La setmana passada estava amb l’Isidor, que és el meu millor amic, i de fet l’únic que tinc. L’Isidor es caracteritza per ser absolutament invisible i aparèixer únicament dos cops l’any per conversar llargament amb mi. Només d’arribar ja vaig intuir-li un posat estrany i és que no només venia anormalment alterat sinó que en aquesta ocasió havia traçat tot un discurs hipotètic de manipulació mediàtica a través del fil musical que es delia per contar-me. Una trama secreta envoltada per l’ombra del misteri que s’havia gestat ni més ni menys que a la tercera planta subterrània dels estudis de TV3 a Sant Joan Despí.

L’“Operació Istiu”, així és com l’havia batejat Mònica Tarribas, el cervell de tot el moviment, tenia com a premissa fonamental la revitalització de l’economia europea a partir d’un pla macabre que s’hauria de portar a terme a través d’un entramat de peces musicals la funció de les quals seria únicament la d’exterminar neurones humanes aconseguint així que la raó estalviadora deixés d’imperar i es desenfrenés en una orgia de consumisme extàtic. L’Isidor n’estava convençut i jo que sempre he estat fascinat per tot el que pogués assimilar-se mínimament al secretisme soviètic vaig parar-hi l’orella emocionat.

Segons l’Isidor hi havia una matriu inicial que s’utilitzava com a eix vertebrador dels altres atacs musicals i essent la televisió el mitjà més capacitat per escampar aquest fi era de l’opinió que el germen s’havia llençat ni més ni menys que incrustat maquiavèlicament a la lletra de la cançó de l’estiu de TV3.

“Kamon B.I.B deixa-ho tot i puja al tren aquest Istiu”. Així comença aquesta arma ferotge i devastadora: invocant un ésser esdevingut de la unió metafísica entre tutan-Kamon i Jesús de Natzaret inscrit a la  BIB.lia.

L’Isidor havia arribat a deduir que les lletres que se suprimien en el missatge encriptat, a saber “Tutan” i “lia” eren la part noble i de bonança d’ambdós mons espirituals i que no interessaven per res als fins perversos de l’Operació Istiu, era per això que les havien desestimat.

“Deixa-ho tot i puja al tren”, prossegueix l’atac neuronal. En aquest punt va haver de reconèixer que no s’havia decantat encara per cap de les dues possibilitats que havia arribat a plantejar. O bé era una crida directe a engrandir el col•lectiu gay, conegut sempre (o si més no fins l’arribada de l’estat crític) per rendir de manera excelsa en termes de consum o bé era un vincle a una altra peca musical elaborada per eliminar la capacitat neuronal humana. Una peça que només s’hauria pogut gestar “deixant-ho tot” (la credibilitat principalment) i “agafant el tren”.

Una cançó tal que en escoltar-la els consumidors embogissin per beure fins veure l’Estrella de la migranya. Sense aquesta explicació no es podria comprendre que un francès nouvingut a Catalunya fundés una empresa cervesera considerada autòctona i que anys més tard, sota la metàfora del tren, aquesta mateixa empresa especialitzada en la sopa de civada retornés al país de Lluís XVI per tal d’agafar-ne una cançó la lletra de la qual només va poder concebre’s a través d’un altre viatge cap a un país anglosaxó on l’autor va fer-hi també contraban amb l’idioma. Sigui com sigui l’encaminament cap al consum alcoholitzat podria garantir la supervivència de l’economia de l’Estat higienista i això ja interessava als promotors del pla.

Hi havia però un detall que l’Isidor no aconseguia resoldre, i que, de fet, encara em ronda per el cap: el misteri del vocable “Istiu”. Obviant el significat del que segurament era el nucli del mal en tota la fatídica operació, l’Isidor va continuar amb el segon missatge de la subliminal cançó televisiva.

“Kamon choni i no perdis més el temps aquest Istiu”. La invocació egípcia ja l’havia explicat abans, així que la va passar per alt. No va poder fer el mateix però amb una de les connexions musicals que més dany ha causat a tot el territori per on s’ha escampat: el vincle establert a partir de la paraula “choni” cap a la més fatídica de les peces ideades per l’Operació Istiu. Jo no l’he escoltat, però l’Isidor va explicar-me que havien mort sis coneguts seus quan involuntàriament van escoltar-la per Catalunya Radio (un dels aliats del pla macabre), i que va ser una mort terrible que porta el nom de “dessecament cranial absolut”.

En el cas d’aquesta peça és clar que les endimoniades pretensions de control social van traspassar el límit de tota moral animal essent una arma autodestructiva que no només no aconseguia el seu fi inicial, el de promoure el consum tot retornant la vitalitat econòmica a l’Europa dels 10, sinó que a més ha esdevingut una de les principals causes de demència al país i si no s’hi posa fre, ho serà finalment de mort. Va acabar d’explicar això i va marxar plorant.

Dies més tard vaig saber que la seva filla, la Jenifer era una de les noies que havia mort després de l’atac sonor que no va poder esquivar de cap manera. Haig de reconèixer que també em va afectar a mi mateix. No l’havia vist mai, era invisible, però coneixent el seu pare de ben segur que era una noia fantàstica.

Vaig trucar l’Isidor un centenar de cops, no menteixo, i quan me’n vaig cansar vaig enviar-li un SMS tot dient-li que em truqués ell a mi. Al cap d’un minut m’estava trucant. Resulta que ara porta taps a les orelles ja que així està segur davant dels atacs de l’Operació Istiu i que té la garantia de, com a mínim, no patir la terrible mort per dessecament cranial absolut que va acabar amb la seva filla. El vaig notar més content i m’atreviria a dir que fins i tot era feliç. Va explicar-me que la Matilda, la seva dona, tornava a estar embarassada i que a més a més d’això havia pogut resoldre l’enigma de tota la operació, el misteri més gran, l’antídot final, i sabia com fer que la seva futura filla pogués néixer i créixer ben sana i ben invisible:

L’havia de batejar amb el nom d’Istiu.