Jordi Pujol està treballant per la independència. O almenys això diu: "Hem de posar les bases perquè quan es decideixi sortir d'Espanya ho haurem de fer bé", advertia aquest cap de setmana a les joventuts del seu partit. Es tracta d'una afirmació inequívoca, allunyada de l'ambigüitat estructural del discurs polític de l'home que va presidir aquest país durant 23 anys. No especula, està tocant el timbal.

Aquest gir de Pujol és tan pronunciat que necessita justificació. I, davant de la importància del personatge, hi ha tres tipus d'anàlisis. L'un és la descripció d'un cínic, Jordi Pujol s'hauria convertit, voluntàriament, en el contrapunt necessari de Duran Lleida per tal de col·locar Artur Mas en la centralitat del catalanisme. El segon és determinista, el catalanisme ja no pot continuar confiant en que arribarà una Espanya diferent de la real i tothom, en bloc, haurà d'evolucionar de la mateixa manera que Pujol. El tercer grup explica la conversió independentista per motius de caire egoïsta, com atraure l'atenció mediàtica respecte a la seva figura.

Probablement cap de les tres explicacions és del tot mentida. Però un personatge tan calculador com Pujol no pot actuar frívolament en benefici de l'extensió social de l'independentisme. Així que les motivacions són el que menys importa, l'impacte social de l'últim Pujol és profund i liquida els darrers ancoratges autonomistes.