Les matances comeses per Anders Behring Breivik no només han sobtat i creat un daltabaix a Noruega, paradigma de societat nòrdica, democràtica i pacífica. Els mitjans europeus han dit que aquests fets han posat també en evidència el que molts sabíem, però que cap autoritat ni creador d’opinió, o molts, ben pocs, havien tingut present.
Encara ara, les paraules terrorista o terrorisme es fan servir habitualment com a adjectius afegits, secundaris en la definició del personatge com a element de la “extrema dreta”. Les paraules i el seu ordre no són neutrals, i aquesta gairebé unanimitat sembla alleujar la definició de Breivik, com d’altres en altres moments i llocs, situant-los en un esglaó de desqulificació inferior als anomenats directament terroristes, ara sobretot islàmics.
També, quan forces nacionalistes del País Basc, de trajectòria democràtica impecable, repeteixen que cal condemnar “tota mena” d’aquestes orgies de violència, i rescabalar a totes les víctimes, sovint reben el rebuig frontal d’opinadors i polítics benpensants majoritaris a la Península.
S’han oblidat els asassinats dels advocats laboralistes del despatx del carrer Atocha de Madrid, els de Montejurra quan sota el paraigua de Sixto, pretendent carlí acabat de trobar pel franqusime van atacar els seguidors del peculiar aspirant Carles Hug. Ja en el País Basc, tampoc no es tenen presents, o es volen ignorar, les bombes i morts a trets dels predecessors dels GAL, triple A i “Comandos anticapitalistas, entre d’altres, amb víctimes innocents per desenes, i s’ha abaixat el teló sobre la negra història dels Grups Antiterroristes d’Alliberament, més recents, entre el 1983 i el 1987.
En les manifestacions transversals de protesta contra aquelles accions, també i sempre atribuïdes a l’extrema dreta, o grups sense control, i mai de terrorisme ni als mateixos tribunals, la gent cridava l’eslògan “de dia uniformats, de nit incontrolats” en referència, que es demostraria encertada, a membres de les forces i cossos de seguretat de l’Estat.
La crisi, la por a la immigració i a la radicalitat islamista i a d’altres minoritàries que es manifesten matant, han donat ales als moviments de l’altre extrem, xenòfobs, intolerants integrals, que són el cor de moviments populistes d’èxit creixent a les urnes en els diversos països, de llarga tradició democràtica, al conjunt de la vella Europa.
És cert que al País Basc i a la resta d’Espanya fa més de vint anys que va parar aquest altre terrorisme organitzat des del franquisme, el neofranquisme o, per a més vergonya, des de dirigents impròpiament definits com a socialistes. En fa menys que ETA va deixar de matar. I tan de bo uns i altres hagin aturat del tot i per sempre la barbàrie injustificable.
Resta, però, aquesta gens dissimulada tendència a alleujar les accions, fins i tot penalment, de grups neonazis i de ideologies similars, que reben –si les arriben a rebre- condemnes ridícules comparades amb les aplicades als altres apologistes, o membres d’aquests potencials terroristes, sobretot si es compara amb la justa duresa de les penes a d’altres. I encara queden, en la legalitat, partits de vocació directament antidemocràtics i de plantejaments tan violents com la “dialèctica de les pistoles” funcionant en tota llibertat. D’extrema dreta.
