Em temo que avui tornaré a escriure un d’aquells articles políticament incorrectes. Tal vegada algú em titllarà d’intolerant o d’esnob. O el que és pitjor: d’elitista, quan, en realitat, tothom que em coneix sap que l’elitisme i jo estem ben renyits i que rebutjo de ple i sense escletxes qualsevol sistema que estableixi diferències entre les persones.
Ja feia molt de temps que em voltava pel cap parlar-vos dels museus. Era una assignatura pendent en aquesta secció de cultura. Si no ho he fet fins ara és perquè darrerament els freqüento molt poc, a causa de la quantitat de feina que tinc per altres bandes. I no us penseu que no ho trobo a faltar, ja que en sóc una grandíssima afeccionada. N`he visitat moltíssims al llarg de la meva vida. Grans, mitjans, petits. Científics, tecnològics, arqueològics, curiosos, de pintura, religiosos, de miniatures, botànics, rupestres, monogràfics, d’art en general. Museus privats, museus públics. Tot el que vulgueu i més. Per a mi, un museu és un lloc de recolliment i saviesa on t’hi pots demorar eternament, on pots seure indefinidament davant d’aquella obra que t’ha xuclat la mirada i intentar absorbir-ne tots els detalls, les mínimes característiques. Un bany de bellesa i coneixement per amarar i enriquir el cos i l’ànima.
Ahir, per motius d’activisme literari, vaig tenir el plaer de viatjar a Figueres. Dia refulgent d’estiu a la capital de l’Alt Empordà. La ciutat brillava. Un cop acabat l’afer que m’hi va dur, vaig decidir aprofitar l’avinentesa i entrar un cop més al Museu Dalí. Feia anys que no hi anava i, a més, actualment presenta la novetat d’una increïble col•lecció de joies, riquíssimes, dissenyades pel geni empordanès. Total que, ben contenta, hi vaig fer cap.
La cua era llarguíssima. Desenes i desenes de turistes, sobretot estrangers, que es delien per descobrir el museu surrealista més important del món. Els he de reconèixer el mèrit, perquè van aguantar estoicament davant d’un sol de justícia, absolutament inclement (enguany l’estiu ha trigat a arribar, però ara ja és aquí).
Un cop dins del recinte, vaig topar novament amb allò que he observat, cada cop amb més freqüència, en tots els museus que he visitat. Una realitat que em provoca, indefectiblement, un atac d’ineluctable mal humor, impossible d’evitar. Perquè és quan l’amant museístic s’adona diàfanament que la majoria de visitants no tenen cap interès per allò que aquells temples de la cultura ens deparen. De manera que hom comença a contemplar gernacions de gent despistada, en pantalons curts i amb molestes motxilles, que pul•lulen sense rumb d’un cantó a l’altre. Alguns s’aturen momentàniament davant d’alguna obra que els crida l’atenció, però sense saber en realitat què estan contemplant i, el que és pitjor, sense tenir cap intenció d’esbrinar-ho. Gairebé ningú no llegeix les explicacions, ni tan sols els noms de les obres. La fal•lera principal rau en la dèria fotogràfica, que abans estava reservada als japonesos però que, darrerament i amb la proliferació de la sofisticació digital, s’ha fet extensiva a tothom.
I el pitjor són els nens. Canalla de totes les edats que envaeixen els museus sorollosament, increpats sovint pels pares (però no cridant-los a l’ordre) sinó per tal que es col•loquin bé per a les fotos. Nens que no tenen ni idea de què coi fan allà.
L’exemple del Museu Dalí és només això, un exemple. Recordo haver perdut els nervis recurrentment al Louvre (davant la Gioconda la cosa assoleix cotes d’escàndol), al Museu Picasso de París, al Guggenheim de Bilbao, al Museu Britànic, a la National Gallery, al Museu d’Orsay, al MNAC (un dia al MNAC per poc em carrego algú quan tres o quatre galifardeus mal educats feien curses impunement davant del Pantocràtor de Sant Climent de Taüll), a la Pedrera, al Museu de Montserrat, al Caixa Fòrum. En fi, a tot arreu.
Evidentment, els museus existeixen per a que la gent els visiti. Però la desenfrenada passió per viatjar que ens domina col•lectivament gràcies a la facilitat de les comunicacions, els ha convertit en indrets fixos en els recorreguts turístics, com qui passeja per un carrer comercial o va a un parc d’atraccions. Un museu no és un lloc de visita obligada. Un museu és un indret de cultura que ens ha d’aportar nous coneixements. I que, per tant, ens ha d’interessar mínimament.
No puc suportar les japoneses amb enormes paraigües vermells que reclamen l’atenció del grup organitzat davant d’uns quadres que tots oblidaran un minut després de girar l’esquena. Em generen urticària les criatures escandaloses a les quals se’ls permet l’entrada sense insistir que han de ser educades i silencioses. Em remouen l’estómac els comentaris absurds i increïbles que he arribat a sentir. Oh, res pitjor que els pseudointel•lectuals que pontifiquen sobre tot sense saber de res!
En fi. Tornem a recuperar la idea que ja us he exposat moltes vegades. La cultura no és un negoci, estimats lectors. La cultura és (o hauria de ser) una inversió. Per tant, no hem d’intentar emplenar els museus de gent itinerant que deixi molts calers però que, quan torni al seu país, sigui incapaç d’explicar què ha vist. El que hem de fer és formar persones. I, en especial, respectar per damunt de tot els qui, veritablement, tenim ganes de continuar aprenent.
