La Junta de Sandro Rosell ha tingut moltes setmanes i mesos per exercir l’acció de responsabilitat en contra dels membres de la darrera directiva de Joan Laporta però, casualitats del destí, ha anat al jutjat a presentar-la al mateix dia que s’havia de publicar la sentència pel cas Hisenda i a dir-ho unes quantes hores després que se sabés que l’expresident Josep Lluís Núñez i el seu fill han estat condemnats a 6 anys de presó i dos milions d’euros de multa. Hi ha casualitats ben casuals en aquesta vida.

Els més malpensats poden concloure que la coincidència ha estat volguda, com per desviar l’atenció, però com que es tractaria d’una maniobra tan burda i inútil, de tan ridícula i absurda com fóra, jo més m’estimo pensar que ha estat una coincidència inevitable i també vull creure que si haguessin pogut se l’haurien estalviat i tot.

Rosell havia d’exercir l’acció de responsabilitat per mandat de l’assemblea de compromissaris. Si hi havia res a retreure és que feia tard. Una altra cosa ben diferent és estimar que més que d’un acte de responsabilitat es tracta d’una irresponsabilitat. Per tres raons, almenys. Si institucionalment convenia o no és ben dubtós, tant que el mateix president Rosell, alhora de votar-ho, se’n va rentar les mans. Després, hi ha dubtes més que raonables sobre si la demanda té prou fonament: els 47,6 milions d’euros de pèrdues reclamats surten de sumar els nou advertiments i incerteses apreciades pels auditors, que s’ha de veure si es poden considerar com a pèrdues reals o bé només són un canvi de criteri comptable. I, finalment, com que tot plegat s’origina en la decisió de carregar a l’expresident Joan Gaspart 60 milions de pèrdues per la devaluació de la plantilla heretada el 2003, i aquella operació comptable la va avalar el mateix Sandro Rosell amb un informe fet i signat amb Txiki Begiristain, costa d’imaginar que els únics responsables del forat, si hi és, sigui la darrera junta directiva de Laporta. Però, ja ho diran els jutges que hagin de dirimir l’esbatussada judicial.

Del cas d’Hisenda que implica l’expresident més expresident del tots, pels 22 anys que va ocupar el càrrec i pel silenci tan sorollós que emet des que ja no l’ocupa i el seu nom adjectiva el Museu del FC Barcelona, sense voler entrar en el moll de la sentència i l’afer, el que s’ha de lamentar és que la justícia hagi trigat tants anys a resoldre’l. Perquè quan la justícia és tan lenta deixa de ser justa. La comparació amb la sort de l’exministre José Borrell és flagrant. No ha estat condemnat, però era el responsable polític de la cúpula de la hisenda de Barcelona i, en conseqüència, el cas li va costar la carrera de manera immediata. En canvi, han hagut de passar dotze anys perquè els responsables del cas siguin condemnats. I encara hi haurà els recursos al Suprem.