L’expressió “oasi català” ve de lluny. Segons sembla, diuen i documenten, va aparèixer per primera vegada a la premsa espanyola i la catalana a començament de 1936. Mentre a Espanya les que aviat rebrien el non de “milícies auxiliars” dels militars rebels multiplicaven la sedició i els atemptats, a Catalunya hi havia una pau aparent. Un “oasi” que l’esclat del conflicte bèl·lic aviat va transformar en jungla. El concepte es va actualitzar fa alguns anys, però des del primer moment ha tingut una connotació irònica i pejorativa. A Madrid, convertida de fa temps en dues trinxeres ideològiques i periodístiques, se’n foten. Proclamen que l’“oasi català” és, en realitat, una bassa pudent on els uns tapen els pecats dels altres perquè els propis no quedin en evidència. No seria rar que fins i tot els mateixos que l’escarneixin, aquest “oasi”, haguessin estat els que van repescar-lo en algun manual d’història.

Aquests dies, arran del cas d’Hisenda, l’oasi ha tornat. Diaris de Madrid i –ai!- de Barcelona n’han recuperat l’expressió. La sentència que condemna alguns empresaris i el nucli dur de la delegació del ministeri a Barcelona ha tornat a donar la coartada per evidenciar, amb gust i regust dolç, que Catalunya és un desastre. La sentència contra Josep Lluís Núñez –presentat fins a l’agonia com a “president del Barça”; ¿farien igual amb Florentino Pérez?- se suma al cas Millet i al cas Pretòria. Analistes i columnistes forans i propis, convençuts de la malícia implícita dels catalans, que no admet comparació ibèrica, han tornat a proclamar que aquest país, més que oasi, és “un fangar”. De mosquits, més aviat, sí que n’hi ha.

Ningú pot presentar Catalunya com a model de res. En tot cas, aquest país podria guanyar algun concurs del fava que més paga. Empresaris, autònoms, obrers i polítics catalans són, si fa no fa, tan bons o tan dolents com els d’altres parts del món. Ni Catalunya ha de donar lliçons ni els altres li n’haurien de donar tampoc. Sobretot, perquè són tramposes. Fan pudor colonial. Els analistes, contertulians o columnistes que parlen d’“oasi” fora de Catalunya en realitat el que volen demostrar és que ningú se’n pot refiar. Que aquest país necessita tutela, control, dominació. Els que perpetren ells mateixos. Els qui repeteixen la mateixa expressió ací dins o els són còmplices o són imbècils.