel seu nom ens en sortirem.

A Vic de moment hi ha pau social, cert, però també hi ha alguns problemes de convivència. De petit format, sí, però prou importants com per ser la nostra primera prioritat. Sovint detectats i malauradament ja enquistats necessiten d’un pla de xoc i una millor coordinació dels instruments que tenim a l’abast per combatre’ls. Són aquestes disfuncions endèmiques les que han estat altaveus de rumors, poques vegades certs, moltes vegades falsos, que no han ajudat a construir un model basat en la confiança i en l’autoritat democràtica.

Encara som a temps a donar-hi la volta. És l’última oportunitat. Hem començat a treballar en un nou model de convivència i seguretat que posi ordre, racionalitzi recursos i mancomuni esforços (també a nivell comarcal, si cal) i que resti obert, mitjançant un consell públic de convivència i seguretat, a la participació de tothom a partir de la pròxima tardor. Un model que posarà en valor els seus diferents però coordinats protagonistes (Guàrdia Urbana, mediadors, agents cívics i educadors de carrer) i on l’actuació transversal i el flux d’informació farà possible treballar per assumir un dels reptes que té plantejats la ciutat: ser referent nacional en l’excel•lència convivencial.